Josep M. Forcada
Pintor paisatgista
Foto: Josep M. Forcada
Data de publicació: 16 de desembre de 2025
No és una cosa estranya, però hi ha persones que no perceben aquest plaer en contemplar la bellesa. Jo l’anomeno plaer espiritual, tenint en compte que aquesta paraula té diverses dimensions, per exemple, l’espiritualitat referenciada a allò religiós o allò místic. Per a molts allò espiritual és allò que està més enllà del metafísic o del filosòfic, que dirien alguns. És una vivència que transcendeix la raó i se n’escapa per provocar unes mocions de pau i benestar, jo diria de l’ànima, que no és monopoli dels creients. És aquest animus que anomenaven els presocràtics i que sensibilitza per desconnectar-te de la pura racionalitat i llançar-te a descobrir unes sensacions que et fan sentir una comunió amb la natura, amb els éssers humans, amb els animals, plantes, aigües, llums… i sentir una força interior. La bellesa i el bé us transporten a un silenci interior que produeix pau, és la pau de l’esperit.
En aquest procés interior intervé especialment la memòria i l’aprenentatge. És tan necessari aprendre a sentir, a bé gaudir i a vivenciar.
Fins i tot amb els ulls tancats per no distreure’t, com passa quan escoltes una música o els bells trins dels ocells. Però la bellesa de l’entorn físic necessita els ulls que s’obren per veure els moviments de les llums i les ombres i els colors amb tants matisos per gaudir de l’espectacle de l’ambient.
No oblidaré mai una ocasió única en les meves aventures de pintor de cavallet. Era un capvespre a l’illa de Santorini, un bonic vessant de muntanya de cases blanques, alguna estava acolorida de blau. Al peu d’aquell mantell de cases, una retallada línia de sorra gairebé invisible perquè la tapaven unes roques que dibuixaven una línia d’un color ocre amb taques vermelloses suaus i l’aigua del mar. Vaig saber encaixar les casetes i els seus colors, però no encertava a pintar el mar, el sol em traïa i em barallava amb els colors de la paleta: aquell blau turquesa més proper a la platja, més enllà el blau cobalt i més enllà el cèlebre blau ultramar i aquest color va anar canviant de to a mesura que el sol s’envermellia. La línia de l’infinit jo no volia fer-la al meu gust i, a mesura que estava abstret, notava un murmuri de passos d’una gentada que s’anava acostant en silenci. Recordo que em vaig treure la gorra que faig servir per protegir els meus ulls de la llum del sol, vaig girar el cap i vaig trobar amb una multitud de turistes, absorts mirant com s’amagava el sol, un impressionant silenci durant molt de temps, fins que van irrompre en un aplaudiment i, una altra vegada en silenci, es van retirar. Em recordava una bella cançó granadina «amb quatre clavells vaig clavar l’aire del meu carrer». Cert, l’aire es va tornar carícia.
Una expressió que no es fa servir gaire, per por que et titllen d’exagerat és l’èxtasi. Una sensació gairebé orgàsmica que de vegades pot arrabassar l’ànima, com passava a alguns sants. Teresa de Jesús ho referenciava en assaborir l’infinit amor de Déu. Miquel Àngel la va esculpir en marbre amb una cara d’èxtasi i de pau. La bellesa és capaç de remoure l’esperit i deixar-te anar al gaudi emocional al màxim.
Un aforisme llatí nulla ethica sine esthetica, és a dir, no es concep la bellesa del ben ser sense el ben actuar. La bellesa, sentir-la, gaudir-la, viure-la, et modela el contingut i el sentit de la vida. L’ètica t’obre les portes a l’amor. Segur que a cap d’aquells espectadors del capvespre de Santorini se li hagués acudit remoure una pedra o un arbust i menys donar una puntada de peu al gat que estava dormint al costat dels meus peus.
Els neurocientífics expliquen el treball que fan les neurones del nostre cervell, precisament les que estan situades al lòbul frontal dret que recullen les emocions i les porten de l’hipocamp a l’amígdala i aquestes a la xarxa neuronal del cervell per donar unes respostes com les que he descrit.
Aquesta afegitó al text que precedeix és per intentar explicar que la poesia que amaga l’emoció neix en un cervell màgic i alhora tècnic que s’elabora al nostre cap i és fruit de la maduració de moltes experiències de la trobada amb moments sublims amb la bellesa. Tractem bé els nostres sentits i traiem partit al cervell que cuida la imaginació perquè aconseguim el goig i el plaer que inundaran de felicitat.
Article publicat a la revistare.com, edició en castellà, el novembre de 2025