Una de les demandes expressades en els diferents grups de treball va ser com traslladar a la pràctica quotidiana totes les reflexions que durant aquells dies s’estaven elaborant. No tant perquè les propostes fossin d’un nivell acadèmic massa elevat, sinó perquè sempre costa fer aterrar els temes de la pau en les coses de cada dia.
Ja sabem que la tasca de construir la pau no és gens senzilla. Hem repetit en moltes ocasions que la pau comença en l’individu i es transmet a la societat, que la pau no ve de fora, ni ens ve imposada, com un element estrany a nosaltres. L’origen de la pau el trobem en les persones, cadascú de nosaltres som l’origen de la pau, i la societat en general esdevé la seva fita. El Congrés, amb els seus eixos temàtics, va respectar aquesta estructura, d’aquí que sortís l’afirmació que la consecució de la pau personal i interpersonal en tots els àmbits i nivells és tasca de tots.
De la indignació a la compassió
En els grups de treball del Congrés, des d’òptiques diferents, vam aprofundir sobre els grans obstacles per a assolir la pau. En tots coincidírem que la crisi que estem patint és un reflex evident d’aquestes dificultats. Però tot i reconèixer com a obstacles evidents la pobresa, la injustícia, la fam, en definitiva, l’anomenada violència estructural que vulnera els drets més fonamentals, no podem negar que un dels primers obstacles és en l’interior de les persones. I és que, quan les coses són favorables als nostres interessos no desitgem que canviïn, sinó que ja ens estan bé com estan.
En el Congrés es va fer ressaltar la importància del moviment dels indignats, tan generalitzat arreu del món. Però aquesta indignació ha agafat força quan ha afectat els interessos del primer món, és a dir, quan ha afectat la «nostra butxaca». Massa temps hem estat quiets i satisfets del nostre benestar, incapaços d’indignar-nos pel que passava en d’altres països o societats que patien en grau superlatiu les injustícies econòmiques i socials. El professor Dussel deia que: «són les víctimes de la política, de l’economia, del poder, tots aquells que no tenen veu, que resten al marge. Però hem de començar a fer política, economia, des de les víctimes, des dels ignorats de la terra, des d’aquells que ni tan sols eren dignes que ens indignéssim per ells».
Hem d’aprendre a indignar-nos pel que li passa a l’altre, aquesta és la indignació que valida qualsevol altra actitud crítica amb el sistema vigent. Una actitud bàsica per a edificar la pau a tots els nivells de la vida és, com deia el professor Reyes Mate: «la compassió, és a dir, indignarnos i solidaritzar-nos amb el patiment de l’altre». Això és ben senzill de dur a terme i de revisar, esdevé com un termòmetre per a veure si volem construir la pau o simplement ja ens està be el que hi ha i com funciona. La pau demana indignació, però també compassió, és a dir, solidaritat amb els altres.
També en el Congrés destacàvem com a positiu el fet que per fi ens hàgim despertat, que la crisi que patim ens hagi obert els ulls i ens hagi fet adonar d’algunes realitats que passaven per davant nostre i que érem incapaços de veure. Adonar-se de la realitat social i personal és molt important per a viure el repte d’edificar la pau. Potser necessitàvem una certa cura d’humilitat, i la crisi és una crida a no ser tan prepotents i a esdevenir més prudents, perquè és molt el mal que podem fer i molt el que podem consentir si no reaccionem davant de situacions injustes i inhumanes. Qui no vulgui obrir els ulls serà molt difícil que pugui edificar la pau.
Desarmar-se per teixir ponts de trobada
En les paraules de la inauguració del Congrés vaig fer ressaltar la figura del cavaller sant Jordi, aquesta persona muntada a cavall lluitant contra un drac. Ja sabem que en algunes cultures el drac expressa la bondat i el bé, però a Occident, quan va emergir aquesta figura, representava la por i el mal. Aquells que treballen per la pau han de saber aturar, contenir el mal, el que fan ells i el que fan els altres, el que provoquen en el present i el que té el seu origen en el passat, el que és fruit de l’acció i el que ho és de l’omissió. Segurament mai no podrem eliminar plenament el mal, però sí que el podrem contenir perquè les persones puguin desplegar-se lliurement i plenament.
