Per Olga Cubides i Martínez
Periodista
Barcelona, abril 2008
Foto: © M. Furuka
Sorprèn que en tantes ocasions i enfront de temes fins i tot de gran magnitud s’al·ludeixi tan ràpidament i sense el mínim esforç de reflexió al sentit comú, que és com la filosofia dels no filòsofs, quan en realitat –com deia Eugene O’Neill, dramaturg nord-americà– creure en el sentit comú és la primera falta de sentit comú.
El terme sentit comú urgeix una resignificació? Jo diria que sí, doncs li passa com a aquelles paraules que, de tant usar-les, es queden buides de contingut. En les últimes setmanes i enfront dels més diversos temes he sentit dir: «és una qüestió de sentit comú», «el sentit comú em duu a pensar que…». Potser també el sentit comú ha perdut una mica de sentit o, com diuen alguns, s’ha convertit en el menys comú dels sentits.
A més, amb seguretat no hi ha un únic sentit comú ni aquest ha estat igual al llarg de la història. És tan divers com les persones, les cultures, les herències històriques, les creences, etc. Així, el sentit comú d’un francès –on els filòsofs han dedicat més reflexió a aquest assumpte– no serà igual al sentit comú d’un alemany. Ni el sentit comú d’un espanyol contemporani serà igual al d’un coterrani seu de principis de segle. Fins i tot hi cap preguntar-li a qui ens convida a usar el sentit comú quelcom així com: «perdoni, a quin sentit comú s’està vostè referint?»
Davant les cruïlles, les dificultats i les sense sortides, les persones acostumem invocar el sentit comú, com si d’un lloc es tractés: una enciclopèdia, un oracle o un lloc al que es pot acudir a la recerca de respostes. Però si ens detenim a pensar no és així: on està el sentit comú?, a on podem anar per a trobar-lo en cas de necessitat?, està dins de cadascú o fora? i a partir de què hem construït –o hem de construir– aquest sentit? Perquè és això, justament, una construcció –mental, social, pseudofilosòfica.
En la societat del canvi en la qual vivim, marcada per una mutació profunda, de realitats, de conceptes i de valors, cal repensar què incloure i què no en el sentit comú: quins valors segueixen estant vigents per a mantenir-los allí, quins han caducat, quins elements nous s’han d’incorporar i qui ha de fer aquesta selecció. Potser que trobem alguna pista en allò que s’ha anomenat les agències de sentit, és a dir aquells agents socials amb capacitat per a donar sentit o trobar nous sentits a les realitats que ens envolten.
Què és el sentit comú: allò que és bo, veritable i important?, seguint categories clàssiques o un ordre de prioritats que, per la seva «obvietat», pot generalitzar-se. S’assegura que «és la concepció del món absorbida acríticament dels diversos ambients culturals enmig dels quals es desenvolupa la individualitat moral de l’home mig. El sentit comú no és una concepció única, idèntica en el temps i en l’espai: és el “folclore” de la filosofia, i, com el folclore, es presenta en formes innombrables; el seu tret més fonamental i més característic és el de ser una concepció (fins i tot en cada cervell) disgregada, incoherent, incongruent, conforme a la posició social i cultural de les multituds, la filosofia de les quals determina.»
El sentit comú és el coneixement que s’adquireix per mitjà de l’experiència i a través dels sentits, d’una manera espontània, dispersa, acrítica i convencional. Espontània, perquè el seu coneixement es dóna sense que ho busquem o és producte de la necessitat de donar solució immediata a problemes particulars. Dispersa, perquè es limita a explicar els fets aïlladament (sense contextualitzar-los!) i sense arribar a establir relacions entre ells. Acrítica, perquè no es basa en el judici ni es funda en els principis de la ciència o en les regles de l’art. I convencional, perquè is un tipus de coneixement que es basa en la tradició o el consens de la majoria.
No sé a vosaltres, però, després d’aquesta definició, a mi el sentit comú em resulta més que sospitós. Potser hàgim de començar a parlar de sentits comuns o de coses que al comú dels ciutadans li semblen amb sentit, però que no tenen per què ser la resposta més correcta enfront d’una situació. També és probable que la resignificació dugui a pronunciar menys aquesta paraula, a fer-lo amb major precaució i a acudir a unes altres com el seny o el bon sentit.
Algú va dir que el sentit comú és la cosa millor repartida, doncs tot el món es mostra satisfet amb el què té, però també és cert –com deia Unamuno– que «hi ha gent tan plena de sentit comú, que no li queda el més petit racó per al sentit propi». Per això, a més de no fiar-nos excessivament de les paraules, perquè són enganyoses, intentem fer un exercici de resignificació d’aquest terme i sobretot busquem espais i temps per a ocupar aquells racons de sentit propi.