Per Rodrigo Prieto
Màster en Psicologia Social
Barcelona, novembre 2008
Foto: R. Prieto
Fa només uns mesos centenars d’esportistes van demostrar a Beijing les increïbles possibilitats del cos humà: destresa, habilitat, força, velocitat i coordinació, són només alguns dels valors que se’n desprenen. Segons la importància que se li doni, el cos pot esdevenir un déu a qui ens sotmetem i servim per a sentir-nos reconeguts i acceptats. Per altra banda, la moda també ha contribuït a imposar-nos com a cànon de bellesa models primes que ratllen l’anorèxia o perfeccions fictícies basades en quilos de maquillatge o en exagerats retocs de Photoshop. En l’extrem oposat, l’opulència i l’estrès de l’estil de vida d’una part de l’anomenat “primer món” fa que augmenti cada vegada més una obesitat mòrbida filla de la fast & thrash food, menjar ràpid i escombraria. El factor comú de tots aquests casos és el cos humà. Un cos que –d’una manera o altra- reflecteix l’esperit dels qui el viuen.
Molts d’aquests aspectes van ser abordats per diferents experts en el sopar-col·loqui “Tenir consciència del propi cos”, organitzat per l’Àmbit d’Investigació i Difusió Maria Corral. A continuació presentem una ressenya d’algunes de les principals idees expressades en aquesta trobada.
L’escultor Jorge Díez, va afirmar que en la representació del cos humà que fa l’art contemporani, ”hi ha una presència aclaparadora del dolor i la violència”, com succeeix en l’obra de Marina Abramovic, David Nebreda o Cindy Sherman, entre d’altres. Aquest tipus de treballs –va precisar- el duu a qüestionar-se sobre el propòsit que persegueixen moltes obres a través de la provocació, si es tracta d’un desinteressat desvetllament de les consciències o senzillament la recerca de la fama i la notorietat.
Per la seva banda, el metge i president de l’Àmbit María Corral, Josep Maria Forcada, va afirmar que el cos té una bellesa que va més enllà de la pell, de la seva forma o estètica, i que radica en la seva capacitat de comunicar-se i trobar-se amb els altres. Va precisar que, afortunadament, avui les persones ja no tenen por del cos, com en el passat; al contrari, va assenyalar que estem “entrant en una època de revaloració de tot el sensitiu”, la qual cosa constitueix una oportunitat perquè la comprensió de l’ésser humà sigui més completa i així, sentir-nos cada vegada més còmodes i feliços en i amb ell.
Des d’una d’altra perspectiva, l’antropòleg Josep Martí Pérez va aportar una comprensió del cos travessada per la cultura, doncs –va afirmar- és a través d’ella com “pensem, veiem i construïm el nostre cos”; d’aquí, que les persones siguem éssers “bioculturals”. L’expert va explicar que en aquest procés intervenen tant els “imperatius culturals”, com la noció de “capital cultural”. Els imperatius culturals són aquelles manifestacions culturals tan arrelades que fins i tot semblen “naturals”, per tant, imprescindibles, com per exemple la necessitat que tenim d’ocultar la nuesa. El capital corporal, al seu torn, són totes aquelles característiques del cos valorades com a positives en un determinat moment i lloc i que acostumen a estar relacionades amb la bellesa i la salut. Martí va assenyalar que en determinades situacions aquests imperatius i capitals poden generar conductes o valoracions altament conflictives, com per exemple, en l’imperatiu cultural de la mutilació genital o la permanent insatisfacció amb el propi cos, perquè no s’ajusta als cànons de bellesa imperants. Per a l’expert, la clau per a no caure en el parany és tenir consciència del caràcter cultural, per tant arbitrari i canviant, d’aquestes normes i valors socials; així com també dels interessos –econòmics, religiosos o polítics- en els quals se sustenten.
Al seu torn, la professora de Filosofia de la Universitat de Barcelona, Begoña Román, va sostenir que per a tenir consciència del propi cos, hem de tendir cap a visions més unificadores d’aquest, és a dir, ni rebutjar-lo ni deïficar-lo. Va explicar que el rebuig del cos que caracteritza a Occident prové de la influència dels pitagòrics i els platònics grecs per a qui “el cos era la tomba de l’ànima”, creença que es va mantenir durant tota l’Edat Mitjana i es va estendre fins al segle XVII. No obstant això, va assenyalar que en tot aquest període va haver-hi diferents veus que apuntaven en una altra direcció, com la d’Epicur, que ja en el segle V (a. de C.) va proposar el reconeixement del cos no només com un bé propi, sinó com a part constituent del jo. Per això se’l considera el fundador de l’hedonisme. En la mateixa lògica, en el segle XX, Merleau Ponty, va afirmar “jo no tinc un cos, sóc cos”.
Román va comentar que “el problema que tenim amb el cos és que no acceptem l’edat”. Va precisar que tenim una percepció (mental, conscient) del pas del temps diferent a la del temps, en la qual sembla que no envellim, cosa que no ens ajuda a acceptar que el cos envelleix i canvia. Aquesta diferència perceptiva pot “generar relacions molt patològiques amb nosaltres mateixos”, negant una dimensió important del nostre ésser. Per a evitar aquest risc, l’experta sosté –a través de la psicòloga alemanya Alice Miler- que “el cos no menteix”, i és més, ens delata, ens recorda que som mortals, “imperfectes i magníficament mortals”, perquè –diu Román- això li dóna valor a la vida i a la seva dimensió temporal.
Ja ho va dir Oscar Wilde en el seu clàssic “Retrat de Dorian Gray”: el cos és el mirall de l’ànima i com a tal, reflecteix la intensitat o vacuïtat de la pròpia experiència, la forma que pensem i vivim allò que ens toca o que triem. Sigui com sigui, val la pena aprendre a escoltar el que el cos ens diu –personal i socialment– i treure’n noves lliçons que ens ajudin a fer de la nostra vida un temps i un lloc més habitable i íntegre.