Jordi Riera Romaní
Doctor en Pedagogia
Foto: geralt7 (Pixabay)
Data de publicació: 18 de maig de 2026
La qüestió de l’esperança també té a veure amb el vincle, té a veure amb la comunitat. Per tant, és ben cert que quan un s’acosta a determinades solituds, a vivències d’abandó, a situacions solipsistes, la desesperança penetra i regna. Quan ens acostem als altres, seguint el filòsof Paul Ricoeur, recordaran aquella idea tan bonica de l’altre com a jo, i tan profunda. Perquè suposa entendre que el nostre jo està íntimament vinculat amb l’altre i quasi bé neix amb l’altre. Doncs bé, això és comunitat. Aquesta necessitat que l’esperança es conrea en comunitat, és una altra de les claus de volta que ens haurien d’estimular a tots a mantenir comunitats.
Els nostres infants, tancats davant de quatre eines a la seva pròpia habitació, en un context solipsista, encara que diguin que es connecten via comunitats virtuals a tercers, no hi ha res que substitueixi la comunitat presencial en el sentit de l’autenticitat de la relació de les presencials respecte a les dites comunitats virtuals. Així ja no sabrem d’aquí poc temps amb qui estem parlant. L’autenticitat d’aquestes relacions en el marc comunitari és insubstituïble. Per tant, l’aula d’avui, l’aula de l’escola, l’aula de les universitats ha de promoure amb molta força pedagògica i convicció el sentit comunitari de l’aula. I això no és tan freqüent. És difícil construir esperança en solitari i hem de conrear la construcció social i el sentit últim d’estar esperançats perquè hi ha sentit de pertinença i perquè també hi ha un sentit d’orgull en les comunitats i respecte a les comunitats a les quals un pertany. L’esperança necessàriament passa per la comunitat.
Sovint acostumo a dir als meus companys de feina, que no estem aquí per veure com les coses passen, estem aquí per fer que passin. Aquesta és una reflexió de consciència plena de què allò que no fem que passi no passarà. I que si estem en un lloc tan extraordinari, com és el món educatiu, el món de la formació de les noves generacions, nosaltres podem anar mirant com passen aquestes generacions. Però es tracta de fer que passi quelcom que per aquestes noves generacions sigui altament significatiu. A la universitat, en altres casos, hem de guanyar significat de la vivència d’estar amb els altres. Si estem amb els altres però no passa res, finalment deixaré de sentir-me pertanyent a aquella comunitat. Per tant, les comunitats no són el refugi definitiu, ho són l’acció que hem de prendre. El pedagog Paulo Freire, quan escrivia la Pedagogia de l’esperança, deia que la pedagogia de l’esperança no és quedar-se mirant, sinó és transformar permanentment allò que volem projectar com a futur, perquè, a fi de comptes, l’esperança és això, projectar futur per a un, per als altres, per a tots.
Un altre filòsof, Byung-Chul Han, oriental, vingut a una universitat alemanya, molt prolífic, ha escrit L’esperit de l’esperança i diu que per activar l’esperança, necessitem viure la desesperança. Això és xocant però il·luminador. El doctor Octavi Fullat diu: «Aprendre és una magnífica combinació entre fruir i patir». I en el fons, al darrere d’això, hi ha un missatge, que és que no podrem aprendre res només gaudint. En alguns moments hem de passar pel patiment. EL mateix passa amb l’esperança. Si no hi ha aquest patiment viscut de ‘desesperança’ que en alguns moments experimentem tots i totes, és que no es mou res. I si no es mou res, no hi ha aprenentatge ni possibilitat de construir mons més esperançats.
Fragments de l’aportació del ponent Jordi Riera
en el 256 Sopar Hora Europea,
sobre “L’esperança davant la desesperança”