El benestar integral requereix un equilibri intel·ligent entre l’emocional i el racional, entre el corporal i l’espiritual; exigeix el conreu de la intel·ligència emocional, una òptima qualitat de relacions i el coneixement d’un mateix, però no n’hi ha prou amb això: cal, a més, l’exercici de la intel·ligència espiritual.1
Howard Gardner la va definir com la capacitat per a situar-se a si mateix respecte al cosmos, com la facultat per a meditar sobre el significat de la vida, de la mort i el destí final del món físic i psicològic. Quan un pren consciència del fet de viure, de gaudir de la immensa possibilitat d’existir, viu amb més intensitat tots els seus vincles i tot el que experimenta al llarg d’una jornada. La intel·ligència espiritual ens faculta per a gaudir plenament de tots els instants, de cada experiència, de cada abraçada, de cada olor, de tot el que ens succeeix.
Permet accedir als significats profunds, plantejar-nos els objectius de l’existència i les seves més altes motivacions. És la intel·ligència del jo profund, la que s’enfronta a les qüestions de l’existència, i a través de la qual busquem respostes creïbles. Està especialment desplegada en els filòsofs, en els artistes, en els científics, però
es troba en tota persona que s’obri a aquesta mena de qüestions. Ens dóna el poder per a transcendir el món físic i quotidià, per a tenir una percepció més elevada d’un mateix i del món circumdant. Ens capacita per a utilitzar recursos espirituals per a resoldre problemes de la vida i per a comportar-nos d’una manera virtuosa, per a assumir les responsabilitats de la vida.
En la vida quotidiana, el conreu d’aquesta intel·ligència és molt útil. Quan un aspira a realitzar un projecte ha de pen sar a fons les barreres i les dificultats amb què es trobarà. També ha de pensar si aquell fi val la pena, si realment omplirà les seves aspiracions de plenitud. La intel·li gència espiritual ens dóna força per a transcendir la im me diatesa i sacrificar-nos per a fer realitat els nostres ideals.
Perquè adquireixi la seva màxima esplendor necessita, com qualsevol altra modalitat d’intel·ligència, un desenvolupament i una exercitació. La sensibilitat espiritual és, al capdavall, una transformació de la persona, i aquesta exigeix un treball sobre un mateix, sobre el propi jo.
En aquest sentit, la intel·ligència espiritual ens fa més oberts i permeables, capaços de connectar amb el fons dels altres, de sentir-nos part d’un Tot que ens transcendeix. Contràriament al que es podria pensar, activa la intel·ligència interpersonal i genera un tipus de relacions socials més profundes i penetrants. Una persona espiritualment intel·ligent té una enorme capacitat de connexió amb tot el que existeix, és capaç d’intuir els elements que uneixen, el que subjau en tothom, més enllà de les individualitats.
Quan afirmem que l’ésser humà és capaç de vida espiritual en virtut de la seva intel·ligència espiritual, ens referim al fet que té capacitat per a un tipus d’experiències, de preguntes, de moviments i d’operacions que només es donen en ell i que, lluny d’apartar-lo de la realitat, del món, de la corporeïtat i de la naturalesa, li permeten viure-la amb més intensitat, amb més penetració, aprofundint en els últims nivells de la realitat.
El que és propi de la dimensió espiritual és la sortida de si, la penetració en l’estructura de les coses. Permet la fluïdesa, que la persona es desprengui d’ella mateixa. La vida espiritual no és tancament, menys encara autisme. És tot al contrari: donació i obertura. D’aquí que tingui una especial importància en el pla de les relacions socials. Quan un cultiva aquesta forma d’intel·ligència, experimenta el desig de donar el que és, de contribuir activament al bé de la societat, a desprendre’s de si mateix per millorar les coses.
Una persona espiritualment sensible no s’acontenta amb un coneixement superficial de les coses, del món que l’envolta, no en té prou amb una visió panoràmica; pretén anar a fons i en aquest camí descobreix una sèrie d’elements i propietats, de nivells de la realitat que a simple vista li havien passat desapercebuts. La vida espiritual és profunditat, moviment vers el desconegut, interès pel que resta ocult, per allò que és invisible als ulls.
Aquesta intel·ligència, tal com han demostrat els seus màxims teòrics, Zohar i Marshall a Spiritual Intelligence, ocupa, dins la unitat de la naturalesa humana un lloc central i dominant. És ella qui dóna al tot el caràcter de la personalitat i de l’autèntica individualitat, qui fa que tots els estrats estiguin penetrats d’aquest caràcter. És una mena de dinamisme que mou a buscar la plenitud, al perfecte desenvolupament de tot el nostre ésser, a la profunditat i al sentit del que fem, patim i vivim.
La vida espiritual, contràriament al que es creu, no és patrimoni de les persones religioses. Tot ésser humà, pel sol fet de ser-ho, és capaç de vida espiritual, de cultivarla. En virtut de la seva intel·ligència espiritual, necessita donar un sentit a la seva existència i al món en què viu, experimenta la seva existència com a problemàtica i necessita pensar què n’ha de fer.
La vida espiritual no es pot ubicar en una determinada dimensió o faceta del seu ésser. Una persona espiritualment intel·ligent viu totes les seves relacions, sensacions, coneixements i experiències des del que és espiritual. No es pot ubicar en una àrea del cervell; engloba la totalitat de la vida humana. Aquesta obertura és conseqü.ncia de la intel·ligència espiritual, de la forma més elevada d’intel·ligència que s’ha generat al llarg de l’evolució. Aquesta intel·ligència cultivada és el perfecte antídot a totes les formes de fanatisme, de sectarisme o de dogmatisme. D’aquí l’especial interès que té el seu conreu en el procés educatiu dels més joves.
L’espiritualitat és tan inherent a la persona com ho és la seva corporeïtat, sociabilitat o la seva naturalesa emocional. Cap ésser humà no pot viure sense aquesta dimensió, especialment si es mou amb unes motivacions i conviccions fondes. Pertany al substrat més profund de l’ésser humà. L’espiritualitat té efectes en tot l’ésser: en la manera d’interaccionar amb els altres i en la vida emocional, física i mental. Una persona espiritualment intel·ligent busca la profunditat en les relacions, tracta de veure allò que la uneix a les altres persones i relativitza les diferències. Aquest exercici és fonamental per a una bona vida familiar, laboral i social, perquè així se superen barreres i obstacles que dificulten la fluïdesa comunicativa, tant en entorns íntims com laborals i socials.
La reivindicació d’allò espiritual és, sense cap mena de dubte, el símptoma d’un profund canvi de mentalitat en el món occidental, del naixement d’una nova consciència. Està emergint un nou paradigma, una nova sensibilitat espiritual que s’obre camí com a conseqüència de la insatisfacció de la societat materialista i consumista. Comencem a entendre que la felicitat personal no és aliena a la felicitat dels altres, que la connexió profunda entre tots és clau per a transformar el món. El conreu de la intel·ligència espiritual serà decisiu per a aconseguir aquesta unitat.
Filòsof
1. He desenvolupat aquesta qüesti. en el llibre Intel·ligència espiritual, Plataforma, Barcelona, 2010.
francesctr@blanquerna.url.edu