De totes les imatges de sant Jordi que podem veure a la nostra ciutat recomanava visitar la que hi ha a la font del claustre de la catedral de Barcelona. És un sant Jordi amb una característica peculiar, està nu, no porta cap mena d’armadura en la seva lluita contra el drac. Aquesta imatge del cavaller desarmat era una de les propostes bàsiques del Congrés, desarmar-se, treure’s les armadures de tota mena: físiques, materials i espirituals.
És de vital importància desarmar el món, perquè tots sabem que les armes són un dels obstacles principals a la pau. Fins i tot aquelles armes que no s’arriben a fer servir mai han provocat desenes de morts, perquè els diners que hem dedicat a produir-les, no els hem donat a persones que els necessitaven; abans d’utilitzar-les ja han estat mortíferes. Justícia i Pau i el Centre Delàs acaben de publicar un llibre que ens torna a recordar el drama que suposa el negoci de les armes al nostre món.
Però no tan sols ens hem de desarmar materialment, sinó que hem de desarmar la història, les ideologies, les religions, els símbols i els mitjans de comunicació. Fins i tot, les «raons» de cadascú, perquè són causa de molts conflictes violents en la família, a la feina, amb els veïns i a tots els nivells de la vida. El Congrés ha estat una crida a revisar-nos en aquests nivells de desarmament, a treure’ns pors, prejudicis, tòpics, per a poder restar junts, per a dialogar sense cap tipus d’armes, ni ideològiques, ni religioses, ni identitàries, per trobar-nos en una plaça comuna per iniciar el diàleg fratern.
Sempre recordo el que explicava el Dr. Raimon Panikkar, respecte d’un sermó de sant Agustí: «dos homes van a veure la sortida de sol i, quan són allí, tots dos es miren i es desconeixen. Potser s’adonen que un és un home i l’altre una dona, o que un és de dretes i l’altre d’esquerres, o que són de països i cultures diferents. Com que arriben molt d’hora, perquè són previsors, comencen a discutir per on sortirà el sol, quina serà la millor manera de veure la sortida i altres qüestions que semblen intranscendents. Sorgeixen algunes petites discrepàncies que formen part de la vida i de concepcions culturals diferents, i comencen a discutir. De la discussió passen a l’ofensa i a la baralla. Normalment sabem quan i com es comença una baralla, però no sabem mai com l’acabarem, perquè les raons, els ressentiments i la rancúnia que portem afegeixen més llenya al foc a la baralla. Arriba un moment que, amb la passió de la baralla, s’arrenquen els ulls, i just després, surt el sol, però ja no el poden veure perquè s’han quedat cecs».
Una metàfora semblant ens feia l’expert en mediació Jean Paul Lederach, quan deia: «són vitals per la pau aquelles persones que són capaces d’anar més enllà de les seves conviccions, que són capaces de veure l’altra riba; sense aquesta visió no es poden construir ponts. Des d’ara mateix podem, des del que ens passa i el que som, saber veure l’altre, els seus problemes, i no quedar encastellat amb les meves raons o conviccions».
Això que es demana als mediadors, també cal demanarnos-ho a nosaltres mateixos, a casa, a la feina, en la vida de cada dia, etc. El Congrés proposava obrir-nos a la capacitat de treballar amb l’enemic, amb el que no pensa com jo, amb el que defensa interessos oposats als meus. Allò que tan sovint demanem als nostres polítics per sortir de la crisi, haurem de començar a viure-ho nosaltres, si veritablement volem una societat més en pau.
Reconciliar-nos amb els nostres orígens, ja que som fills de la història
Tot itinerari de pau comença en un mateix per a arribar a assolir la pau dels pobles. La Carta de la Pau dirigida a l’ONU suggereix que quan hom s’accepta a si mateix, accepta els altres i la realitat. No amb resignació i ràbia, sinó amb alegria, comencem aquest itinerari. La pau és acceptació del propi ésser i, a més, acceptació del propi origen. Cadascú té el seu origen i l’hem de viure reconciliats si volem estar en pau. Viure en pau és acceptar-se a si mateix i reconciliar-se amb la pròpia genealogia, per difícil, estranya i contradictòria que sigui.
Molts dels conflictes personals i socials provenen de no en tendre un fet evident, ja que si la història hagués estat diferent, millor o pitjor, cap dels qui avui tenim el goig d’existir no existiria. Conèixer la meva història personal i familiar és la millor manera d’entendre aquesta premissa tan bàsica. Si els meus pares, avis, besavis no s’haguessin conegut, jo no hauria existit mai. En el meu origen hi ha coses molt bones, però també hi ha hagut desgràcies i, fins i tot, injustícies. Nosaltres som el resultant de tot plegat. I això que em passa a mi, passa a tothom, perquè les nostres històries personals formen part de la gran història de la humanitat, ja que tots els contemporanis som la resultant d’aquesta història universal.
