Jesuïta. Doctor en teologia i llicenciat en antropologia. Viu a la Cova de Sant Ignasi a Manresa, on hi ha un centre d’espiritualitat que ell defineix com a centre mistagògic, on s’inicia al misteri de Déu i de la pròpia profunditat. També ha fet llargues estades a l’Índia. Ha escrit diversos llibres que conviden a la reflexió i a la meditació.
AFAVORIR MOMENTS I ESPAIS DE SILENCI
«La disposició a la interioritat depèn de dues coses: de sensibilitat i de maduresa.»
Com defineix la paraula ‘espiritualitat’?
Com aquella dimensió que fa referència a allò més obert i intangible que ens constitueix com a éssers humans. Prové de spiritus (aire, alè). És una paraula que trobem en totes les llengües: pneuma en grec, atman en sànscrit, ruah en hebreu, etc. Designa aquesta dimensió invisible però essencial, com també ho és l’alè per a viure. L’anem descobrint a mesura que madurem, perquè en els primers estadis estem més pendents de les conquestes o realitzacions del jo. També les societats i les cultures maduren fins a arribar a valorar-la i conrear-la, tal com està passant ara entre nosaltres.
Per què hi ha un cert rebuig de la religió i, en canvi, se cerca l’espiritualitat?
Perquè les religions donen un codi tancat per a una realitat oberta. El que la gent cerca és aquesta obertura sense que s’absolutitzi el llenguatge que s’utilitza per a interpretar-la. Tota absolutització és una usurpació, un segrest.
En les tradicions religioses també hi ha una vinculació amb l’espiritualitat. Per tant, quina és la diferència?
És clar que a l’interior de les religions es dóna l’experiència espiritual! Les generacions que ens precedeixen han viscut en profunditat la religió que professaven. Una imatge de la relació entre totes dues és la que utilitzen els sufís: les religions són les copes, mentre que el vi és l’espiritualitat. L’experiència mística és l’embriaguesa del vi. Es pot prendre el vi sense copa? Quina és la copa més adient per a veure el vi? Cadascú ho ha de descobrir. Aquesta és la meravella i la dificultat del nostre temps.
Avui es parla de diverses intel·ligències múltiples de l’ésser humà. Una d’aquestes és la dimensió espiritual. Com es desenvolupa?
Silenciant-se i aprenent a escoltar. L’esperit és intangible, i tanmateix, es palpa; és inaudible, i tanmateix se sent; és invisible, i tanmateix es veu; però amb uns altres ulls, unes altres orelles i un altre tacte, els que provenen del silenci i de la capacitat d’escoltar aquest silenci. La intel·ligència espiritual està vinculada amb la gratuïtat i amb la gratitud, en lloc d’estar-ho amb la necessitat, la conquesta o l’exigència.
Com se sap si un té intel·ligència espiritual? Com s’identifica?
No se sap, se sent. No s’identifica, t’identifica. Està aquí, sempre disponible, com una pausa i una profunditat que s’obre entre tu i les coses, entre tu i les teves idees, entre tu i els teus sentiments o creences. És un fons de silenci que amorteix sorolls i precipitacions, que pacifica la ment i fa relativitzar els desitjos i les opinions. És un antídot contra qualsevol dogmatisme, però també contra qualsevol forma de cinisme.
Normalment, la persona que viu aquesta dimensió espiritual cerca el silenci i la soledat. Com se n’aprèn?
Practicant. No hi ha cap altre camí que la pràctica. Això suposa determinació: la d’establir un temps i un espai diaris per al silenci. Avui dia disposem de múltiples camins i mètodes. Però tots coincideixen en tres coses: en la necessitat de la pràctica diària, en la importància de la postura en quietud i en l’escolta de la respiració.
Com trobar l’equilibri entre el món exterior i l’interior?
El punt d’equilibri entre l’activisme i l’entotsolament o l’espiritualisme escapista ve donat per la capacitat de viure el present amb qualitat d’atenció i d’entrega. El silenci de la meditació és el que ens possibilita assimilar el que vivim per guanyar en lucidesa i respondre amb més fondària. El signe que trobem l’equilibri és que som més presents allà on hem de ser. Ens fa sentir disponibles, sense defugir el que es requereix de nosaltres. Presents, atents, oberts, diligents i, alhora, silenciats, pausats, serens.
La meditació és un mitjà per a aconseguir-ho, però n’hi ha moltes menes. Totes són vàlides?
Cadascú ha de trobar la pràctica meditativa que més l’ajudi. Unes són amb moviment, altres estàtiques; unes amb imatges, altres sense; unes estan vinculades a una determinada tradició religiosa i altres a cap. D’altra banda, és important el paper de la persona que ajuda a iniciar-se en aquest terreny. Si és sàvia, sabrà acompanyar pel camí adequat. Si no, forçarà a entrar per la seva via, i aleshores caurem en els absolutismes que esmentava abans. Cadascú ha d’experimentar per si mateix què l’ajuda i què no, però sense eludir tampoc les fases de dificultat, perquè són necessàries i purificadores.
