Rosa M. Boixareu Vilaplana
Infermera i Biblista
Tenir cura es refereix a una dedicació i atenció que s’implica de manera especial i concreta vers una persona, un animal, una cosa, una situació, un entorn… És un itinerari personal i col·lectiu de millora i creixement segons les necessitats i possibilitats. És un procés d’implicació social amb aplicacions directes i concretes en el marc d’una pràctica multidisciplinària més enllà de l’àmbit professional sanitari. Cuidar i ser cuidat és una necessitat humana, pertany a la nostra essència identitària.
En aquesta aproximació al marc antropològic del tenir cura, em refereixo fonamentalment al tenir cura no professional, informal, de les persones en relació a la situació particular en la qual es troben: una situació de feblesa, de dependència, que per si mateixes no poden resoldre, o bé, els hi resulta un repte que supera les seves possibilitats. No es tracta solament de situacions de malaltia, sinó també, de situacions de vida on la necessitat d’ajuda, d’assistència i de suport, es fa palesa (al nadó, a la vellesa, a la convalescència, en l’exclusió…). Aquest marc antropològic planteja l’escenari en termes universals, com no podia ser d’una altra manera, afirmant que l’ésser humà com a ésser reflexiu (aspecte filosòfic) que és, viu en un marc de creences, valors, tradicions… (aspecte cultural i religiós) que aprehèn, comparteix, transforma i transmet (aspecte social). La trajectòria del cuidar és diversa amb característiques i evolucions particulars.
Tenir cura pressuposa mancança de, necessitat d’atendre la interrupció del corrent de vitalitat que caracteritza el benestar: demana retrobar un bé compromès, o perdut, al que vulgarment anomenem salut. Per tant, pressuposa una situació de parcialitat en la qual s’hi implica el benestar total que tal mancança fa trontollar. La relació entre cuidar i malaltia és habitual, ja que la malaltia és la imatge de situacions de vulnerabilitat, d’abandó. Però no és una relació d’exclusivitat, ja que aquesta mateixa vulnerabilitat es dona en diversitat de situacions al llarg de la vida on la malaltia orgànica no hi és present com a tal; per exemple, la marginació, la fam, la violència… qualsevol risc que afecti un status de vida socialment normalitzat entra dins l’àmbit del tenir cura.
Una mirada històrica
Una mirada històrica del tenir cura ens porta als inicis de la consciència humana de necessitat i de pertinença a un grup: ens porta als inicis de l’ajuda i ser ajudat. Llavors, es posen en actiu els moviments individuals i grupals d’assistència en els que confluïen pràctiques màgiques, religioses, de sabers populars i, posteriorment, de coneixement sanitari. Per aquells avantpassats el viure en grup era una necessitat per defensar-se d’un entorn desconegut, sovint, hostil i, alhora, poder comunicar-se i transmetre els avenços del seu enginy. Estem en els inicis d’una funció social avui anomenada «la figura del cuidador no professional».
Al llarg del temps, l’actitud humana del cuidar va construint un humus de coneixement, es tracta d’allò que anomenem «experiència». Aquest coneixement és el fonament dels marcs teòrics, les habilitats, les pràctiques que actualment constitueixen un cos de sabers populars i professionals que s’apliquen en la cura de les persones. La therapia hipocràtica representa un moment històric de qualitat professional en el tema del cuidar amb l’objectiu de curar si es pot, però sempre cuidar.
L’acció de tenir cura
L’acció de tenir cura, de cuidar, demana promoure condicions d’entorn favorables, actituds d’acompanyament i de suport. Demana, també, un suport social tant de la xarxa de relacions com de l’administració publica. Engloba tant activitats quotidianes bàsiques (menjar, vestir-se, caminar) com altres relacionades amb una qualitat de vida que satisfaci les aspiracions i desitjos personals (comunicar-se, relacionar-se, aprendre), o bé, gestionar responsablement el benestar. Inclou la cura sui, la cura personal, la sol·licitud vers el benestar propi com a bressol necessari per poder atendre les necessitats d’altri.
