Per Rodrigo Prieto
Doctor (c) en Psicologia Social
Barcelona, juliol 2008
Foto: A. Antúnez
Diuen que els idiomes expressen l’ànima dels pobles. Així, n’hi ha alguns plens de matisos i uns altres més integradors; alguns sonen una mica secs, mentre que uns altres semblen trets de la pastisseria; n’hi ha alguns que amb mil paraules ofereixen infinites possibilitats i uns altres que amb deu mil es queden curts. Tots ells, no obstant això, tenen en comú quatre conceptes bàsics que acostumem a utilitzar amb molta freqüència, encara que —com veurem— erròniament: tot, res, sempre i mai.
Cadascun d’aquests conceptes té profundes arrels filosòfiques, especialment els de tot i no-res, que han estat abordats des de l’antiguitat per Aristòtil, Plató, Parmènides, els pares del cristianisme, Hegel, Heidegger, Sartre, Lacan i Borges, entre d’altres. Al seu torn, els conceptes de sempre i mai, que estan directament relacionats amb la idea d’infinit o eternitat, tenen les seves arrels en el pensament de Zenó d’Elea, Georg Cantor i també en diferents tradicions religioses i filosòfiques.
Encara que amb matisos, els quatre conceptes remeten a la idea de totalitat, que en anomenar-la, genera l’efecte de contundència i certesa absoluta, dotant les paraules d’una estranya credibilitat. En sobren exemples: “sempre fas el mateix”, “mai no faria això”, “ho hem intentat tot”, “no serveix de res”, etc.
Afirmar que alguna cosa o algú té accés al tot és atribuir-li una omnipotència irreal per als éssers humans, ja que captar, conèixer, llegir, fer, sentir, viure…, tot, implica una omnipresència i una ubiqüitat que ningú “de carn i os” no pot assolir. El mateix succeeix amb el no-res. El no-res és sinònim de buit absolut, és a dir, ni objectes, ni persones, ni pensaments, ni natura, ni sentiments, ni univers, ni percepció, ni res de res… On existeix això sinó abans de la creació, independentment de com s’hagi produït aquesta?, qui ha estat allà, en aquest moment i/o lloc?, algú ha tingut l’experiència del no-res?
La mateixa lògica funciona amb les nocions de sempre i mai. Sostenir tant l’una com l’altra implica conèixer tot el que ha succeït al llarg de la història i tot el que succeirà en el futur respecte del fet que s’afirma. Qui coneix tota la història i tot el futur, encara que sigui d’una qüestió summament específica?, qui té tan bona memòria per a recordar tots els moments del passat?, qui té una capacitat de predicció infalible del futur? Ningú.
Ja fa segles que la filosofia va reconèixer la contingència de l’ésser humà, és a dir, la seva possibilitat de viure només en un únic temps i lloc; així, per més que ho intentem, el nostre cos i la nostra ment tenen les dimensions i les capacitats que tenen. Per tant, per més esforç que fem, seguirem essent éssers finits, inevitablement marcats, en darrer terme, pel destí de la mort.
Reconèixer-nos limitats és l’antídot perfecte contra qualsevol pretensió de grandesa o falta d’humilitat; de fet, molts profetes i savis de diferents tradicions coincideixen que aquesta és justament la saviesa més gran.
És cert que la majoria de les vegades, quan en la vida quotidiana fem servir aquestes paraules per explicar-nos, no ho fem amb pretensions de cap tipus, però en fer-ho afirmem coses que en rigor no són exactes. Si parlem dels “hàbits alimentaris de les formigues”, probablement les nostres afirmacions no tindran cap transcendència, però si ens referim als trets d’un determinat grup o als mals hàbits d’un company de feina, les nostres afirmacions “absolutistes” ens poden comportar més d’un problema: “(tots) els jíbaros són fonamentalistes”, “ell sempre fa les coses a mitges”, “mai no m’escoltes”.
A més d’inexactes, aquestes frases contribueixen a la creació o al reforçament de prejudicis i estereotips que la majoria de les vegades no ajuden a la convivència. Al mateix temps, la seva enunciació implica tancar-se a la possibilitat de diàleg o a la incorporació de matisos, que sens dubte són més enriquidors que les limitades visions del tipus blanc i negre.
Per això, sempre és millor matisar, assumir que cada vegada que parlem ho fem des de la nostra pròpia perspectiva, que és limitada i tan legítima com la dels altres, que té el filtre de la nostra experiència i que, per tant, no és la veritat, sinó la nostra veritat. Estudis recents en el camp de la psicologia social han anomenat coneixement situat aquesta manera d’entendre (Haraway, 1991), segons la qual —sostenen— és possible parlar amb una objectivitat més honesta i humil que aquella altra que té pretensions de veritat universal.
Reconèixer la nostra limitació en la possibilitat d’accedir al món o percebre’l ens durà inevitablement a renunciar a aquests absolutismes lingüístics tan molestos, al tot–res–sempre–mai, que no fan més que donar-nos problemes (i de tant en tant algun orgull insignificant) i, de passada, a fer més rigorosa la nostra manera de dialogar amb el món i entendre’l.