Per Marta Miquel Grau
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Salamanca, març 2008
Foto: © M. Lapid
Les coses han canviat? No ho sé; depèn de quines coses. Però el que sí que tinc bastant clar és que n’hi ha algunes que perduren i formen part de l’ésser i del fer de la persona, independentment del segle en què visqui i del racó de món que habiti.
Recordo que quan era petita, ja fa uns quants anys, observava tot sovint i amb deteniment el que la meva mare feia cada dia. Ella estava molt a casa –sobretot durant els meus primers anys d’escola– i això li permetia, o ens permetia, passar moltes estones juntes. S’organitzava el dia de manera que quan jo sortia del col·legi i no tenia deures, podíem anar a passejar, al parc, a mirar botigues o a fer qualsevol cosa amb l’únic motiu d’estar juntes. I dic que “s’organitzava el dia” perquè de feina no n’hi faltava, és clar. I normalment les coses de la casa a mitja tarda ja estaven fetes: tot estava net, els àpats, si no cuinats pensats, i la nevera amb allò necessari. Imagino també que anar a comprar amb mi –una nena de vuit o nou anys que, evidentment, tot ho vol i tot ho toca– no devia ser gaire fàcil.
Al cap d’uns anys, quan jo ja estava acabant el que llavors s’anomenava Educació General Bàsica (EGB) o començant la Formació Professional (FP), va començar a treballar fora de casa. No recordo si era tots els dies o només alguns, però es dedicava a cuidar una dona gran que llavors vivia en una residència al centre de la meva ciutat. Pel que m’explicava, era una feina que li agradava: sortien a passejar una estona, l’escoltava i li feia companyia. Això sí, quant a l’organització de les feines de la casa, a la meva mare això li va implicar un canvi.
A l’escola, segurament vaig estudiar un munt d’expressions que s’utilitzen habitualment en el món dels grans, però fins llavors no em va quedar clar què volia dir “fer dissabte”. Realment, és ben veritat que les coses, i no només ara, entren millor amb la pràctica.
Els dies de la setmana, a la meva mare, li passaven més ràpid que de costum, per tant, moltes de les tasques de manteniment de casa van passar a formar part del paisatge del dissabte, un paisatge en què, a aquestes alçades, jo també hi posava el meu gra de sorra: netejar, ordenar, anar a comprar, és a dir, deixar-ho tot a punt per descansar el diumenge i començar amb bon peu la setmana següent.
Ara ja no visc a casa dels meus pares, però durant els tres últims anys he estat cuidant una nena de sis, i també he pogut observar com s’organitza una família del segle XXI. Tant la mare com el pare treballaven fora de casa i, per tant, les úniques estones que els quedaven per a fer front a les feines casolanes eren els caps de setmana, preferiblement, com em deia la mare, el dissabte, perquè també es necessita descansar.
Realment, “fer dissabte” és necessari, ahir, avui i sempre. L’expressió prové de l’Islam i va ser presa pels conversos per remarcar les diferències amb els jueus i els musulmans. En castellà també existeix l’expressió hacer sábado o zafarrancho. La separació queda clara sabent que els jueus tenen prohibit treballar el dissabte i que, per als musulmans, el seu dia festiu és just l’anterior, el divendres.
Cal que repensem aquesta expressió i que la fem nostra, però no solament en l’àmbit familiar, sinó també en el personal. Trobar el moment de fer dissabte, d’ordenar el nostre voltant, pot ser una bona eina per a ordenar la nostra vida, el nostre interior, els nostres sentiments i emocions, i fer així més agradable la convivència en una societat tan plural com la que vivim.