Professora de l’Àrea d’Humanitats a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna
de la Universitat Ramon Llull, on desenvolupa tasca docent i d’investigació.
Durant 31 anys ha estat professora de religió catòlica a instituts públics amb un profund i propi estil pedagògic amb l’acompanyament pacient a l’alumnat.
És mare de tres fills, ja en l’etapa adulta.
EL SILENCI PROFUND NETEJA PER DINS
«És necessari reeducar el fet d’estar presents i conscients en el present,
no sols des de la comprensió cognitiva racional;
sinó des de la percepció sensorial i intuïtiva»
Vivim en un món accelerat en què tot és immediat i ràpid. Es desitja reduir el ritme tan vertiginós i estressant que porta cap un cansament i angoixa i, fins i tot, estats depressius… Com aconseguir fer una aturada per prendre consciència del que vivim?
Sacsejats per una allau d’estímuls com mai no s’havia donat en generacions anteriors, ens adonem de la urgència de propiciar ocasions d’aturada on poder sedimentar i assimilar tanta informació, tants impactes de tot tipus. Comencem a adonar-nos que si volem, no només sobreviure sinó transformar el món tan complex en què vivim, més que mai és necessari cercar espais d’escolta i recolliment, on cadascú pugui entrar en contacte amb si mateix i descobrir el do inalienable de la seva existència.
En el meu cas, aquesta aturada va sorgir com un anhel, des de ben endins. Una sensació corporal que s’anava repetint, que anava lligada a la necessitat de solitud i silenci que no sabia entendre del tot. En aquells moments, tenia tres fills ben petits i una feina de professora de religió en un institut públic que era molt absorbent. Donava per fet que la vida contemplativa era per a eremites. Ni m’ho plantejava. Va ser a una classe d’hinduisme i buddhisme del doctor Ignasi Boada, a l’ISCREB, on es va despertar en mi el desig de saber més sobre el silenciament interior i sobretot de fer-ne experiència. Així que vaig començar a indagar.
La primera experiència personal de recolliment i silenci va ser a la Cova de Manresa, a través dels Exercicis Espirituals de Sant Ignasi en la vida ordinària amb l’acompanyament de Francesc Riera. Tres anys més tard, gràcies a l’acompanyament de Xavier Melloni, vaig endinsar-me en la pràctica de la pregària contemplativa proposada per Franz Jalics en el llibre Ejercicios de contemplación. L’oració contemplativa, que proposa aquest jesuïta, consisteix en la constant, atenta i afectuosa invocació d’una paraula, en una posició de màxima quietud, tranquil·la i en silenci; acompanyada del ritme de la respiració i la percepció de les mans. Tots aquests suports ajuden a ancorar l’atenció, endinsant-se sigil·losament en el més profund del cor, restant vigilant i conscient al que s’esdevé. Tan simple, tan senzill i alhora tan difícil i complex. La pràctica continua d’aquesta experiència silent, com l’anomena Marta Burguet, m’ha anat acompanyant tots aquests anys.
Què és l’experiència silent?
Podríem dir que és el silenci profund que va netejant per dins. Es va instal·lant a poc a poc i va transformant de dins cap enfora. Obre la persona a una actitud d’acceptació, d’acollida, d’alegria i de gratuïtat. A mantenir aquesta actitud silenciosa, receptiva i agraïda davant la realitat se n’aprèn. Aquest aprenentatge, com molts d’altres, s’adquireix per pràctica repetitiva, exercitant-la, perseverant, millor si és cada dia, fins que es consolida com un hàbit. Si és possible a l’inici de la jornada, en un racó de casa que ajudi a tenir present la rellevància que li donem a aquest silenci que ens acompanya. I de tant en tant, fer temps més llargs de recolliment en una casa d’espiritualitat o en un santuari per arribar a una major conscienciació de l’endins d’un mateix. Durant els temps llargs de silenci es va aquietant el brogit d’inputs externs i van emergint aquelles conviccions profundament arrelades; les creences fermes.
