Leticia Soberón Mainero
Psicòloga i doctora en comunicació
Foto: geralt de Pixabay
Data de publicació: 17 de juny de 2024
Els cercadors ‘intel·ligents’ que s’avancen a les nostres cerques proposant-nos el que repetidament hem buscat en altres moments. Els cotxes ‘intel·ligents’ que aparquen i fins i tot condueixen sense que toquem el volant. Els edificis ‘intel·ligents’ que graduen la temperatura i la llum segons una sèrie de variables. Les interfícies de veu que interactuen de manera cada cop més similar a l’humà, com Siri o Alexa, ja generaven angoixa.
Perquè la tan anomenada ‘intel·ligència’ ens pot fer sentir, com a humans, més ximples, més lents, més ineptes… I l’eficiència de les màquines es converteix en el malson distòpic dels robots dominant els humans. Una vella història que continua espantant. Tenim el ChatGPT i altres aplicacions, amb la seva extraordinària potència per recompondre els milers de milions de dades que capten, en forma de textos articuladíssims, imatges sorprenents, presentacions en diapositives, fotografies, música… Posen en qüestió les capacitats humanes de creació en múltiples formes!
A l’era de la intel·ligència artificial… on queden les persones i els seus vincles? Estem envoltats i destinats a ser simples executors del que les màquines ‘decideixin’?
Davant aquesta realitat tinc més preguntes que respostes, però proposo aquests elements per abordar aquesta nova situació:
1. Per això començaria per rebutjar dos pseudo-problemes:
a. De si serà per a bé o per a mal. Tota creació humana és ambivalent i depèn de qui la faci servir. Depèn de nosaltres. Tot es juga al cor humà i les seves opcions ètiques.
b. La contradicció inexistent entre natural i artificial. En l’ésser humà és natural crear instruments i modificar l’ambient. No hi ha res més naturalment humà que un ordinador (ho vam fer nosaltres), ni menys humà que un cervell, ja que no és creació nostra. Nosaltres vam crear ‘món’ des de l’instant que vam ser humans.
2. Assenyalaria dues característiques de la intel·ligència humana:
a. Està arrelada al cos. No ens equivoquem: el cervell és molt més complex que l’ordinador, fins i tot el que es basa en xarxes neuronals. Per què? Perquè el sistema nerviós humà està inextricablement unit a un cos irrepetible i únic. La intel·ligència humana ‘sent’, és experiencial. Està relacionada amb la biologia del cos: la digestió, la respiració, el metabolisme… I amb les emocions, els desitjos, els impulsos, la seva memòria cel·lular. És conscient de si mateix. ‘Sap que sap’.
b. És social. Tot ésser humà requereix una estreta relació amb altres persones, sense les quals l’individu no sobreviu. I encara que sobrevisqui, no desenvolupa la intel·ligència. Tots sabem que el llenguatge i el pensament estan estretament units i són resultat d’una societat. I el llenguatge és relacional. Tot a l’ésser humà és relacional. Ens configurem com un ‘jo’ davant d’un ‘tu’. La intel·ligència humana, els processadors intel·ligents, fins i tot aquells que aprenen, no aprenen per relació, sinó per acumulació de dades.
3. Més humans
Com més avança la nostra creativitat fent coses que s’assemblen a nosaltres, més ens obliguem a trobar la nostra pròpia identitat i aprofundir en allò que és irremeiablement nostre: la identitat-responsabilitat individual, els vincles que ens constitueixen com a persones i ens sostenen, i la capacitat de fer opcions ètiques. Una de les grans incomoditats de la condició humana, a banda d’assumir els propis límits, és assumir les conseqüències dels nostres actes. La sortida fàcil és ‘delegar en altres’ o en les coses, la responsabilitat del que passa. No vaig ser jo. Va ser l’algoritme. Va ser el ChatGPT. Va ser el míssil intel·ligent. Que a gust es poden quedar moltes persones escapant de les seves responsabilitats. Però no ho podem fer així.
Com més sofistiquem les extensions de les nostres capacitats i– la IA és una potent extensió de la nostra capacitat d’anàlisi– més necessari és arrelar-nos en allò vitalment humà: el coneixement d’un mateix amb humilitat i alegria, l’experiència personal de relació, el diàleg i el discerniment, la capacitat de discernir de manera personal el que considerem bo… i fer-ho!
4. Les meves propostes
Més contemplació (temps en silenci per construir-nos com a persones i obrir-nos a allò sobrenatural), més aprenentatge col·laboratiu, dialogat i contrastat, més pensament crític davant del que ens proposen els molts mitjans que rebem. I col·lectivament, de manera urgent, unes lleis que evitin la depredació dels febles, i el predomini aparent de les màquines o els algoritmes, darrere de les quals, és clar, hi ha persones amb quotes cada cop més grans de poder.