«To be or not to be, that is the question»
WILLIAM SHAKESPEARE
Dilema ve del grec (dis, «dos»; lemma, «tema») i vol expressar aquella situació en la qual la presa de decisions entre dues sortides possibles té conseqüències negatives en qualsevol cas, o sigui, allò que anomenem «estar entre l’espasa i la paret»; aquella situació en què totes les opcions són dolentes.
Que fàcil és decidir quan el procés consisteix a mirar què és el que més ens convé! O sigui, com hi guanyarem més, si la roba quedarà més blanca rentada amb el sabó de sempre o el que aconsella la veïna; o quan el resultat de la disjuntiva entre anar per l’autopista o anar per la carretera només té conseqü.ncies en la despesa si volem arribar abans. Però altres vegades no tenim l’evidència del guany, perquè qualsevol decisió implica dany. Aleshores semblaria que podríem resoldre el dubte, per lògica, invertint el procés de la disjuntiva en situació de benefici; si davant de dos beneficis possibles trio el major, davant de dos perjudicis triaré el menor, i així restaria el dilema resolt per la lògica. Però en la nostra presa de decisions no hi ha només l’anàlisi lògica, també hi ha les emocions.
Joshua Green és un professor de psicologia de la Universitat de Harvard que ha estudiat amb escàner les àrees del cervell implicades en el procés de decisió de seixanta voluntaris. L’experiment consistia a plantejar un dilema: un tren d’alta velocitat atropellarà cinc persones que treballen a la via, empenyeria vostè algú perquè el tren l’atropellés i així salvaria la vida dels altres cinc? Green fa un escàner mentre els voluntaris prenen una decisió. La majoria decideixen no empènyer ningú a la via. Una àrea de l’hemisferi dret on s’ubiquen les emocions de la relació social s’ha activitat intensament. Aleshores canvia la pregunta als voluntaris: poden manipular unes agulles que permeten desviar el tren a una altra via on solament hi ha una persona. Els voluntaris tarden dos segons més a prendre la decisió, tant si desvien el tren com si no, i l’àrea del cervell que s’activa no és la de les emocions, sinó la de la cognició, i curiosament, l’activitat de l’àrea emocional es redueix significativament. Han aparegut en aquest experiment els dos tipus d’intel·ligència que intervenen en la presa de decisions: l’emocional i la cognitiva.
El lòbul frontal esquerre fa un procés analític, sistemàtic i lent. L’hemisferi dret és intuïtiu, ràpid, global i provoca la resposta emocional que va portar els voluntaris a dir ràpidament que no empenyerien una persona a la via per salvar-ne cinc, amb una descàrrega de dopamina pel rebuig a fer dany. Però si no s’ha d’empènyer, sinó solament manipular unes agulles, encara que el resultat sigui el mateix, l’anàlisi lògica, que ha trigat dos segons més, porta a fer circular el tren per la via per la qual farà menys dany i només morirà una persona. La decisió l’ha pres el lòbul frontal esquerre, fent un procés de deliberació.
El judici ètic de no fer mal a ningú no permet empènyer una persona per salvar-ne cinc, perquè l’acció és similar a l’homicidi. Però si no hi ha l’acte d’empènyer, sinó el de prémer el comandament de les agulles de la via, emprem dos segons més a calcular per quina de les dues vies el tren farà menys mal, i som capaços de triar l’opció menys dolenta. En qualsevol cas, el resultat era el mateix: que morís una persona per salvar-ne cinc. La diferència ha estat solament en un matís. Però aquest matís era important.