La investigació de la seva tesi doctoral va ser El Silenci en l’educació de la interioritat. Com defineix silenci?
A la tesi em refereixo al silenci interior, a l’hesychia, com l’anomena la tradició cristiana oriental. Com més accelerat és el nostre ritme de vida, més propensió hi ha a un pensament dispersiu i distorsionador que ens indueix a la fatiga, a la irritació i a la frustració. Silenciar els brogits de pensaments obsessius, repetitius, culpabilitzadors; no quedar-s’hi enrocat perquè comporten actituds rígides de protecció o defensa. El cor de pedra al que fa referència el profeta Ezequiel (Ez 36, 26). Franz Jalics es refereix al silenciament com la manera d’apaivagar les referències al jo: silenciar el jo autocomplaent i egocèntric. La mateixa Santa Caterina de Siena s’hi referia dient: «Hom s’ha d’oblidar fins i tot d’oblidar-se».
Totes les tradicions de saviesa han vetllat per fer aquest silenci de les veus que ens confonen, tant de dins com de fora, perquè puguem escoltar la veu autèntica. Fan referència a aquesta actitud silenciosa, conscient i atenta, a través de diferents metàfores: estar vigilant (la nepsis dels pares i mares del desert), obrir el cor, silenciar l’ego, buidar-se… És imprescindible per escoltar ser què ens està dient la vida; per estar ben atent i connectat amb el fons de cada ésser i de cada situació. Aquest silenciament afavoreix una disposició interna d’obertura, de receptivitat. M’agrada molt la imatge que utilitza Xavier Melloni al seu llibre De aquí a Aquí, és com si tota la persona prengués la forma d’un recipient: d’una copa o d’un bol; tota ella es disposa a rebre. Una actitud d’obertura, de disponibilitat, d’acollida generosa de tot el que s’esdevé com un do, començant per la pròpia existència. Simone Weil s’hi refereix sovint a aquesta actitud d’atenció: «La ment ha d’estar buida, a l’espera, sense buscar res, però disposada a rebre en la seva veritat nua l’objecte que hi penetrarà».
Arreu hi ha sorolls externs i també hi ha sorolls interns que fan trontollar la persona. Com es poden gestionar?
No m’acaba d’agradar la paraula gestionar, perquè es massa agosarat pensar que podem resoldre-ho com una gestió més. La nostra interioritat és un misteri i no sempre la podem pacificar, ni comprendre. A vegades quan més volem asserenar-nos és quan menys ho aconseguim. El mateix Sant Pau expressa aquesta sensació d’impotència a la Carta als Romans: «No faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria» (Rm 7, 19). La veritable serenitat, la pau, va apareixent quan no se la busca per ella mateixa i deixa de ser considerada una fita. Així s’hi refereix Simone Weil al seu llibre A la espera de Dios: «Los bienes más preciados no deben ser buscados, sino esperados. Pues el hombre no puede encontrarlos con sus propias fuerzas y, si se pone en su búsqueda, solo encontrará en su lugar falsos bienes, cuya falsedad no sabrá discernir». També Panikkar hi al·ludeix quan parla de la necessitat de silenciar la voluntat, atès que «la pau, la joia són una realitat humana que no depèn de la voluntat, és pura gràcia, un do gratuït». Considero que l’escola pot contribuir a una mirada crítica de l’activisme sorollós, acompanyant l’alumnat a romandre en quietud i recolliment. Promoure estones de silenci diaris i donar eines als alumnes, de manera que tastin per uns minuts l’estar en silenci, i li donin valor.
El silenci interior ajuda, però a vegades fa por perquè no agrada escoltar el propi batec o la descoberta d’un mateix.