Com se sap que la pròpia experiència espiritual és autèntica?
De nou, no se sap, se sent. El que se sent –i en aquest sentit, se sap– és que hom va obrint-se i descentrant-se, alhora que es va aproximant al centre de si mateix, dels altres i de les coses. Aquesta obertura aporta una capacitat creixent de reverència per cada persona, cosa i situació; indica profunditat en el propi camí i, alhora, un respecte sincer pels altres.
«L’esperit és intangible, i tanmateix, es palpa; és inaudible, i tanmateix se sent; és invisible, i tanmateix es veu»
La interioritat és una dimensió humana que cal viure i sentir, però no tothom hi està disposat. Sant Agustí deia que l’interior de la persona és com un oceà. Com es fa aquest viatge cap a l’interior?
La disposició a la interioritat depèn de dues coses: de sensibilitat i de maduresa. No es pot negar que hi ha qui hi té una disposició innata, però alhora, la interioritat és per a tothom, encara que no tots els moments o etapes de la vida són adequats. Normalment, es dóna un desvetllament cap a la meitat de la vida, tal com va percebre Tauler en el segle XIV i més recentment Carl Gustav Jung. No cal precipitar ni forçar el moment. El que sí cal és ensenyar la porta des de petits, i en aques sentit, en les escoles s’estan fent passos importants. Però, després, cal deixar que cadascú faci el seu procés. Les experiències de fracàs, de malaltia, de mort o de ruptura d’alguna relació són propícies per a retrobar el camí vers el món interior.
Qui pot acompanyar en aquest camí espiritual, que evidentment és progressiu?
Només pot acompanyar qui abans l’ha recorregut. Com més tram n’hagi recorregut, millor podrà acompanyar.
Com educar els joves en aquesta dimensió amb un llenguatge actual?
Connectant-los amb ells mateixos. En les escoles, i fins i tot en la universitat, cal afavorir moments i espais de silenci perquè aprenguin a rebre cada instant com a do. De fet, com acabo de dir, en els darrers temps sestina fent passes importants en aquesta direcció. Cal aprendre a viure amb qualitat el moment present i això es fa ensenyant a connectar amb la respiració. En la respiració hi és tot, perquè es tracta del ritme bàsic de la vida: rebre i donar, prendre i desprendre’s. Cal també nodrirlos de la saviesa de les grans tradicions religioses, ensenyant- los a interpretar els textos amb clau simbòlica.
Avui tothom té pressa i es viu a un ritme accelerat que no permet fer aturades. Com es pot fer possible l’hàbit de la contemplació?
No hauríem de deixar passar ni un dia de la nostra vida sense que, en llevar-nos i en anar-nos-en a dormir, connectem amb el silenci. També podem descobrir molts altres moments de la jornada en els quals hi podem connectar: caminant a la feina o, si prenem el cotxe, tancar la ràdio i aprofitar aquest moment sanador de soledat; el contacte amb la natura, o fins i tot rentant els plats o fregant, bevent el cafè, etc. Si cada cosa que fem la fem amb consciència, esdevé una ocasió de connexió amb la font d’on brolla la vida i, per tant, de contemplació. La contemplació consisteix a transformar un acte mecànic en un moment de comunió amb allò que estic fent.
Vostè és un mestre espiritual que acompanya els qui acudeixen a aquest centre internacional d’espiritualitat a la Cova de Sant Ignasi de Manresa. Què ofereixen?
La paraula mestre em cau massa gran. Cal haver fet molt més camí encara per a ser mestre. Aquest és un dels temes pendents més importants que tenim: la manca de veritables mestres. Em refereixo a persones que realment hagin travessat totes les morts de l’ego per a ser només transparència de l’única Presència que subjau a totes les presències. Aclarit aquest punt, el que oferim al Centre d’Espiritualitat de Manresa té dos vessants: el que prové de la tradició ignasiana, basada en els Exercicis Espirituals, que són un camí iniciàtic de transformació, i el que inclou noves propostes d’espiritualitat, des de l’Eneagrama, el Qi Gong o la pregària profunda, és a dir, la iniciació al silenci.
Com és que surten transformats d’aquesta experiència espiritual?
La transformació no és immediata, sinó que requereix un treball continuat. El que sí que pot passar és que s’experimenti una cosa important i que hom tasti quelcom que pensava que li era inassolible. El fet de començar a viure-ho ja és un pas. Però només és el primer de molts passos que encara ens queden per donar, tant personalment com col·lectivament.
Assumpta Sendra