Parlem de memòria històrica, de conèixer la història, de desarmar-la, però ens carreguem de culpes i ressentiments, per fets que nosaltres no vam cometre per la senzilla raó que no existíem. No acabem de veure que la millor manera de desarmar la història és entendre que és la causa del meu ésser, que sóc gràcies a tot el que ha succeït. Estic en contra de la guerra, crec que és l’absurd més gran que existeix, però no puc deixar de reconèixer que sense la Guerra Civil Espanyola, jo no hauria existit mai, perquè el meu pare no s’hauria desplaçat al lloc on vivia la meva mare i ells dos no s’haurien conegut mai.
Hi ha com una mena de desig de ser només el resultat del bé, com si la meva història passada hagués de ser pura, immaculada. Tenim la tendència d’amagar tot allò que no ens agrada o trobem èticament reprovable. Som fruit de tot el que va succeir. Entendre que això és la causa que jo existeixi és la manera de treure la ràbia i sobretot els ressentiments davant del que va passar i originar el moment present. Al contrari, entendre que el meu tresor principal és existir i que la història és la meva condició de possibilitat, em fa situar davant dels esdeveniments històrics d’una manera diferent, amb el desig de conèixer tot el que va passar i, sobretot, em fa comprendre que la manera de preparar el futur és treballar pel bé dels presents.
El professor Reyes Mate insistia que totes les memòries són necessàries, i que no hi ha una única història. Totes les hem de conèixer, sabent que són el nostre origen, i que acceptar-lo amb alegria és la millor teràpia per a no repetir els errors que van cometre els nostres avantpassats. Malgrat tot, la història és una de les armes de guerra més utilitzades i, malauradament, més eficaces.
La història continua essent ferment de discòrdies, odis i conflictes. Per això és urgent desarmar la història i entendre que els contemporanis no som culpables del que va passar, per la senzilla raó que no existíem. Per tant, no té cap sentit alimentar ressentiments els uns contra els altres, si no tenim cap responsabilitat del que va passar. Això no vol dir que els mals ocasionats pels nostres avantpassats no fossin mals reals. Els censurem, els repudiem i no els volem tornar a repetir.
Quantes persones, famílies, grups, pobles sencers viuen ancorats en els greuges del passat com si la rancúnia i l’odi fossin el motor per a anar endavant. La venjança només crea violència i guerres. No és pas el motor per a construir una societat en pau. Tots formem part d’una família, d’un poble, d’una ciutat o d’una nació. Tenim l’oportunitat de ser agents de pau, cercant el motor de la reconciliació i treballant per desarmar la història de tota mena de ressentiments i culpes que no tenen sentit, o podem seguir sent transmissors de ressentiments i de venjances.
“L’origen de la pau el trobem en les persones, cadascú de nosaltres som l’origen de la pau, i la societat en general esdevé la seva fita”
Convivència i cossos socials adults
L’individualisme no crea societat i acaba destruint tota possible convivència. L’ésser humà és un ésser social, necessita els altres, car sense els altres, ni seria, ni podria sobreviure. El segle passat va ser el de la lluita per assolir una sèrie de drets humans i ciutadans, acceptats i recollits en moltes de les nostres constitucions. Ara hem de treballar per assolir els deures humans si volem garantir una bona convivència. Tenim uns deures envers nosaltres, els altres i la natura. Tenim el deure d’acollir els qui vénen i no tenim cap dret a deixar-los morir de fam o per les guerres. No podem passar per alt aquests drets i deures, si volem afrontar el repte de la pau.
Vivim en una societat diversa i plural i això és una gran riquesa per als éssers humans. Ser sociable vol dir necessitar compartir el projecte de vida amb altres persones; és a dir, necessitem conviure. Conviure vol dir compartir i ens han d’educar a saber compartir. Les societats riques tenen por de perdre, i aquesta por és un greu impediment per a compartir. Treballar per la pau és reivindicar el deure de compartir i no tancar-se només en el dret a demanar allò que ens pertoca per a viure en la societat del benestar.
