La soledat viscuda amb sentit

Ressenya del Sopar Hora Europea 248
Foto: Margarita Amigó
Data de publicació: 11 de març de 2024

El dijous 15 de febrer de 2024 es va celebrar el 248 Sopar Hora Europea, per tractar el tema La soledat viscuda amb sentit. Va donar la benvinguda el president de l’Àmbit Maria Corral, Josep Maria Forcada, destacant la importància del tema que no és efímer. A continuació va donar la paraula al moderador, Javier Bustamante, que va fer menció del llibre de l’humanista Ramón Andrés, No sufrir compañía, que es pateix quan no sabem estar sols i gaudir de nosaltres, ni transmetre aquest goig de viure a les nostres relacions i al nostre entorn. Tot seguit va presentar els ponents convidats.

Va iniciar la seva intervenció Jaume Aymar Ragolta, doctor en Història de l’Art, puntualitzant que tractaria de la soledat desitjada i buscada, no de la soledat forçada. Alhora va fer menció del recull de versos El hombre a solas, d’Alfred Rubio, un dels promotors d’aquests sopars col·loqui, que deia que la solitud anava més enllà de la soledat, era molt més pregona, més completa, més plena, probablement més dura i alhora més fecunda. I és que Alfred Rubio, com el mateix Jaume Balmes, solien meditar en solitud i en silenci, però sovint, també en la foscor. Solitud, silenci i foscor ens atansen al misteri. L’enigma és susceptible de resolució, el misteri no. En el misteri vivim, ens movem i som.

També va subratllar que cal aprendre a estar sols, posant com a exemple les murtres, llocs per aprendre a practicar la solitud i el silenci. Va destacar l’àmbit de repòs Francesca Güell al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, un indret històric on les persones acudeixen a retirar-se en solitud i silenci, a la recerca de la Veritat. També va fer referència als monestirs del Mont Atos, a Grècia, on va descobrir, visitant i estant a prop dels monjos, els monestirs idiorítmics, on cada monjo viu el seu propi ritme, té la seva pròpia manera d’aprofundir en l’amor de Déu, té la seva pròpia economia i està moltes hores sol, però cada dia es troba amb altres germans de comunitat per pregar o per compartir els àpats. Així mateix va citar una frase atribuïda a Santa Teresa de Jesús, probablement apòcrifa, «Nunca estoy menos sola que cuando estoy sola», però que descriu molt bé el seu sentir-se radicalment acompanyada. Però aquests conceptes no són patrimoni de les dones i els homes d’església, ni tan sols dels creients de les diverses religions. Tothom pot viure la solitud i el silenci.

Davant de la qüestió de com ensenyar a explorar la dimensió humana de la interioritat, va respondre que practicant-la i afavorint-la ja de petits a casa, a l’escola i també en els anys de la vida professional activa. Quant als ancians, que tenen cada dia moltes hores per estar sols, cal evitar que aquesta solitud massa prolongada esdevingui un solipsisme.

Va afirmar que la soledat i el silenci, quan més treballats estiguin, ens ajuden a ser més autèntics i més transcendents. Així mateix, l’experiència de soledat ha de tenir una temporalitat. Si en la soledat penso en els altres, m’obro a ells, intento comprendre les raons profundes del seu capteniment, aleshores tot serà més senzill, sentiré bategar el misteri, i sortiré a l’encontre de l’altre i de Déu, amb forces renovades.

La psicòloga i directora del Centre de Psicologia i Formació Àgape, Assumpció Salat, va utilitzar el recurs didàctic explicant una història d’un matrimoni d’uns cinquanta anys, ell un home molt reconegut, competent en la seva professió, que viatjava per tot el món per treballar en diferents empreses i també havia publicat diversos llibres. Un dia van organitzar una festa en un hotel per entregar-li un premi a la seva trajectòria, en la qual hi havia molts periodistes. Un d’ells va optar per entrevistar la seva dona, i una de les preguntes va ser si el seu marit la feia feliç, i la seva resposta va ser que no la feia feliç, sinó que ella ja era feliç i compartia la seva felicitat amb el seu marit i amb les persones que es trobava a la seva vida.

Va sostenir que cerquem omplir aquests espais de solitud, perquè no tenim una cultura que ens convidi a entrar massa en aquesta solitud. Va aportar la seva pròpia experiència, ja que a partir de la solitud va descobrir que la vida és un camí d’aprenentatge, un camí evolutiu, en el que gairebé és impossible que et sentis sol. La sensació de solitud és un indicador de no haver treballat suficientment aquest camí evolutiu al llarg de la teva vida.

