La pandèmia ha sacsejat, directa o indirectament, qualsevol racó del món perquè el coronavirus no entén de fronteres, classes socials, rics, pobres, treballadors, aturats, persones sanes, malaltes, joves, vells… Per tant, aquesta realitat viscuda ha fet sentir la fragilitat humana perquè tots hem estat i som candidats a ser contagiats.
Coneixem prou bé unes estadístiques amb uns resultats que han alterat la realitat quotidiana. I si, entre aquestes xifres, hi ha un ésser estimat, afecta encara molt més. Avui, cal guarir moltes ferides obertes, trastorns emocionals i psicològics i el sentiment de tristor. Tot això genera un malestar que demana fer un procés per acceptar totes les conseqüències generades pel virus i la prevenció del contagi: el confinament, mantenir les distàncies i assumir una nova manera de viure i conviure sense el contacte directe i, la manca de les abraçades. Davant d’aquesta situació cal trobar com refer-nos, malgrat molts tipus de pors i tanta inseguretat que porta a una inestabilitat.
En aquesta realitat viscuda, cal considerar alguns col·lectius que han patit de forma més agreujada. Per exemple, l’exclusió social s’ha fet més visible ressaltant la pobresa i les carències més bàsiques per a la subsistència. S’ha patit l’aïllament de persones afectades pel virus, tant en hospitals com en residències de gent gran, que no han pogut rebre visites dels familiars pel risc al contagi i no s’ha pogut acompanyar en l’etapa final de la vida. Ha mancat aquesta calidesa humana que tant ha deshumanitzat. En les residències, el suport del personal ha estat heroic malgrat la migradesa de recursos sanitaris, i en els hospitals el personal ha mostrat la seva professionalitat i qualitat humana. Ningú ha escatimat cap esforç i això mereix un reconeixement.
El cert és que no es pot canviar res del que ha succeït. Per tant, aquest monogràfic MIRAR ENDAVANT vol ser propositiu per avançar davant els grans canvis a tots els nivells. Els articulistes reflexionen sobre diferents aspectes, des de la psicologia, sociologia, filosofia, educació, economia, exclusió social…, però encara queden altres aspectes a tenir en compte, com la política, sanitat, investigació, els mitjans de comunicació, la religió, l’espiritualitat… Però, sabem que el més sensat i coherent és el propi seny i criteri, i la manera de ser, estar i actuar en el lloc que pertoca.
Quantes vegades hem sentit: «res tornarà a ser igual», «ens ha canviat tot», fins i tot les noves maneres de relacionar-nos en format virtual. Ara els escenaris són diferents, amb un virus catalogat com un enemic o com una guerra sense armes que demana estar alerta. La Covid-19 ha obligat a fer una aturada forçada i a viure l’experiència d’un confinament: famílies convivint en espais reduïts, infants, nens i adolescents superant nous aprenentatges, i gent gran experimentant la solitud. Aquestes situacions i altres han permès tocar fons! Alguns ho han viscut bé plantejant-se noves preguntes per trobar respostes autèntiques; altres ho han patit amb una crisi que ha generat trastorns d’angoixa i depressió; altres donant valor a allò essencial i obviant el més superficial… Aquestes diverses percepcions han fet adonar-se, encara més, tant de la vulnerabilitat com de la capacitat de resistència humana. Sortirem reforçats, malgrat tanta complexitat amb moltes variables perquè el demà sigui millor que l’avui.
Durant aquest període s’ha mostrat la solidaritat i l’agraïment, i s’han evidenciat molts valors que semblaven soterrats. Tot plegat ha fet sentir-nos més humans i més humils. La Covid-19 demana, urgentment, ser corresponsables per assumir noves etapes, ser creatius per realitzar nous replantejaments, canvis de paradigmes per transformar i fer una nova mirada per re-humanitzar la societat.