Leticia Soberón
Doctora en comunicació
Foto: geralt(Pixabay)
Data de publicació: 15 de setembre de 2025
Què seria de nosaltres sense les rialles que ens provoquen els bons humoristes?
Tant caricaturistes com dramaturgs, columnistes, actors còmics, monologuistes, mims, pallassos, influencers de l’humor, retraten les situacions quotidianes en què ens veiem reflectits… i ridiculitzats en les nostres possibles pretensions de grandesa, de superioritat, de predomini.
Si som humils per acceptar aquests miralls més o menys deformats, ens faciliten la meravella de riure’ns, sense acritud, de nosaltres mateixos i amb qui ens envolten, convertits en personatges o arquetips que tantes vegades encarnem en la vida diària.
En la quotidianitat, l’humor és un recurs imprescindible del que es pugui anomenar una ‘vida bona’, un viure digne d’aquest nom. Ens recorda que tots som limitats, que ningú no està instal·lat en la perfecció. Quan algú es pren a si mateix massa seriosament, rebent amb susceptibilitat i disgust qualsevol broma crítica, resulta doblement ridícul.
L’humorisme habitual ens permet suportar les dificultats de la vida, restant un dramatisme tantes vegades excessiu que fa la vida pesada i gairebé angoixant. Acollir la nostra limitació i aprendre a navegar en una certa dosi d’incertesa, relativitzant els nostres problemes, ens ajuda a viure-ho tot amb més serenitat.
El tipus d’humor que fa riure una població està completament lligat a la seva cultura, a les seves claus de lectura de la realitat, a la seva llengua i als valors compartits que són considerats superiors. Per això és difícil que els humoristes verbals siguin traduïbles a altres contextos. En canvi, els muts i els gràfics poden arribar a ser més universals, encara que sempre és necessari conèixer el context per poder entendre la paradoxa o sorpresa que tot acudit comporta.
L’humor, les bromes, les riallades no suposen treure importància a les coses ni a les persones; no impliquen anar per la vida ignorant frívolament la transcendència de les nostres accions. Per contra, el bon humorisme emergeix de prendre’s molt de debò la vida, les pròpies responsabilitats, el patiment propi i dels altres.
Prendre’s la vida de debò és necessari perquè l’humor sigui sa, alliberador, relaxant.
Poso diversos exemples de generacions diferents, que segons la meva opinió segueixen aquests criteris. Un d’ells, enormement universal, ha estat Charlie Chaplin, mostrant les injustícies de la seva època i alhora arrencant somriures als espectadors. El Gordo y el Flaco (Oli i Stan) són un altre exemple mut d’humor que va travessar fronteres. Un altre exemple, dins del món de la vinyeta, és Mafalda. Quino aconsegueix confrontar-nos una vegada i una altra amb les contradiccions de les famílies i la societat ‘bonista’ –en molts casos hipòcrites–, però ho fa sense acritud, rescatant allò d’humà i personal que hi ha en cadascú, i amb l’art que un no es defensi, sinó que el missatge cali a través del riure.
Entre l’última generació es pot citar @nachter a les xarxes socials, que parodia ell sol tots els components d’una família i ens fa de mirall divertit en la convivència.
L’humor que fereix
Hi ha, és clar, tipus d’humor menys benèvols amb un mateix i amb els altres.
La ironia presenta una paradoxa per deixar clars defectes o errors d’algú; si es fa de manera freda i sobretot, deixant la persona malament davant de si mateixa i davant dels altres, pot ser molt feridora. Per això una condició bàsica de tota amistat consisteix precisament a ‘no ironitzar’.
El sarcasme va un pas més enllà; és més descarnat i dur per mostrar una opinió negativa sobre algú, ridiculitzant-lo sense pietat. Aquesta eina esmolada sol aplicar-se davant dels governants, com a defensa d’una població davant de qui mou els fils del poder. La sàtira és un gènere literari que va en aquesta línia, i de la qual hi ha egregis exemples a la història; és una forma d’escriptura que precisament caricaturitza algú, usualment els poderosos, per enfrontar-los amb les seves contradiccions davant la societat.
Però al món interpersonal, el sarcasme i la sàtira fan les relacions aspres i les desgasten en poc temps.
L’humorisme benèvol és un bàlsam per a la convivència, ajuda a ressituar el nostre egocentrisme, ens recorda que no som déus. Que l’abast de la nostra acció i solucions serà, en el millor dels casos, petit. L’humor ens ajuda a emprendre la vida i les accions amb energia i esperança, fins i tot amb alegria, i sempre amb els peus a terra, sense alimentar vanes il·lusions que ens farien, fet i fet, patir dures caigudes.
Article publicat a la revista RE, edició en català, no 120, octubre de 2024