Aprendre a compartir, tal com ens recordava Fatuma Ahmed, també pot significar renunciar a seguir creixent, a reduir el nostre nivell de renda i de consum perquè altres puguin créixer i disposar del nivell necessari per a viure com a éssers humans.
Com es deia en el grup d’identitats, el que ens convé és parlar de diàleg i d’obertura, però hem de reflexionar sobre la pròpia identitat. Promoure una cultura de diàleg i de participació demana com a condició primera el respecte a l’altre, un honest convenciment de la riquesa de l’alteritat, com subratlla el Manifest de Barcelona per la Pau i com expressa el filòsof Josep M. Esquirol: «la consciència que la identitat no s’ha d’entendre en termes estàtics, sinó dinàmics. Demana ser renovat, enriquit i, si cal, modificat. D’ací la necessitat de l’altre, per a mesurar-se, per a aprendre, per a comu nicar-li allò que hom creu de valor universal i per a convèncer-lo d’això mateix». Aquí tenim un altre gran repte si volem edificar la pau: ser capaços d’interaccionar amb els altres i de desenvolupar-nos i de créixer des de la relació amb els altres i amb ella.
La democràcia participativa
Una altra preocupació present al Congrés era el sentiment que avui la democràcia no és capaç de regular el poder financer, com si aquest pogués estar per damunt de tot i de tots. Sembla que la globalització i els poders financers podrien posar en perill les nostres democràcies participatives. La filòsofa Adela Cortina recordava: «Crec fonamental el tema de generar poble unit per la deliberació serena, l’amistat cívica, per assolir els mínims de justícia i per la cohesió social. Amb la qual cosa l’economia no tindrà més remei que acompanyar, perquè si l’economia que tenim és financera i no economia productiva, i tot el que es decideix és estrictament des del nivell financer, les persones ens trobem veritablement desprotegides, i llavors no els demanin civilitat, ni els demanin amistat, perquè aquí no hi ha cohesió social de cap tipus».
Avui, malgrat que els ciutadans tinguem moltes eines per a afrontar els problemes plantejats, no hi ha dubte que ens sentim indefensos. La violència i el desgavell que poden generar els anomenats poders ocults ens deixa com desemparats. És veritat que el món s’ha globalitzat, però en aquest món global, si només tenim la finestra de l’ordinador per a obrir-nos-hi, ens sentim encara més indefensos. Necessitem més que mai una societat civil ben organitzada, capaç d’associar-se no solament per pensar i expressar el que es pensa, sinó per viure segons les seves creences i la seva concepció de vida. Podem restar com a mers individus, però si volem edificar alguna cosa, hem de ser capaços de crear cossos socials. Hem de fer sorgir en el cor de la societat, grups, comunitats, on la unió principal dels que els formen no sigui només el vincle de la consanguinitat, sinó la decisió lliure d’unir-se per un objectiu, per uns ideals, per estar junts, per ajudar-se, per crear empresa i per crear teixit social.
Avui més que mai les xarxes socials són una gran aportació per a ajudar a crear vincles, ni que siguin virtuals. Comrecordava Leticia Soberón: «No oblidem que l’auge de les xarxes socials i les mobilitzacions instantànies de l’anomenat periodisme ciutadà, han posat els informadors en entredit en el seu paper d’únics mediadors entre un públic que ja no és passiu i la realitat, o com a mínim la seva versió social». Però tots tenim una gran responsabilitat, tant els periodistes professionals, com els ciutadans que exerceixen aquest ofici amb el seu mòbil o entrant en les xarxes socials. Si volem ser agents de pau hem de procurar no alimentar d’una manera banal o frívola els conflictes, i no sentir fascinació per la violència o per transmetre primer que ningú aquelles imatges que, lluny d’on es viu el conflicte, poden interpretar-se de mil i una maneres. Ser responsable és saber respondre amb fidelitat d’allò que mostrem o pengem a la xarxa.
En aquest sentit, la democratització, el fet que la gent pugui participar en la construcció de la seva pròpia vida, és un camí per al desenvolupament i, per tant, un camí per a la pau. Podem esperar el canvi de les estructures o co mençar a canviar les nostres actituds. Segurament hem de fer totes dues coses alhora, però un punt queda clar: per a edificar la pau tenim molta feina a fer i moltes heines a les nostres mans per a iniciar una sèrie de canvis que ens portin a viure en aquest segle amb més pau i justícia.
Jordi Cussó
President de la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU