Per Josep M. Forcada i Casanovas
La Revolució Francesa del 1789 va propagar l’eslògan «Llibertat, igualtat i fraternitat» per satisfer la ciutadania francesa. En aquells moments es feien manifestacions populars per exaltar la raó considerada com una «deessa», de tal manera que pels carrers de París passejaren una «dona» representant aquesta deïtat sobre una plataforma portada per les espatlles d’uns homes. El públic reconeixia amb gran satisfacció aquell espectacle i segurament molts desitjaven que aquella escena signifiques un moment decisiu per a l’ús de la raó. En aquell temps de canvi tan important, aquest eslògan autoritzava a què passessin per la guillotina el rei, la reina, nobles, polítics, monges, religiosos i força gent de dretes. Quina paradoxal realitat! Ben cert que aquests fets tenien molt
de venjança amb el desig de fer justícia contra una classe social. Es va produir un important canvi de la monarquia a la república, que va satisfer molts ciutadans.
Per què explico aquesta història? La llibertat, la igualtat i la fraternitat són totalment vàlides, però el problema està en què falla alguna cosa: el concepte de persona i el dret que s’atribueix al poderós i, fins i tot, alguna llei que facilita disposar de la vida dels altres, per exemple les guerres.
Quin és el límit de la llibertat? No respectar la vida dels altres. La fraternitat no té límits. Frater prové de germà, és a dir, tot existent és germà dels altres existents. La fraternitat és per exercir-la lliurament i sempre. Referent a la igualtat té el límit de no caure en sectarismes que anul·len la dignitat. Quants no respecten la dignitat de les persones de tota edat! Encara molts pensen que la dignitat s’ha de donar només a certes persones. Tot ésser vivent mereix la dignitat, inclosos els animals. I, també, la conservació de la natura, que tanta bellesa aporta, mereix una certa dignitat.
Aquesta reflexió porta a aprofundir en la qüestió de la raó, ja que som esclaus d’aquella definició en què dèiem que l’ésser humà és «un animal racional». Molts encara es queden amb aquesta apreciació quan cal tenir en compte que la raó no ho pot tot; s’ha d’anar més enllà. Tota persona té unes capacitats que no es poden deslligar de la personalitat humana, ja que la raó disposa d’uns elements emocionals que són capaços de desencadenar uns sentiments que són bàsics a l’hora de pensar en l’ésser humà com un tot.
Les emocions i els sentiments són uns elements reals que s’elaboren en el cervell. Per tant, és una activitat racional en què el cervell utilitza unes vies que parteixen de l’amígdala cerebral, passen per l’hipocamp i travessen la xarxa neuronal per distribuir-se per tot el cos obtenint diferents respostes. Les emocions obeeixen unes respostes més immediates, en canvi els sentiments són més elaborats. No tenim una constància científica especial dels factors genètics que intervenen en aquest procés neuronal. Però sí, hi ha constància de com s’elaboren les emocions a partir d’un aprenentatge, i de com es poden gestionar encara que a vegades desestabilitzen la persona, d’acord amb la intensitat pròpia de l’emoció que repercuteix a l’organisme humà.
L’emoció no és només un esclat vivencial que demana una resposta ràpida davant d’un fet inesperat. És una reacció immediata, que moltes vegades qualifiquem d’instintiva, però es deriva de l’experiència. En canvi, en els sentiments es posen en marxa una sèrie de capacitats afectives o de rebuig on intervé un nivell de reserva de vivències, en les quals predomina una dimensió social, afectiva, negativa o positiva.
Per què vull relacionar la raó, els sentiments i les emocions amb la fragilitat i la vulnerabilitat? Perquè, principalment, la fragilitat i la vulnerabilitat rauen en l’àrea que molts encara titllen de misteriosa en el món de les emocions i dels sentiments. És a on repercuteixen aquests fets emocionals intensos que fan trontollar la persona tan fràgil i vulnerable.
Sabem que en la fragilitat i en la vulnerabilitat intervenen moltes altres dimensions, més enllà de les emocions i dels sentiments. Per tenir fortalesa humana és necessari trobar les escletxes de la resiliència i per poder tirar endavant cal intentar controlar l’emotivitat. Tant la fragilitat com la vulnerabilitat són unes actituds que fàcilment es desmunten i impedeixen tenir forces per avançar amb certa fermesa. Sabem que s’hauria d’educar la dimensió emocional de la persona, ja des de petits. Sortosament moltes famílies i escoles intenten fer-ho amb els seus fills i alumnes per donar aquest toc de serenor per no flaquejar davant de l’adversitat.
Qui no recorda la mala educació que es donava a moltes escoles, quan deien que els nens no ploressin, ja que això no era propi dels nois? Ben cert que les llàgrimes per fora a vegades es poden eixugar, però en canvi, les llàgrimes d’aquest espai emocional costen més d’eixugar. És una grandesa humana reconèixer la pròpia fragilitat i vulnerabilitat.