Per María Javiera Aguirre Romero
Periodista.
Dinamarca, novembre 2008
Foto: Keith
El mes passat, quan Nicolas Sarkozy, en el seu discurs en ocasió de la visita de Benet XVI a França, va defensar una «laïcitat positiva», va obrir la possibilitat de reflexionar sobre aquest concepte. Sense voler-ho, el president de França va tocar un tema que, per no estar resolt, aixeca molta polseguera cada vegada que apareix en alguna discussió acadèmica, privada o pública.
El concepte de secularització és equívoc. En un sentit ampli s’entén com el procés que experimenten les societats a partir del moment que la religió i les seves institucions perden influència sobre elles. No obstant això, al llarg de la història el concepte ha significat diferents coses a Occident.
La paraula ‘secularització’ prové del llatí saeculum, que significa «segle». Per aquest motiu, ‘secular’ es refereix a tot allò que forma part del segle, és a dir, del món per oposició a l’espiritual o diví. També deriva de saeculum la paraula ‘seglar’, aquell membre de l’Església que no és clergue.
El terme ha servit també per a designar la pèrdua de propietats de l’Església i el pas d’aquestes a les mans de l’Estat o de la societat civil, o la progressiva independència del poder polític respecte al poder eclesiàstic (en aquest sentit, secular equival a laic, és a dir, a no confessional). En un tercer sentit, però també relacionat, la secularització es refereix a la pèrdua d’influència de la religió en la cultura; en quart lloc, la secularització designa l’autonomia de la societat en general i de les seves institucions (ensenyament, sanitat, assistència social, etc.) enfront de les institucions religioses, que, tradicionalment, havien tingut molta més influència en aquests àmbits. Finalment, també es fa servir la paraula ‘secularització’ per a referir-se a la disminució de les pràctiques i creences religioses o com a categoria d’interpretació de la modernitat, com va proposar el filòsof alemany Reinhart Koselleck. I dintre de l’Església catòlica, el laic és aquell cristià no consagrat pel sagrament de l’orde.
Davant d’aquesta diversitat i més enllà de les precisions acadèmiques, podríem convenir que el concepte al·ludeix a una separació d’àmbits que, a l’inici del segle XXI, adquireix els trets d’una exigència per part de la societat plural. Tal exigència és que la fe sigui un fenomen privat, per a bandejar la incidència de les creences religioses en la vida pública, la imposició de les quals ha fet molt de mal en alguns llocs i èpoques. No obstant això, aquesta demanda presenta dos problemes crucials: d’una banda, una societat plural no pot plantejar exigències d’aquesta mena als ciutadans –no estaria en la seva vocació, almenys–, ja que amb elles restaria pluralisme. Per altra banda, ¿com podria una persona deixar les creences a casa quan surt al matí, si les idees i les adhesions més íntimes es reflecteixen en cada paraula, acció, decisió, opinió o moviment?
En el seu llibre Sobre el passat i el futur, Hanna Arendt afirmava que del fet de la separació de l’Església i l’Estat no es dedueix pas que la religió es converteixi en un assumpte del tot privat, ja que el domini públic secular dóna espai a l’esfera pública religiosa, i un creient pot ser membre d’una Església i actuar com un ciutadà en la unitat major que constitueixen tots els que formen part de la ciutat. No obstant això, a l’hora d’actuar com a ciutadà, aquest home no deixarà la seva visió del món tenyida i determinada per les conviccions religioses de l’Església a la qual pertany.
Segons el diccionari de la Real Academia Española, ‘secularització’ és acció de secularitzar, és a dir, de fer secular el que era eclesiàstic. Tanmateix, ‘secular’ és definit com el que viu en el segle i no en clausura. Per a les religions en general i per a la cristiana en particular, la seva existència no té sentit si no és dintre «del segle», és a dir, «dintre del món».
Per als creients la secularització pot ser un desafiament intel·lectual i pastoral, així com un procés propi de la modernitat, però no una imposició de restringir les seves manifestacions com a persona que creu. Per als cristians, per exemple, s’entén que des del punt de vista de la fe l’Església esperi estar secularitzada, ja que la seva missió evangelitzadora pròpia preveu l’encarnació de la pràctica religiosa en la vida diària. Això no significa necessàriament que aquells que creuen no sàpiguen o no puguin viure en societats plurals; el desafiament és doble: ser part de la pluralitat enriquint-la sense intentar imposar la visió creient, però tenint la seguretat que tampoc no serà aixafada pel pluralisme social.
La fe és, sens dubte, un fenomen íntim, però travessa la persona creient i les seves manifestacions van més enllà d’una pràctica o un ritu; també està vinculat amb el ser persona, es tracta d’una experiència existencial de la qual un no pot desvincular-se en sortir de casa i desdoblar-se per a ser «només» un ciutadà públic.