Per Rodrigo Prieto
Doctor (c) en Psicologia Social
Barcelona, maig 2008
Foto: P. Metivier
Per molts motius, la dels divuit anys és una etapa paradoxal: pels cossos desenvolupats en ments immadures, pels drets ciutadans i la sobreprotecció familiar, per les decisions de futur enfront d’un futur cada vegada més incert.
Els nois i les noies que voregen els divuit anys (també anomenats postadolescents per la psicologia evolutiva) de la Barcelona d’avui van néixer entre el 1986 i el 1992, és a dir, en democràcia i auge econòmic, gaudint de la moguda liberal postfranquista, amb les seves mares instal·lades en el món laboral remunerat, amb l’expansió d’Internet i la telefonia mòbil; a casa sempre han tingut televisor, reproductor de vídeo, telèfon fix, i mòbil al cap d’uns anys, i també les addictives consoles; i si no a casa, d’ordinadors amb Internet ja n’hi havia, a les seves escoles, quan van tenir habilitats per a manejar-los.
Els postadolescents d’avui no se’n recorden de la caiguda del Mur de Berlín ni de les Olimpíades de Barcelona del 1992, perquè eren massa petits. Quan vorejaven els deu anys van veure en directe la caiguda de les Torres Bessones, encara que sense entendre el que això significava. Durant la meitat de la seva educació formal van compartir aules amb infants i adolescents d’altres latituds, adoptats o immigrats, i des de molt petits van poder sortir del país, no per exili sinó per diversió.
Els nois i les noies que avui tenen entre setze i vint-i-dos anys no han viscut cap crisi; no han passat ni fam, ni fred, ni repressió, ni autoritarisme. Sens dubte, amb algunes diferències, però en general, han tingut tot el que han volgut. Encara que poguessin sentir-se catòlics culturalment o familiarment, els que avui voregen els divuit anys no han viscut amb culpa la seva sexualitat; fins i tot els sembla curiós que encara alguns es plantegin arribar verges al matrimoni.
Estudiar o treballar?
En acabar l’educació secundària els joves han de prendre –potser– la primera decisió important de la seva vida: estudiar o treballar?, què?, on?; difícil pregunta en la qual s’apleguen somnis, habilitats i expectatives de futur, d’ells mateixos i de les seves famílies, barrejats amb un mercat laboral inestable i les pressions socials del consum, les aparences i el reconeixement. Amb disset anys, qui està preparat per a valorar raonadament aquestes variables i prendre una bona decisió?; quina transcendència s’espera que aquesta decisió tingui en les seves vides?; és que potser podran dedicar la seva vida al que decideixin?; és que potser la realitat laboral actual ofereix aquesta estabilitat?; és que potser hi ha llocs de treball motivadors per a tothom?
Emancipats a casa dels pares
Un cop acabada l’educació obligatòria i reconegut el seu dret a l’autodeterminació, no és estrany que els pares esperin que els seus fills s’independitzin. Tanmateix, això no sempre succeeix. De fet, en la Barcelona del 2008, n’hi ha molts que continuen vivint amb els pares més enllà dels trenta. Sens dubte, la precarietat del mercat laboral i el mercat immobiliari, tan hiperinflat, hi tenen molt a veure, i tal com estan les coses, sembla que haurà de ploure molt abans que aquestes condicions canviïn.
Valors?
Si la cruïlla principal dels qui tenen divuit anys és prendre decisions sobre el seu futur i aquest és incert i canviant, no és estrany que optin per viure al dia, no projectar-se i escoltar el seu desig. Al capdavall, és com han estat educats, no?: “tot el que desitgis se’t concedirà.”
Els ha tocat patir poc –millor!–, però això mateix els ha fet menys resistents a la frustració. Acostumats a “estar bé”, tenen poca tolerància a les dificultats, es deprimeixen o s’estressen amb facilitat i no saben com gestionar aquestes situacions.
Però certament, no tot se’ls pot criticar. La rebel·lia i la consciència social pròpia de la seva edat els segueix motivant a lluitar per la igualtat, la justícia i la llibertat, encara que lluny, això sí, dels partits polítics, tan desacreditats. Avui ho fan amb creatives manifestacions convocades per Internet o missatges de text. S’apunten com a voluntaris a ONG de cooperació internacional i els encanta fer “turisme social”, sobretot durant els primers anys d’universitat.
Fills de l’alliberament femení, els postadolescents d’avui són menys masclistes que els seus progenitors. Encara que no se la plantegen, entenen la maternitat/paternitat com una responsabilitat compartida. I de violència de gènere, ni parlar-ne!, perquè ja estan més que sensibilitzats després de mitja vida veient-ne els efectes a la pantalla.
Però com a conseqüència del temps que els ha tocat viure, probablement el valor que més els caracteritza és el de la flexibilitat, la capacitat d’adaptar-se a escenaris canviants, de buscar –fins i tot– el canvi (de ciutat, de treball, d’estudis, de parella, d’amics, fins de mòbil i d’MP4). Bo o dolent? Això depèn –com sempre– de cada persona i de cada situació. En qualsevol cas, és una eina indispensable en els nostres dies ser, com a ells els toca, viatgers sense mapa… o amb un que canvia permanentment.