J. Corbella i Duch
Advocat
Foto: Assumpta Sendra
Data publicació: 11 de març de 2024
Acostumo a llegir les entrevistes que el diari La Vanguardia publica en la darrera pàgina sota el rètol de La contra. Abans de fer-ne la transcripció s’encapçalen amb una breu presentació de la persona entrevistada, que acaba amb la resposta donada sobre si té creences.
Penso que la pregunta, feta així, sense concretar el tipus de creences per les quals es pregunta a l’entrevistat, és incompleta, llevat que vulguem donar per sobreentès que hom pregunta sobre les creences religioses, o el posicionament sobre la religió, fent una mena d’el·lipsi, o de reserva mental, en relació al contingut de la pregunta.
Però si aquesta és la finalitat de la pregunta, llavors tenim un petit inconvenient, atès que la Constitució estableix que ningú està obligat a declarar sobre llur ideologia, religió o creences. I, en conseqüència, si hom no està obligat a declarar, tampoc s’ha de preguntar sobre aquestes matèries.
Però no continuem per aquest camí, perquè la pregunta sobre creences no ha estat pas el motiu de posar-me al teclat, sinó la resposta, en el sentit de no tenir-ne que, d’alguna manera, m’ha colpejat.
Em pregunto com és possible que algú pugui viure sense creure en res. Anar a dormir sense tenir la certesa de què vindrà un demà, ni confiar en la correspondència de l’altre, ni creure res d’allò que ens diguin o expliquin, llevat que hom ho pugui comprovar per si mateix. En definitiva, viure una situació d’aïllament.
Contemplat des d’aquesta perspectiva, un absolut no creure en res equival a desconfiar de tot i de tots, i a viure permanentment a la defensiva, cosa que, al cap i a la fi, s’esdevé un posicionament impossible.
Segurament la resposta és sintètica i apressada, en la mateixa línia de la pregunta, que també vol cridar l’atenció de l’entrevistador, i ressaltar la pròpia singularitat.
Per això m’inclino a pensar que el nihilisme que manifesta la resposta cal veure’l com una negació dels valors i de les creences que conformen la societat, la disconformitat en el sistema social, amb les bases ideològiques i els valors sobre els quals es fonamenta.
Vist així, en la línia del pensament de Nietzsche, podem entendre la resposta, atès que en la nostra societat hi ha moltes coses que cal canviar. També valors que cal potenciar, alguns que caldrà definir i, sens dubte, incorporar-ne de nous.
Aquesta pot ser una actitud de superació activa o positiva dels valors que configuren la societat on viu cadascú. Però mantenir-se en la negació, sense més, sense una reflexió que ens porti a conèixer i delimitar allò que ha quedat obsolet, i/o que s’ha degradat i no serveix per millorar la convivència social i el progrés individual, no porta res de positiu, i tampoc és un model de pensament, o de posicionament que es pugui prendre en consideració i ser seguit.
Ens cal creure. No podem viure sense creure en la vida, en la persona, en les seves potencialitats, en llur racionalitat, i, des d’aquí anar a la recerca d’un Déu creador, perquè si no creiem, no som.