El procés d’aprenentatge rarament és unidireccional i progressiu. Normalment va a batzegades, un pas endavant i dos enrere. Les dificultats en l’aprenentatge i l’esforç que es requereix per assolir certs coneixements provoca en els alumnes tensions corporals degudes a la por, l’ànsia, a les quals es pot afegir irritació, desànim o desesperació. La ment queda col·lapsada per aquests mecanismes afectius que la traven, el que genera més tensió i inquietud. Els alumnes es mostren neguitosos i aquesta inquietud els dificulta la concentració i alhora la capacitat per sospesar els reptes amb serenor i profunditat. Eines com la respiració i la receptivitat conscient els ajuda a identificar aquests neguits, a expressar-los, a fer-los conscients. Altres pràctiques d’autosuggestió com la visualització o l’eliminació conscient ajuden a evocar imatges, sentiments, sensacions que neutralitzen els condicionaments negatius i els dinamismes inconscients a través de la imaginació. Aquestes pràctiques poden afavorir en els infants tenir el coratge d’acceptar la pròpia realitat personal sense jutjar-la, sinó assumir-la cercant ajuda i respostes més creatives. Aquestes pràctiques els ajuden a fer conscients els seus pensaments i emocions, la capacitat d’escoltar-se i acceptar-se a si mateix. Alhora el silenciament els ensenya a buidar-se per fer espai i escoltar atentament l’altre, per acollir obertament què ens vol transmetre el company sense respondre-hi de seguida o emetre un judici ràpid sobre què diu o què fa. El llenguatge metafòric dels contes, de diferents textos religiosos també ajuda a donar-los eines per afrontar-se de manera diversa a la vida.
A l’Escola Lourdes no es parla de gestionar, sinó d’harmonitzar que inclou una perspectiva més holística que té en compte l’equilibri de les emocions i pensaments a través del cos: posar en harmonia, adaptar, encaixar cos, emocions i pensaments. Els infants aprenen a aturar-se, pensar i respondre creativament en comptes de reaccionar impulsivament, amb confrontació. Harmonitzar també significa acceptar les pròpies limitacions, reconèixer les fortaleses i equilibrar-les unes amb les altres; les nostres amb les dels altres. Anant imprimint un caràcter pacient i sensible per estar present. Per exemple, moure’s per la classe i per l’escola en silenci (fent el mínim soroll) ajuda a reforçar l’estar present en cada instant per no fer soroll, diferent d’anar atabalat, amb presses o distret. La mateixa tendresa amb què s’aprèn a tractar els objectes es trasllada a com tractar les persones. Tenir cura dels altres a través del respecte i la sensibilitat.
Com es desenvolupa la dimensió humana de la interioritat, com pot educar-se?
Considero que és difícil iniciar una experiència d’interioritat sense cap mena d’educació del silenci. O dit d’una altra manera, la capacitat d’entrar dins d’un mateix a través del silenci és educable.
Educar la interioritat a través del silenci obre la porta a una connexió més profunda amb el que soc realment, el misteri que ens habita. Afirmar que la persona és substancialment misteri significa que no es pot conceptualitzar, no la podem definir o acotar del tot. No podem accedir a la seva totalitat o, dit d’una altra manera, l’ésser de la persona no s’esgota en la seva manifestació externa perquè en ell hi ha quelcom intangible, imperceptible, incognoscible. Sabem tan poc, encara, de nosaltres mateixos, de les nostres zones més profundes a les quals no hi tenim accés i tanmateix formen part de nosaltres.
