Per Olga Cubides Martínez
Periodista
Barcelona, febrer 2008
Foto:  © O. Cubides

Les fronteres, abans ben definides, entre infantesa, joventut i adultesa avui sembla que es desdibuixen, si no s’esborren completament, davant del que els experts comencen a anomenar la globalització de les edats.

Les característiques d’aquestes etapes vitals es barregen, i no és estrany veure adults que vesteixen exactament igual que els seus fills adolescents –n’hi ha que es queixen que els seus pares els prenen la roba–, que juguen de manera compulsiva amb videojocs, o senzillament, que han abdicat les seves responsabilitats. Al mateix temps, «hi ha més casos d’adolescents i nens que han d’assumir rols d’adult, que manifesten dificultats pròpies del món adult; i comencen a aparèixer trastorns i patologies que no corresponen a la seva edat cronològica», va assegurar Gustavo Daniel Levit Iritz, coordinador de la Unitat d’Adolescència del Centro Médico Teknon, en el Sopar Hora Europea, organitzat per l’Àmbit Maria Corral.

Avui sembla que hi ha pressa per començar l’adolescència com més aviat millor, i per l’altre extrem, s’intenta allargar-la tot el que es pugui, perquè el món adult es veu com una cosa avorrida, sense emoció i desorientada, fins i tot alguns experts parlen d’adolescents de seixanta anys!

Davant d’aquest buit de presència adulta, algunes vegades els fills prenen el poder de la casa, decideixen quan i durant quant temps miren la televisió o es queixen si els treuen el televisor de l’habitació per tal d’evitar que accedeixin a informació sobre temes com el sexe, quan en realitat ja la reben per altres vies.

«En la nostra societat hi ha una confusió entre les funcions que pertoquen a l’adult i les que són pròpies dels fills. Avui, a moltes llars aquestes funcions estan desdibuixades o invertides. Hi ha una certa renúncia i una mica d’abdicació de part dels adults, per comoditat i perquè els recursos que tenen a l’abast són inferiors als reptes que han d’afrontar», va afirmar Eva Bach Cobacho, pedagoga, mestra i escriptora. També va dir que pel que sembla el valor es troba en una adolescència perpètua, a no assumir responsabilitats, a tenir subidones i a passar per la vida una mica “de puntetes”. «Potser resulta més còmode no fer d’adult i deixar que els nens facin d’adults», va puntualitzar.

S’assegura que travessem un dels moments amb una menor presència i capacitat educativa dels pares. Hi ha autors que fins i tot parlen de «l’orfandat col·lectiva de la infància». «Vivim una maduresa prematura enfront d’un infantilisme perpetu. Als catorze anys els joves surten fins a les tantes de la matinada, però viuen a casa dels pares fins als trenta. Vivim moltes més experiències positives, i també traumàtiques, però ens falten defenses davant de la frustració», va dir Imma Marín Santiago, especialista en joc, educació i creativitat.

Una altra conseqüència d’aquesta indefinició de les etapes vitals és que s’accentua l’abisme entre els dos mons, l’adult i l’adolescent, la qual cosa impedeix, de retruc, establir relacions de cooperació i d’amistat, perquè la identitat de l’adolescent existeix en contraposició a la de l’adult.

Referents

Davant d’aquest desdibuixament de les fronteres, es planteja la necessitat de revalorar el món adult perquè sigui referent del que és ser adult. A més, cal descarregar els nens de l’obligació d’assumir funcions adultes abans d’hora. Quan l’adult assumeix el lloc que li correspon, automàticament els nens, preadolescents o adolescents, se situen en el seu lloc i exerceixen el seu rol.

Què és ser adult? Per a Eva Bach és saber-se contenir, no desbordar-se fàcilment davant de qualsevol situació, saber assumir allò que es presenta, amb esperança, encara que sigui una cosa negativa; amb humilitat, per tal de buscar ajuda si es necessita, i amb la convicció que es tenen recursos per a sortir de la situació.

També és propi dels adults establir límits, normes i condicions de joc, i establir-los sense por i de manera ferma i sòlida. Un adult no té por de dir un no serè, clar i apropiat, encara que es pugui equivocar.

A més, un adult té unes quantes idees clares que el defineixen com a adult, però no gaires, per tal d’evitar ser rígid, inflexible i dogmàtic. És capaç de teixir vincles profunds i saludables, sap ser «enginyer de camins i de ponts» que vagin del món adult al dels nens i els joves, i del nostre cor al seu cor. «Això s’assoleix fent de pont entre el nostre món i el món dels nostres pares i avis, conjugant la gratitud pel passat i per allò que s’ha rebut dels avis amb l’esperança i la confiança posades en els joves d’avui», va dir Eva Bach.

D’altra banda, cal trobar un espai prou llunyà per a deixar créixer als preadolescents i prou pròxim perquè se sentin segurs i confiats. Es necessiten actituds positives que ajudin a mirar el futur amb il·lusió i amb esperança; adults capaços de gestionar el conflicte i de parlar als seus fills o alumnes mirant-los als ulls; adults que acceptin incondicionalment els seus fills, que els escoltin i que s’interessin profundament per ells; adults capaços de reconèixer els seus propis errors i d’aprendre a gestionar les emocions; en definitiva, adults que estimin incondicionalment. «Això és l’únic que ens legitima davant dels seus ulls per a dir-los allò que pensem i poder discrepar sense cap mena de dubte», va assegurar Imma Marín.