Sens dubte, quan juguem i ens ho estem passant bé el temps ens passa volant. Tant se val que siguem grans, molt grans o menuts. Tant se val que juguem a casa amb els fills o amb la colla. Fins i tot, si juguem amb gent que no coneixem massa i comencem una mica tímids, si ens ho passem bé i ho gaudim, descobrim que en molt poc temps hem creat un bon clima i la confiança es fa pre- sent. Tant se val que el joc a què juguem sigui d’última generació o un clàssic de tota la vida. Estiguem al voltant d’una taula o fent escultures a la sorra de la platja. Ben seriosos planejant una estratègia o embrancats en una batalla de globus d’aigua. Un cop entrem en joc, el temps flueix.
Els jocs tenen el poder de fer-nos oblidar el pas del temps. Parlem llavors del Kairós, aquesta paraula grega que ens porta al temps subjectiu, personal i íntim. És un temps qualitatiu a diferència del Kronos objectiu, mesu- rable i lineal que marquen els nostres rellotges, tots a l’hora!
El temps de joc és sens dubte un temps Kairós perquè es regeix per les emocions del jugador i es relaciona amb l’alegria i el plaer de jugar. Aquest temps de joc en què les hores semblen minuts, requereix que ens endinsem en l’acció com si no hi hagués res més d’im- portant. Ens posem a jugar i ens concentrem en aquell present, en l’instant que passa i el que està a punt de sorgir. La resta: preocupacions, deures, tas- ques i obligacions, desapareixen. Estem en flow, con- cepte reflexionat amb gran encert pel psicòleg honga- rès Mihály Csíkszentmihályi2. Es tracta d’un estat òptim de motivació intrínseca on les persones ens trobem totalment immerses en allò que estem fent. En aquest cas jugar. En total desconnexió momentània del món real, on el temps continua el seu ritme. De fet, no us passa que el temps us passa volant quan us toca decidir i actuar la vostra estratègia, i es fa etern quan els hi toca als altres i vosaltres només podeu fer que esperar? Va tira! Mira que ets lent! O, no em doneu pressa, estic pensant!
Quan les persones ens posem a jugar, es diu que entrem en un cercle màgic. Aquest terme tan evocatiu el va definir per primera vegada en Johan Huizinga3 en el seu llibre Homo Ludens, on el defineix com un espai liminal–imaginari o material– en què les persones que partici- pen en un joc, pacten unes regles de manera que el joc transcorri en la seva plenitud. Podríem dir que és un espai segur i protegit del món real, que facilita una posició psicològica particular, on ens sentim lliures i segurs per actuar.
Realment el cercle és màgic, ja que encara que protegeix el món del joc (dins l’espai imaginari del «com si») del món real, les persones ens lliurem entusiastes al joc i posem en marxa totes les nostres habilitats per superar el repte que se’ns planteja per absurd que aquest sigui. Només s’ha de veure com de seriosament i amb quina passió ens podem prendre una partida al Monopoly, sabent que passi el que passi en el joc, la nostra situació financera no canviarà. És a dir, el cercle màgic és possible perquè en el joc, més important que el resultat «real» (fora del joc), és el propi procés, el camí per on transcorre. I perquè quan juguem, l’error forma part d’aquest procés i ens empeny a tornar-ho a inten- tar, perquè no som jutjats, l’esforç no ens pesa i el temps ha desaparegut per a nosaltres.
Dins dels motivadors que ens mantenen en el cercle del joc, el temps, el real, és un element poderós. Quants jocs deuen el seu atractiu a ell… Recollir les fruites dels arbres abans que el corb se les mengi al Frutal, salvar els ani- malons abans que el bloc de gel es desfaci, ser el més ràpid en encertar la pregunta en el Kahoot, o ser el més ràpid en observar les semblances en el Lince o el Junglee Speed. El factor ‘temps’ dins del joc ens posa en tensió i actua com a estímul que ens manté concentrats en l’acció. Però en aquest espai de jugar hi ha encara altres plaers que ens mantenen dins el cercle, com són l’admi- ració (barreja de sorpresa i curiositat), la bellesa, la transgressió o la possibilitat de compartir amb altres.
Només és quan el cercle màgic es trenca, bé perquè ens estem avorrint (i sortim internament del joc), bé perquè algú trenqui les regles pactades o simplement perquè el joc s’acaba, que el temps kronos comença a córrer.
Tanmateix, Kairós ens fixa el record del moment, perquè connecta amb les emocions que estem vivint i el fa sig- nificatiu. El temps real passa volant però el temps viscut de manera lúdica passa lent perquè l’assaborim. Què bé ho expressa Milan Kundera4 quan relaciona la lentitud amb què vivim amb el grau d’intensitat del record i, per contra, la velocitat amb el grau d’oblit!
Podríem parlar d’experiència superior de goig que, a pesar de l’esforç que comporta, recordarem com a satisfactòria i fins i tot plaent, perquè va més enllà del plaer instantani de guanyar la partida o haver superat el repte, i ens propicia l’ànim necessari per anar a la cerca de nous desafiaments. I amb tot això encara la nostra
societat sent el temps de joc com a temps perdut… O no hem escoltat sovint frases com: Va, deixa de jugar que ja ets prou gran! Pot ser perquè a la nostra societat tot ha de ser útil i la idea que el valor del joc és el mateix joc se’ns fa estranya i confusa.
Jugar consisteix a fer alguna cosa pel pur plaer de fer-la, sense esperar cap altre benefici que el propi plaer de jugar. Es juga perquè es juga, sense que existeixi cap perquè ni cap raó fora del mateix joc. Simplement pel repte que planteja, per l’alegria i felicitat que desprèn. Només està motivat per la necessitat de saciar la nostra set de curiositat, posar-nos a prova, ima- ginar altres realitats, transgredir les normes i explorar altres solucions. Pot ser això mai una pèrdua de temps?
Com percebríem el temps si visquéssim la vida amb actitud lúdica? Amb aquesta disposició de l’ànim prò- pia de la persona que juga? Amb capacitat d’admiració, sentint-nos lliures per crear, per arriscar-nos i decidir, gaudint fins i tot de la incertesa, arriscant-nos a equivo- car-nos, vivint en el present. En aquest sentit, JUGAR és una actitud vital que ens forma, ens conforma i ens fa millors persones.
No recordo si llegint Rilke5 o algú que escrivia sobre Rilke em va quedar gravada aquesta frase: «El joc és la poesia de la vida així com el menjar i el beure en són la prosa.»
Temps de joc, temps de vida i poesia!
I m m a M a r í n *
F u n d a d o r a i p r e s i d e n t a d e M a r i n v a
*Autora de ¿Jugamos? Cómo el aprendizaje lúdico puede transformar la educación.
Barcelona, Paidós, 2018.
www.immamarin.com www.marinva.es @immamarin
- Johann Christoph Friedrich Schiller (1739-1805), nascut a Alemanya, va ser un poeta, dramaturg, filòsof i histo- riador
- Csíkszentmihályi, nascut a Rijeka al 1934, és professor a la Universitat de Chicago. Ha publicat Fluir (flow):
una psicología de la felicidad, Barcelona, Debolsillo, 2011.
- Johan Huizinga (1879-1945), historiador i filòsof neerlandès. Conegut en el món del joc pel seu llibre Homo ludens, Madrid, Alianza,
- Milan Kundera, nascut a la República Txeca al 1929, és Ha publicat, entre altres La Lentitud, Barcelona,
Tusquets, 2005.
- Rainer Maria Rilke (1875-1926), nascut a Praga,