En el camí de l’anar cap al més endins, els educadors acompanyen els infants i joves en el procés de descoberta des de la seva pròpia interioritat. Alhora, els mestres continuen també aprofundint en la pròpia recerca, en un procés que no té fi; perquè en aquest camí els educadors no són ‘experts’, sinó companys de camí que parteixen d’una experiència prèvia. «Qui ensenya és també aprenent», confessava la carmelita Cristina Kaufmann. Un humil aprenent al qual se li permet acostar-se a un espai íntim i vulnerable de l’infant. Per això, entenem l’educació de la interioritat com una relació d’acompanyament d’allò més personal i inviolable de l’ésser humà. Acompanyar implica ser al costat de l’altre i voler-hi treballar conjuntament. En una relació d’acompanyament no és important saber què volem fer per l’altre, sinó que estem disposats a fer juntament amb ell. Des d’aquesta perspectiva, ningú no és acompanyant o solament acompanyat; sinó que és simultàniament ambdues coses a la vegada, perquè en el camí cap a l’interior ningú és tan ric que ja no pugui rebre, ni tan pobre que no pugui donar. Tampoc l’educador ensenya res, perquè el que mostra ja hi és present.
No obstant això, és rellevant ajudar l’infant a estar present, a percebre i escoltar amb atenció, a interrogar-se i admirar-se del que s’esdevé dins seu. Es tracta d’una escolta activa del jo més profund, de l’autèntica essència. Escoltar i percebre el que realment és, el que li permet adonar-se del valor de tot el que existeix. El mestre que acompanya en el camí interior ha de cercar ell primer l’espai i el temps per estar en silenci i percebre el que es revela en el seu interior.
Per practicar la interioritat no cal ser creient en cap religió. Quina és la diferència entre interioritat i espiritualitat?
Quan parlem d’interioritat ens referim a una part constitutiva de l’ésser humà. La podem entendre en termes psíquics, mentals i d’ànim: de consciència i autoconsciència. La dimensió psíquica que comprèn tota l’activitat cap enfora, la relació amb el món visible, la consciència del que som, vivim i fem. Des d’una perspectiva espiritual, la interioritat va més enllà de l’aspecte psicològic: és allò que ens fa conscients d’estar travessats d’infinit, diu Melloni. A través de l’experiència constatem quelcom intangible. Quan la persona va esdevenint més conscient de si mateixa (autoconsciència), sent la necessitat de comprendre el perquè de la seva vida, de trobar-hi sentit i alhora de donar-hi un sentit. Gràcies a la capacitat de consciència i de llibertat, pot sospesar entre les múltiples opcions i escollir allò que la dugui al bé. És el que Ricoeur expressa, fent referència a l’Ètica de Nicòmac d’Aristòtil, com aspirar «a una vida bona o vida vertadera», la genuïna felicitat, l’eudaimonia: una vida que floreixi i doni fruit. L’home savi, diu Aristòtil, l’home que segueix la phrónesis, la saviesa pràctica, és qui sap triar la millor opció per desenvolupar una vida plena de sentit, de joia, de pau, d’harmonia amb tot el que existeix.
Albirem l’espiritualitat com un anhel inesgotable, en tot ésser humà, que aspira a una perspectiva més profunda de l’existència, a la plenitud i al desenvolupament de valors transcendents com el bé, la bondat, la justícia, la bellesa, la pau. Un anhel, una aspiració, «una urgència interior», diu Panikkar, d’arribar a la plenitud a través del camí singular i irrepetible de cadascú. Encara que pot solapar-se amb elements de l’experiència religiosa, l’espiritualitat no està necessàriament vinculada a cap conjunt específic de creences o dogmes ni a una institució religiosa concreta. En aquest sentit, el nostre grup d’investigació es va unir, fa un parell d’anys, a l’International Association for Children’s Spirituality (IACS), una xarxa sense ànim de lucre que agrupa investigadors, educadors i professionals de la salut, per promoure i donar suport a la recerca i a la pràctica professional relacionades amb la vida espiritual dels infants i joves. Des de l’associació s’entén l’espiritualitat infantil des d’una perspectiva àmplia, inclusiva i holística. La considera una dimensió inherent i essencial per al benestar global, la cura i l’educació de l’infant i, per tant, s’ha d’abordar des de qualsevol àmbit (educació, salut, psicologia o comunitat).
