Per Soledad Núñez de Cáceres
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Barcelona, novembre 2008
Foto: Nasa
Durant setmanes l’atenció del món va estar centrada en el Consell Europeu per a la Investigació Nuclear (CERN) i el seu Gran Col·lisionador d’Hadrons (LHC, sigla del nom en anglès), accelerador de partícules. L’objectiu és crear les condicions extremes capaces d’emular les del Bing-Bang per a poder comprendre l’origen de l’univers. Es van suscitar apassionats debats als diaris i en infinitat de blogs d’Internet, alguns amb previsions catastròfiques, sobre el fet que crear un microforat negre podria provocar la fi del món, absorbit –encara que es tracti d’un procés lent– per aquest minúscul «xuclador» universal.
De moment els temors es posposen: l’experiment va haver de ser interromput nou dies després d’iniciat, per una fuita d’heli al túnel del CERN. Aquesta institució ja ha anunciat que quan l’experiment torni a començar el proper any, els físics involucrats en l’experiment tindran accés a les dades en temps real a l’ordinador gràcies a la xarxa informàtica del CERN, que connecta més de cent mil processadors en 140 institucions del món. Impulsant el treball en xarxa i les potencialitats digitals, l’engranatge científic del llogaret global segueix el seu vertiginós camí, cavalcant damunt d’una capacitat tècnica sense precedents. Molts es pregunten si és lícit gastar les ingents quantitats que costen aquestes instal·lacions i aquests experiments, tenint encara els comptes pendents de la fam al món i del canvi climàtic. D’altres al·leguen que els científics intenten «jugar a Déu» experimentant en assumptes que els superen i que poden fàcilment escapar-se’ls de les mans.
Qui conegui de prop algun científic autèntic –en el sentit del seu enfocament vital, sigui quin sigui el nivell o l’abast de la seva investigació– sap que li són pròpies una espontània capacitat de sorpresa, una mirada atònita davant d’esdeveniments que per als altres són irrellevants, de què neix una veritable passió per conèixer els fenòmens naturals. La raó humana, individualment i col·lectivament, no es cansa de plantejar preguntes, les respostes de les quals donen lloc a nous interrogants. I cada resposta, encara que se sàpiga que és provisional, suscita una forma intensa de goig i és percebuda com a portadora d’una bellesa esplendorosa.
Però la història de descobriments com la fissió nuclear ha marcat profundament el món i li recorda que, com tot l’humà, la investigació científica comporta qüestions ètiques que no es poden ignorar. La deontologia de la investigació en les diverses ciències es planteja si és lícit tot el que és possible investigar. El físic barceloní Jorge Wagensberg no té por d’assegurar en la seva àmplia obra de divulgació que en l’experiment emergeixen els límits, i l’evidència que la llibertat que ens regalem com a individus i com a comunitat consisteix, justament, en la capacitat per a pensar els nostres propis límits. En altres paraules, la lògica del que és veritable i el que és fals (la ciència) ha deixat de ser independent de la lògica del que és bo i el que és dolent (l’ètica).
La majoria de les persones desitja que el coneixement científic contribueixi a aconseguir més equitat, salut i pau per a les societats humanes. Molts, per això, contemplem amb preocupació alguns experiments que fins i tot en la millor de les hipòtesis poden afectar el planeta en el seu conjunt, encara més aquells que manipulen els entrellats genètics de les espècies, incloent-hi la humana. Un pot donar i de fet dóna un vot de confiança als líders d’aquest complex món anomenat «ciència», però és ineludible que se’ls exigeixi un exquisit respecte per cada persona humana, que es reclami l’estricte compliment d’un codi ètic científic seriós, i que la legislació controli els possibles excessos en què pot caure tota forma de poder. El coneixement científic, ho sabem prou, pot arribar a ser una arma. Tranquil·litza, doncs, trobar científics capaços de reconèixer amb senzillesa que la ciència té i ha de reconèixer els seus límits, i que el que és veritat no es pot deslligar del que és bo i del que és bell. Intueixen potser que més enllà de la pregunta científica hi ha la metafísica: el «perquè» últim de les coses. I que la resposta escapa al seu camp d’estudi.