Per: Alfred Rubio de Castarlenas (1993)
Foto: Alberto de Lamo
Difícil tema el de la “convivència”, això que tots tant desitgem i que tan malament duem a terme. Són innombrables els problemes de comunicació que es donen als petits grups humans. Fins i tot, de vegades, resulta dur conviure cadascú amb si mateix.
Si no som capaços de coexistir feliços els uns amb els altres, en primer terme és perquè hom no acaba d’acceptar-se tal com és. Val la pena que hi insistim, ja que és la base de tota convivència harmoniosa. Em permeto, doncs, preguntar al possible lector o lectora d’aquestes línies: De veritat estàs conforme amb ser qui ets? O voldries ser una altra persona més semblant a aquelles que per algun motiu admires o enveges? Acceptes ser com ets o et disgusta? Voldries ser més alt o més baix; de complexió més forta o més gràcil en comptes de ser un xic matusser? Desitjaries haver nascut en un altre país, ser d’una altra raça, haver vist la llum en una altra època, passada o futura? Ser més intel·ligent o tenir algunes dots de les que et manquen?
Si és així, és que no t’acabes d’acceptar a tu mateix. Llavors, estàs neguitós i mal assentat dins de la teva carnadura i en el teu esperit, i aquesta inestabilitat fa impossible fomentar una bona convivència amb els altres.
Saber mirar “l’evidència” que ets qui ets i amb les herències genètiques dels teus pares, o no existiries. Uns altres pares –d’aquests països que somnies o d’aquesta raça que desitjaries– tindran uns altres fills. A tu no. O ets fill dels teus pares –i d’aquell acte d’amor concret– o no existiries. Sols acceptant-te i amb goig d’existir, és com no perdràs el temps endebades somniades, i en disposaràs de tot ell per desenvolupar cada vegada amb una alegria més gran, totes les teves capacitats que són molt més grans del que tu t’imagines.
Bé, i què? em diràs. Realment, si jo m’accepto, hi haurà més convivència al món? Amb sinceritat, he de reconèixer que malgrat tu canviïs i siguis feliç amb tu mateix, l’orbe seguirà essent desastrós. Però… si tu no canvies, serà encara una mica més terrorífic.
Tu pots ser com el gra de sorra en una ostra, que és origen d’una perla al seu voltant. Tu podràs així anar creant un ambient, una perla irisada de pau, de convivència entre aquells que tens al teu abast. Si cada vegada hi ha més gent com tu, en comptes d’un enfilall de guerres, hi haurà com un llarg collaret de perles esplendents.
Ningú no et demanarà que facis més del que realment pots fer. Però, oh! Si hi haguessin progressivament molts que fessin tot el que poguessin, anirien produint un llac de pau reflectint la bellesa blava! I la cosa és recíproca.
Si hom s’esforça en acceptar els altres com són –ja que són qui són o no existirien– això farà que m’accepti a mi mateix més fàcilment.
Una possible bona convivència es desfà si jo desitjo que tant els altres com jo, fóssim diferents de caràcter, amb d’altres trets. Només des d’aquesta cordial acceptació de la realitat, és com podem, de veritat, ajudar-nos mútuament en corregir els nostres defectes i activar les nostres bones potencialitats. Sense aquesta prèvia acceptació joiosa d’un mateix i dels altres, no es pot desitjar ni donar-se una convivència feliç i fructífera.
L’acceptació humil de la realitat –i especialment de la pròpia– és l’argamassa precisa per construir l’aldea de la convivència.