El recolliment no es pot entendre com un refugi egocèntric, ni un replegament individualista, ni complaent en si mateix, que fuig de la realitat per cercar el benestar i l’autosatisfacció. Una manera d’entendre la interioritat ben allunyada del compromís i l’obertura a l’altre.
Com s’aprèn a contemplar per beneficiar tot l’ésser humà de forma global?
L’època de les presses, de la dispersió i de la immediatesa no permet gaudir intensament i profundament del que vivim, perquè per gaudir-ne és necessari aturar-se, romandre i contemplar serenament. En la societat del rendiment, com diu Byung-Chul Han, resulta insuportable estar sense fer res. És per això que és necessari reeducar el fet d’estar presents i conscients en el present, no sols des de la comprensió cognitiva racional; sinó des de la percepció sensorial i intuïtiva, perquè afavoreix la capacitat d’observar des de la curiositat amb serenor i sense jutjar.
A l’Escola Lourdes posen èmfasi en focalitzar tota l’atenció en un sola acció, per exemple, rentar-se les mans, posar-se la bata, moure una cadira; o sols percebre amb un dels sentits: olorar un flor, escoltar la pluja, assaborir una poma, sentir el tacte dels peus a terra en caminar. Aquests pràctiques ajuden a fer conscient allò que no és obvi a primera vista, perquè no és concret i passa desapercebut si s’està distret o neguitós en els propis pensaments. En canvi es fa evident si es pren una actitud receptiva. Es posa el focus a percebre allò que és petit i insignificant, o quotidià, com un fet insòlit: avui som tots a l’aula, ha arribat el company que estava malalt, quan obrim l’aixeta surt aigua, han florit les plantes de la finestra. De totes maneres, on millor s’aprèn a exercitar aquesta percepció silenciosa és en plena natura. Escoltar la pluja, observar una formiga, sentir el tacte dels peus en contacte amb la terra humida, caminar pausadament, o estar serenament en silenci, en total atenció, contemplant una posta de sol amb una mirada amorosa «en espera, disposada a rebre el que està mirant tal com és», diu Simone Weil. Dedicar temps a jugar, explorar i gaudir a la natura suscita la capacitat innata que té l’infant de quedar esbalaït i encuriosit per tot, de meravellar-se i commoure’s davant la bellesa, afavorint que sorgeixi el wonder, la capacitat de sorprendre’s, i preguntar-se per tot el que veu.
El silenciament i la contemplació a la natura propicia experiències de serenor, de goig, de pau, de gratuïtat que inciten a adonar-se d’allò que no és obvi a primera vista; que no es veu perquè no és concret i palpable, però en actitud receptiva s’és capaç de percebre el misteri subjacent. Alhora aquesta mirada contemplativa transforma la manera que es percep la natura, no com un objecte, un recurs econòmic, sinó com quelcom amb el que hi ha un lligam d’interdependència d’admiració i d’estimació, que és la millor manera de preservar-la, tot agraint la seva existència.
Què important és adonar-se de l’entorn i de la natura que ens envolta.
Recentment diversos estudis afirmen que la desconnexió humana de la natura, cognitiva, afectiva i vivencial, és al cor de la crisi ambiental. Per això es proposa, cada vegada més, les pràctiques de connexió amb la natura (CWN, Nature Connection o el Shinrin-yoku) que inclou aspectes cognitius, afectius, vivencials i espirituals que ajuden les persones a desvetllar l’apreciació, la cura, la compassió i l’empatia més profundes amb la natura.
L’actitud contemplativa ens permet percebre la realitat des d’un altre punt de vista. A mesura que anem prenent aquesta actitud receptiva en tot allò que realitzem podrem anar captant l’essència de la vida, acostar-nos al misteri que ens habita. Panikkar testimonia l’experiència contemplativa com la possibilitat de percebre i experimentar la totalitat en el concret com una participació més profunda de l’ésser humà en el misteri de la realitat.
Assumpta Sendra Mestre