Per Caterine Galaz
Doctora (c) en Filosofia de l’educació
Barcelona, juliol 2008
Foto: A. Guerra
La caiguda de la fecunditat, el retard en la formalització de parelles, l’increment de divorcis i de l’establiment d’altres relacions, l’augment de les adopcions, la transnacionalitat i les noves formes de convivència interpersonals, són canvis que han fet variar el rumb del concepte tradicional de família. Es podria dir que l’hegemonia de “la llar tradicional” ha estat eclipsada per la diversitat dels models actuals.
Les “famílies” són fenòmens universals amb materialització diversa segons els diferents grups humans; per tant, els seus models varien històricament i culturalment. Avui en dia, vivim en una societat anomenada “del canvi”, i les famílies occidentals com a institució social no són una excepció.
La prolongació de la vida, els progressos tecnològics i l’avanç del neoliberalisme engendren una nova conformació social i plantegen modificacions en els vincles pròxims, els sentits i els valors vigents. Les persones generen formes diverses de vinculació familiar: monoparentals, multiparentals, amb fills i filles de diferents parelles, sota responsabilitat d’altres adults, etc. Aquesta pluralitat resulta evident en la quotidianitat i cada dia és quelcom considerat com a “comú”.
Touraine assenyala que actualment existeix una “família incerta”, producte dels processos de desinstitucionalització pels quals ha passat al llarg de la seva història. No obstant això, més que apuntar a un debat de caràcter ontològic respecte del significat del que és “la família”, resulta més rellevant analitzar els canvis que es produeixen en les formes ètiques i els valors que es transmeten en aquests nuclis bàsics de proximitat.
Alguns autors consideren que la gran diversitat existent entorn de la família, més que fer-la naufragar com a institució bàsica de les comunitats, el que provocarà serà que les famílies esdevinguin més “dialògiques”, ja que cada vegada serà més necessari trobar acords comuns per compartir quotidianament. Tanmateix, tampoc no es pot desconèixer que aquesta pluralitat d’opcions que dóna la societat actual pot provocar una certa desorientació normativa que també les afecta. I és que si bé les estructures socials que condicionen aquesta institució bàsica canvien constantment i estan influïdes per un cert “pensament únic”, també acaben afectant la transmissió ètica dins d’aquests àmbits pròxims.
Malgrat aquests canvis, les famílies segueixen essent les estructures d’acollida bàsiques per a una bona inserció dels individus en la societat. Són les primeres escoles, on no solament s’assegura la supervivència, sinó també s’orienten aspectes bàsics per a la persona, com l’afectivitat, l’autonomia, l’ús de la llibertat, la solidaritat i els sistemes de valors personals. No obstant això, el marc socioeconòmic actual també genera que moltes de les funcions que aquest grup social hauria de proveir no es puguin completar perfectament, sia per la manca de temps, les condicions socioeconòmiques precàries de moltes famílies, la falta de conciliació familiar i laboral, la delegació de responsabilitats a entitats com l’escola, etc. Però a més s’evidencia també una tensió entre les normes ètiques que moltes famílies pretenen donar als seus fills i filles i el xoc abrupte amb les que provenen d’un marc social competitiu i individualista, en què els ideals es poden veure en una simple revista de moda: joventut, bellesa, llibertat per fer el que a un li vingui de gust, etc.
Enfront d’això, és bo prendre consciència de la importància que segueixen tenint aquestes estructures d’acollida —en qualsevol de les seves formes— per a transmetre formes ètiques més solidàries i de respecte cap als altres, sense que això es vegi com una pèrdua per al valor individual. Independentment dels formats que presenti, és en la família on els futurs ciutadans i ciutadanes aprendran a manejar-se amb seguretat emocional, a acceptar els límits i les possibilitats de cada persona, a respectar-se i a respectar els altres individus; en definitiva, a conviure.
Com assenyala un proverbi xinès, les famílies són “les arrels i les ales” de les persones, perquè en aquest nucli és on es pren consciència de la història i es creix per volar. Ara, en l’actual marc social, cabria que ens preguntéssim com podem fabricar aquestes arrels i aquestes ales.