Per: Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, març 2021
La situació actual és tan diversa en circumstàncies socials noves o amb una forma de presentació diferent de la que estàvem habituats que sembla que l’hàbit de fer-se preguntes ha esdevingut més necessari que mai. Les persones, de manera més o menys explícita, tenim necessitat de saber, conèixer coses del nostre entorn, saber coses de les persones que estimem i sobre nosaltres mateixos. Aquesta necessitat de saber està íntimament lligada a l’habilitat de fer-se preguntes o de fer preguntes als altres. Potser podríem trobar l’inici de la filosofia en aquesta necessitat de saber sobre l’entorn o sobre un mateix.
Fer preguntes, qüestionar-se coses té molt a veure amb la capacitat de les persones per madurar. De fet, en la línia del desenvolupament normatiu, els infants passen per l’etapa que bé es pot anomenar del ¿per què? Les seves preguntes motivades per la necessitat imperiosa de descobrir el món que els envolta, davant de qualsevol fet que susciti l’interès pregunten, no se n’estan de preguntar amb insistència ¿per què? Els infants cerquen una resposta a vegades massa evident pels adults la qual cosa posa a prova la seva paciència, la dels adults, no la dels infants. També es pot donar el cas que la resposta no sigui tan fàcil de trobar o bé no ompli les expectatives del preguntador. Amb l’evolució aquest hàbit es debilita i les preguntes es van tornant sovint de resposta difícil o bé de resposta poc del gust de l’insistent interrogador.
Els infants amb el pas de temps van reduint l’hàbit de fer preguntes fins a arribar a l’adolescència. Deixar l’etapa de la infantesa per anar paulatinament assumint el rol propi de la joventut fa que, en aquest moment, el jove s’hagi de formular amb traça algunes qüestions importants per poder progressar en el seu desenvolupament personal i social alhora que paral·lelament va trobant el seu lloc en el món. Segurament poden sortir detractors d’aquesta consideració que és personal i pot estar allunyada del que es pugui considerar des de l’ortodòxia de la psicologia del desenvolupament. Deixar una etapa, la infantesa, per anar assumint-ne una altra, la joventut, fa que en aquest moment les preguntes s’hagin de formular amb traça per tal de preservar la finalitat de l’hàbit de preguntar-se: progressar en el desenvolupament personal i social i paral·lelament anar trobant el lloc en el món.
Preguntar-nos hauria de ser un hàbit a conrear durant tota l’existència, en el benentès que no totes les preguntes tenen la mateixa categoria: n’hi ha que tenen una resposta gairebé impossible de trobar, se’n podrien les preguntes del milió. També hi ha preguntes retòriques que en principi expressen incredulitat o voluntat d’emfatitzar sobre la qüestió. Les preguntes a les que ens referim són aquelles que ajuden a trobar respostes que orientin la conducta cap a un objectiu prèviament determinat i ajudin la persona a la millora personal i com a ciutadà.
Així doncs, s’ha de conrear l’hàbit de preguntar i sobretot de preguntar-se, encara que alguna vegada la contesta pugui conduir a situacions no esperades que s’hauran de poder o saber manejar.