És una acció de reciprocitat entre qui cuida i qui és cuidat, és una acció on es manifesta la humanitat: la sensibilitat i sol·licitud per l’altre. Cuidar demana una finesa humana a fi d’aconseguir la «guarició» del pacient, l’alleujament del seu mal, una bona aparença (higiene, alimentació, lleure, habitabilitat…), escoltar-lo, estar prop seu, estar atent a, vetllar per… Cuidar implica, també acceptar la irreversibilitat d’una situació però no per això obviar les seves possibilitats.
Les «form es» profanes del cuidar
Es tracta de la cura profana del benestar, també anomenada cura informal, i abasta un ventall ampli d’activitats: la cura dels fills, dels aliments, del pacient, del medi ambient… complint funcions tant importants com els sistemes convencionals, (per exemple el professional) però no sempre amb preparació i formació adient.
Autoajuda/ajuda mútua es refereix a aquelles accions particulars i grupals, al marge de les formes institucionals, que fonamenten la seva acció en uns sabers que deriven de l’experiència subjectiva: sabers adquirits i transmesos; l’antropòleg Tullio Seppilli l’anomena «la gestió domèstica de la salut»; s’adreça a situacions homogènies: per exemple, afectats per un trastorn personal, d’una malaltia concreta, d’una situació social compromesa, la víctima i, també, el victimari. És la societat civil qui organitza aquests grups (alcohòlics anònims, grups de sida, de crònics, malalties degeneratives…) no excloent una assessoria professional. Les associacions d’afectats entrarien a formar part d’aquest espai d’ajuda mútua. Són fruit de necessitats no contemplades ni cobertes per les institucions, que escapen a les possibilitats de l’àmbit proper: el familiar, domèstic, veïnal. L’àmbit familiar/domèstic/veïnal és la forma primària d’autoajuda vigent a l’actualitat, és en la proximitat on es forja la figura del «cuidador no professional». En una altre nivell, entenc que les ONG’S són formes d’ajuda mútua que tenen cura d’un tipus de necessitats no cobertes per la societat pública políticament constituïda.
«El proïsme no és l’altre, no és qui està en una situació de desvaliment, no és qui és cuidat; el proïsme és un mateix en tant que pren la iniciativa de fer-se proper a l’altre i ho fa: se sent reptat per la necessitat de l’altre»
En aquest apartat em permeto una intensa i breu reflexió sobre el proïsme i la proximitat. El proïsme no és l’altre, no és qui està en una situació de desvaliment, no és qui és cuidat; el proïsme és un mateix en tant que pren la iniciativa de fer-se proper a l’altre i ho fa: se sent reptat per la necessitat de l’altre. Llavors, l’altre, esdevé proïsme a causa de la meva proximitat. Es tracta de la proximitat de qui cuida, i la manera com es du a terme, que facilitarà (o no) el tenir cura de l’altre. Consideris les conseqüències d’aquesta lectura del text perquè el referent està en l’actitud-decisió que hom pren davant «la necessitat» de l’altre a fi d’atendre-la, alleujar-la, transformar-la, en procés de benestar. El text bíblic ho il·lustra amb la paràbola de El Bon Samarità, Lluc 10,25ss.
.I la teologia, què? Des d’una perspectiva teològica cristiana, tenir cura té el significat de signe de la relació de la humanitat (la immanència) amb la Divinitat (la Transcendència) en la dimensió del temps present: hom surt dels propis límits a l’encontre de l’altre donada l’«excentricitat» mútua, essent senyal d’obertura a la Transcendència; essent, també, un argument d’alliberament de l’experiència del límit, de la feblesa, de la dependència personal. Vist així, cuidar esdevé un «lloc» d’experiència on la possibilitat d’anar més enllà de si mateix és real: hom va a l’encontre de la feblesa per rescatar-la, salvar-la. Entenc que la «teologia del cuidar», des del text bíblic, s’enceta amb Gènesi 2,19b, on es capacita l’ésser humà per ordenar i administrar racionalment el seu espai vital, perquè doni de si mateix tot allò de bo que pot donar. El Bon Samarità exerceix la qualitat humana del cuidar; però si veu en l’altre la dimensió humana de la Divinitat (Gènesi 2,7), llavors tal qualitat esdevé manifestació de la «relació excèntrica» de la que es parla més amunt.
Com a conclusió: Cuidar-nos i cuidar. Tenir cura és un estil, una actitud. Una responsabilitat, un compromís.