Josep Lluís Socías Bruguera
President de l’Àrea Cultural Oriol
Cada ésser viu, en iniciar la seva existència, neix com a ‘programat’ per créixer en el gènere de vida que li correspon. Així, les llavors de blat, en condicions normals, es desenvoluparan per créixer com a planta específica i fructificar en una espiga que doni una quantitat determinada de noves llavors. I altres éssers vivents es podran desenvolupar i reproduir segons les pautes genètiques pròpies. Per això, no cal esperar que la pomera doni peres, ni que la prunera doni avellanes. Fins i tot, dins d’aquesta ‘programació’ hi ha allò que s’anomena esperança de vida, que és el temps presumible que pugui viure aquest ésser.
L’esperança també és una virtut humana. I dic aquest ‘també’ perquè és molt habitual, en un context occidental, sentir parlar de l’esperança com a virtut teologal, juntament amb la fe i la caritat.
Per tant, ¿quina ha de ser l’esperança humana de qualsevol persona, sinó que desenvolupi plenament o al màxim les capacitats que ha rebut des de la seva concepció? Sens dubte, això prové d’un do. Quin bon regal és haver rebut l’existència! I, alhora, haver-la rebut amb un bon bagatge de capacitats que es poden anar desenvolupant al llarg de la vida.
Així com cada persona tenim a la nostra cara dos ulls, dues orelles, un nas i una boca, i no obstant això, no hi ha dues persones iguals, així també la càrrega genètica de cada persona fa que tinguem unes potències diferents. També les condicions de cadascú: les circumstàncies de vida paternes, l’àmbit on es desenvolupa la vida, la societat que ens envolta, el moment històric que es viu, etc., faran que cada ésser vivent evolucioni a la seva manera.
A més, l’esperança que necessitem sentir respecte a la nostra pròpia vida, no la podem exigir com faríem amb alguna cosa que esperem per dret, igual que no podem exigir ser estimats per més que necessitem que sigui així. Això ens fa més humils en reconèixer, doncs, que fins i tot allò que més necessitem a la vida, té una dimensió de do i, per tant, de gratuïtat.
I és de persones ‘ben nascudes’ saber agrair el do de la vida i les seves qualitats. Aquesta gratitud –que de vegades es pot manifestar amb paraules– hauria de prevaldre com un estat: viure en actitud de complaença per tot el que s’ha rebut, fins i tot amb les contingències i limitacions normals de cadascú.
Bona virtut humana de l’esperança que ens fa viure el do i la gratitud.