En un cas els voluntaris havien d’empènyer la persona que no era a la via. És a dir, li provocaven la mort directament.L’imperatiu moral definit per Kant –«no facis a ningú el que no vulguis per a tu»–, ha actuat immediatament com a procés emocional, bloquejant qualsevol altra deliberació. En l’altre cas, tant eren a la via els cinc per una com l’un per l’altra, i el risc el tenien tots. Els voluntaris no havien d’empènyer ningú i ha pogut actuar la cognició i la lògica del càlcul. Quan parlem de dilemes sembla que parlem d’aquelles disjuntives de la tragèdia grega en què els pobres actors eren víctimes del determinisme i el seu destí estava marcat per la voluntat dels déus de l’Olimp. Si els déus havien decidit que algú rebria, aquest ja podia fer reflexions en prosa o en vers, que el cor corejava amb ritme creixent, fins a cantar la catà-estrofé, l’estrofa catastròfica, en la qual anunciava que el pobre personatge ja havia begut oli, perquè, fes el que fes davant del dilema, els déus ja havien escrit el final de la història!
He passat tota la meva vida professional com a oncòleg clínic assistencial, plantejant dilemes als pacients: fer o no fer una operació de benefici incert, entrar o no en un assaig clínic amb un nou fàrmac, administrar o no una quimioteràpia amb efectes tòxics greus, només per si de cas hi hagués malaltia oculta en algun lloc. I davant d’aquests dilemes, sempre he dit als meus malalts que són ells els protagonistes de tot el que fem, que són amos del seu destí, que això dels determinismes, com si tot ja estigués decidit és mentida, que allò dels déus decidint pels humans només passa en la Ilíada, i en les novel·les!
Ja ho sabem que el camí de la vida ens fa passar, alguna vegada, a quasi tots, pel camí del sofriment. I en aquest camí sorgeixen dilemes que ens posen «entre l’espasa i la paret». Aleshores sembla que tot és fosc, perquè fem el que fem ens equivocarem. He vist tants dels meus pacients així, mig vençuts per la por i el dubte! I jo els dic: «Ei, que ningú no ha decidit per vostè! Ningú no li ha pres la llibertat ni la dignitat!». En aquest procés dialògic es manifesta l’hemisferi dret deixant sortir les pors, la fragilitat, la pèrdua, i després, a poc a poc, el lòbul frontal esquerre delibera sobre el risc i el benefici de cada opció. I, enmig del dubte, de la desesperació i de la foscor, com una llum tènue, sorgeix allò que havíem construït en el curs de la vida: els valors.
Els valors no s’improvisen quan tenim un dilema ni quan arribem al final de la vida. Tots correm el risc d’endarrerir-nos en la seva construcció, perquè necessiten tota la vida per a anar-se covant. Però quan, a poc a poc, creixen, són com el nostre fonament. I aleshores intervenen tant en el procés emocional com en el procés cognitiu de la resposta al dilema, però en diferent grau, segons les prioritats que hagin marcat el nostre propi aprenentatge i el nostre comportament durant el curs de la vida.
A vegades em sembla que en el dilema fonamental –«to be or not to be»– hi hauria una resposta: el valor de l’esperança, com una llumeta que brilla dins nostre, fins i tot davant dels més grans dubtes. Quin dilema pot haver-hi més gran que creure o no creure? Si el lòbul frontal esquerre no m’ajuda a prendre la decisió –ben cert que no m’ajuda gaire–, jo em quedo amb alguna cosa que em volta per l’hemisferi dret, i algun record desat a la memòria dels qui m’han precedit, m’han estimat i m’han ensenyat.
Amb una barreja d’emocions i records, i alguna mica de lògica, em sento hereu de la dignitat de tantes persones que m’han deixat com a llegat la seva esperança i la seva dignitat! Voldria aquell dia respondre al gran dilema del sentit de la vida –la vida és una fal·làcia que ve del no res i torna al no res?– somiant que m’adormo, mentre l’àngel de la son em deixa clucs els ulls, com a Joan Maragall, per obrir-me’n uns de més grans. Prenc la decisió de deixar, tot i les meves pors i els meus dubtes, com a llegat, senzillament, el somriure.
Jordi Draven-Bartle
Oncòleg. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Barcelona