Va fer referència al filòsof austríac Rudolf Steiner, de finals del segle passat, creador de l’antroposofia, de l’agricultura biodinàmica, de les escoles Waldorf, que deia que a la vida hi havia bàsicament tres etapes evolutives: Una primera fins als catorze anys, en la que es construeix la personalitat, la manera de pensar i de creure. Fins arribar a la crisi dels trenta o quaranta anys, on ens replantegem, ens qüestionem tot allò que hem viscut fins aquell moment. Hi ha una etapa a la vida en què ens enfoquem a trobar el sentit i el perquè de la vida. La solitud és un moment perfecte per nodrir-nos i poder arribar a aquest estat de plenitud, de pau i de benestar.

Per concloure va dir que sentir-se sol, o viure la solitud com allò dificultós seria un indicador de què no ens hem nodrit de manera adequada. Si ens hem nodrit internament adequadament, tant sabrem estar sols com acompanyats. La solitud també té molt a veure amb les nostres pors, que ens fan escapar, distreure’ns, com són la por a sentir-se abandonat; la por a perdre allò que ens dona seguretat, fortalesa; la por a afrontar segons quins canvis i situacions a la vida, i la por a la mort. Quan un ésser humà apaivaga aquestes pors, assoleix la pau.

A continuació, Josep Maria Esquirol Calaf, professor de Filosofia de la Universitat de Barcelona, va exposar com a primera idea que l’ésser humà en la seva situació fonamental és algú, és un ésser separat, que no es redueix a cap mena de totalitat. Òbviament, forma part de la seva família, de la societat, és un membre de la humanitat. L’ésser humà no és una part d’un tot. No és una apologia de l’egolatria. Si no estès separat, no podria ser algú.

Aquesta idea de la separació es reflecteix d’una forma bellíssima, extraordinària, en el naixement. Cadascú és algú que ha nascut, i que neix perquè el naixement és diacrònic, és a dir, sempre estem naixent. És l’inici d’una singularitat, d’una unicitat. Cadascú és un inici diacrònic, que es dilata en el temps. Cadascú és un origen, des del començament fins al final. Fins i tot, en el crepuscle de la vida continuem sent origen. L’experiència de l’algú, de la separació, és l’experiència de la solitud existencial bàsica. La solitud no és un estat passatger ni provisional. Aquesta separació, aquesta solitud existencial no s’ha d’entendre, evidentment, com el que està al marge de les relacions, sinó tot el contrari. Enlloc pot haver-hi més relació que en la solitud bàsica, perquè hi hagi relació hi ha d’haver-hi un algú que es relaciona amb un altre algú. Aquesta solitud existencial no és el contrari de la companyia, sinó la condició de la possibilitat de companyia, és a dir, els humans podem fer-nos companyia perquè des de la nostra solitud som capaços de crear un lligam amb l’altre. Això és la meravella de la relació. La vida està feta de trobades, cadascuna de les quals demana retrobament perquè és el que dona sentit a la vida.

Va explicar la imatge que cada persona és una petita vertical precària definida sobre l’horitzontalitat de la terra. Tots estem en la mateixa horitzontal, no hi ha ningú per sobre de l’altre. Cada verticalitat és feble. Això fa que cap de nosaltres, cap d’aquestes verticalitats s’aguanti dreta tota sola, es necessita la relació amb l’altre. Aquesta dependència dels altres és una sort. El contrari està en l’aïllament, la manca de relacions, la manca d’aquell que et fa costat. L’aïllament emmalalteix les persones. La massificació no significa precisament l’existència de relacions, sinó una situació en la qual s’incrementa l’aïllament.

Aquesta solitud pot ser cultivada. De la mateixa manera que no es contraposa la solitud amb la companyia, tampoc el silenci i la paraula. Les paraules són més paraules quan estan amarades de silenci. És paral·lel a dir que la millor companyia és la que està amarada de soledat. La paraula cordial ja incorpora el silenci. El silenci és com si fos l’ànima de la paraula, hi ha paraules amb ànima i paraules que no en tenen. No hi ha contraposició entre la proximitat i la distància, van juntes. L’amistat és una proximitat i alhora una distància. Hi ha una complicitat entre proximitat i distància, entre silenci i paraula, entre companyia i solitud.

Finalment, es va donar pas al col·loqui per seguir aprofundint amb el tema del Sopar.