No formava part dels plans ni dels somnis de ningú. Ha sorgit una nova Europa. La que no havia imaginat ningú. El ja oblidat Moviment Europeu, veritable origen de la Unió, de l’Europa d’avui, amb tots els seus defectes i els seus formidables èxits, no la va preveure mai.
L’Europa desitjada pels europeistes originaris era la de les nacions foses en una federació d’iguals, sota l’imperi d’una llei basada en la llibertat, la participació i la democràcia. Segueix essent-ho. Però aquesta Europa també era imaginada com una federació dels nostres pobles tal com havien arribat a forjar-se al llarg dels segles. La barbàrie de dues guerres mundials, enteses ara lúcidament com a guerres civils entre europeus, ens havia curat d’espant i d’excessos idealistes: calia construir amb el que teníem, en honor de la civilització que tenim, una de les més extraordinàries que la raça humana hagi sabut edificar.
Sobre el nostre fonament ètnic, demogràfic, lingüístic i amb una pluralitat cultural de rerefons comú, havíem d’edificar la casa europea. La incorporació de l’Est, en caure el món soviètic, estava prevista. El desmantellament dels imperis ultramarins va permetre que, sense interessos llunyans, ens concentréssim en l’àmbit propi. A continuació hi hagué potents fluxos immigratoris de poblacions colonials: algerians a França, antillans i pakistanesos a Anglaterra, indonesis a Holanda. La incorporació i l’assimilació va ser relativament indolora, digna de l’ordre jurídic propi de la democràcia liberal. Els casos de discriminació injustificada solien topar amb una reacció enèrgica per part de les autoritats o d’una ciutadania que no tolerava l’odi als forans.
La vasta població immigrada, així com la seva prole –nascuda ja a Europa– s’anava confinant en barris i zones molt específiques, com abans havia passat amb el vell proletariat europeu. La concentració de desocupació, escolarització deficient i fins pobresa entre aquesta població va créixer fins a aconseguir el volum que avui coneixem. I que continua creixent: les explosions d’ira nord-africanes el 2011, contra les seves tiranies, no fan sinó intensificar la migració cap a l’altra riba del Mediterrani.
Els prejudicis infundats dels europeus «de sempre» es van començar a intensificar, sobretot començaren a propagar la idea falsa que prenien la feina als de casa, per barrejar-la aviat amb no menys falses acusacions sobre la delinqüència dels immigrants. S’abriva el prejudici en contra de la fraternitat, basant-se en creences falses.
La visió distorsionada de la massa immigrada que s’ha establert a Europa dificulta constatar amb equanimitat un altre fenomen, que no té absolutament res a veure ni amb la xenofòbia ni amb les llegendes absurdes sobre la nostra població d’origen extraeuropeu. Es tracta del fet incontrovertible que hi ha ja una nova societat europea, és a dir, una nova Europa poblacional i una nova estructura social. Els milions de musulmans alcen els seus minarets: el muetzí canta sobre les teulades d’un poble nominalment cristià, però ja més descregut que mai en la secularitzada Europa. La violació dels principis més elementals d’igualtat entre dones i homes no és pas desconeguda ni tan sols entre nosaltres –vegeu, si no, els crims de violència masclista–, però es fa molt difícil quan l’herència cultural secular musulmana triga a adaptar-se a la laïcitat imperant. Perquè, no ens enganyem: la ciutadania europea espera que ben aviat es produeixi l’assimilació cívica i cultural plena de la immigració a les normes jurídiques que ens regulen.
La «misèria multicultural» que en nom d’un suposat progressisme intenta imposar un relativisme moral insostenible entre gent civilitzada no ens ajuda pas a avançar. La nova Europa poblacional, multiracial, multireligiosa i multicultural no es pot permetre el luxe de mantenir concepcions incompatibles amb el principi de ciutadania entre els seus habitants. Una cosa és la societat multicultural en si –cada comunitat lingüística, religiosa, ètnica té dret a fer la seva vida sense que la forcin a abandonar el que per a ella és sagrat– i una altra, molt diferent, el multiculturalisme ideològic. Europa ha estat forta, creadora, fins i tot bella, quan ha sigut universalista i ha respectat la dignitat humana així com la varietat de solucions de vida que cadascú vulgui procurar. Ha estat horrible –i això sense població immigrada– quan ha odiat aquells fills seus que gosaven ser diferents. Des de l’expulsió dels jueus d’Anglaterra i, després, d’Espanya, fins a la persecució a Polònia i Rússia o el seu extermini per part d’Alemanya, els europeus han caigut en l’abisme més sinistre. Les terribles guerres de religió que tacaren de sang Europa durant els segles xvi i xvii es van entaular contra la societat multirreligiosa, és a dir, multicultural. És absolutament necessari que aprenguem d’aquestes desfetes, perquè l’envergadura del canvi europeu més inesperat, el del segle xxi, no té precedents. Si no n’aprenem, podria tornar a planar damunt nostre la negació del que Europa significa per a la gent civilitzada de tot el món.
Salvador Giner
Sociòleg
president@iec.cat