Per Leticia Soberón Mainero
Psicòloga. Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Roma, juliol 2008
Foto: L. Cuevas
L’exercici de la humilitat torna a estar de moda, recuperat per nombrosos llibres d’autoajuda que omplen les prestatgeries dels grans magatzems. Potser no consta amb el seu veritable nom, que de segur li restaria popularitat. Es promou com a recuperació del sentit de realitat i com a apreciació d’un mateix tal com és. Una altra manera d’anomenar-la podria ser autoestima, valor a l’alça que seria una falsedat si no es basés en la real-realitat de la persona, amb les seves virtuts i els seus defectes, amb els seus límits i les seves potencialitats autèntiques.
Ara bé, per què ha esdevingut tan important recuperar la humilitat, se l’anomeni com se l’anomeni? Potser perquè des de fa anys una severíssima cultura de la imatge —entesa moltes vegades com a aparença— ens impulsa a cisellar-nos segons el perfil físic i de personalitat dels grans models mediàtics. En aquest clima social, apreciar-se un mateix s’ha convertit en una empresa cada vegada més difícil. Se suporta amb dificultat el lleu excés de greix, l’acne juvenil i els llavis prims o els signes d’envelliment més incipients. I trets de personalitat com la timidesa o l’escassa competitivitat acostumen a ser considerats negatius. Així, esdevé laboriós escapar de l’imperi dels llocs comuns dictats per la moda, però qui aconsegueix apreciar-se tal com és s’allibera d’un pes enorme que li dificultava caminar amb gràcia per la vida.
El primer significat de la paraula humilitat és el de «virtut que consisteix en el coneixement de les pròpies limitacions i debilitats i a obrar d’acord amb aquest coneixement». Jo tinc vist per experiència que les persones d’aquest tipus mostren una gran dosi de saviesa i són molt més felices que aquells que viuen amb prou feines lluitant contra les evidències del seu ésser i ignoren qui són. Aquests no perceben la seva pròpia realitat; són conscients potser només de les seves virtuts, no de les seves limitacions. O sí que s’adonen d’aquestes darreres, però intenten amagar-les per evitar el rebuig social i actuen com si juguessin a ser millors del que són. Aquest joc és molt cansat, a més d’estèril: els altres solen percebre’ls ràpidament en la seva realitat més crua, i aquest camí no els porta a un desenvolupament autèntic de les seves capacitats.
És interessant recordar aquí que l’investigador nord-americà Robert Sternberg defineix la intel·ligència com «l’habilitat per a assolir el que es desitja a la vida, dins del propi context sociocultural, capitalitzant les fortaleses i compensant o corregint les pròpies debilitats». En altres paraules, aquest autor descriu la intel·ligència com una capacitat de la persona humil per a assolir de la millor manera possible el que s’ha proposat a la vida, des de les seves circumstàncies vitals i traient el màxim partit de les seves capacitats.
Qui té la intel·ligència de la humilitat no lluita amb la vida a cada instant, i això li estalvia inútils accessos d’ira, estrès i desgast. L’intel·ligent/humil pot ser comparat amb el que fa surf al mar; llisca amb i des dels esdeveniments que la vida en si mateixa comporta, previstos i imprevistos, i amb una musculatura flexible pren de la millor manera l’onada per dirigir-se a la meta, mentre que aquesta mateixa onada pot rebolcar altres que decideixen portar-li la contrària. La persona que actua així acostuma a establir vincles més forts i duradors amb altres persones, a les quals, al seu torn, accepta tal com són, sense exigir-los el que no poden donar. Per això és capaç de donar i rebre amistat i amor.
Benvinguda la humilitat, aquesta mestra de vida que ens fa més lúcids a la bellesa, petita o gran, que la vida quotidiana de gairebé tot ésser humà conté en si mateixa. Aquesta virtut, a més de fer-nos més grat el camí, és una brúixola per a encertar en les nostres fites i assolir-les.