Per Gemma Manau
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Lisboa, Portugal, setembre 2008
Foto: J.A. Gil
Fa uns dies em va arribar a les mans un text que no era més que una llarga llista de màximes de diferents autors, diversos pel que fa a l’època, a la nacionalitat, a les seves ocupacions…, i que tractaven de temes ben diferents.
La persona que ens el va donar ens va proposar, gairebé com un joc, que cadascú de nosaltres n’escollís una. D’entre totes les cites a mi em va cridar l’atenció una del poeta Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935): “Para viajar basta con existir” (“Per viatjar n’hi ha prou d’existir”). Després ens proposava justificar el perquè havíem triat aquella màxima en concret i no qualsevol de les altres. La veritat és que em vaig quedar uns quants dies pensant.
“Per viatjar n’hi ha prou d’existir” em recordava unes paraules del Dr. Alfred Rubio, plasmades en un dels seus poemes, escrit en castellà:
“Nada nos falta
para ser algo
en vez de nada.”
Per viure, per sentir el goig profund de l’amistat, per meravellar-nos amb la bellesa de les coses, i fins i tot per sentir el dolor i la tristesa, n’hi ha prou que existim!, podríem dir gairebé parafrasejant el poeta portuguès.
No ens falta res per ser!, o dit d’una altra manera, ho tenim tot per ser! I al mateix temps que descobrim el goig profund de la nostra existència, en palpem la seva fragilitat, perquè podríem no haver existit. Sí, hi havia tantes possibilitats que cap de nosaltres no hagués arribat a existir, mai! Ens ho recordava tot sovint el Dr. Rubio. Només calia que qualsevol fet de la història anterior al nostre engendrament hagués estat diferent perquè existissin unes altres persones en comptes de nosaltres.
Si els meus pares no s’haguessin conegut, si la història de les seves famílies no hagués estat com va ser, si s’haguessin casat amb altres persones… jo no existiria, ni ara ni mai; i ni tan sols em puc imaginar el buit de la no-existència, del no-res!
N’hi hauria hagut prou que aquella trobada concreta no s’hagués produït perquè jo no existís! Però es va produir, i així, jo després he existit! Podríem dir que gràcies al fet que tot va transcórrer com va transcórrer, ara jo sóc aquí, cadascú de nosaltres ara és aquí. I mentre escric això em tornen a venir a la memòria una vegada i una altra les paraules del poeta, “per viatjar n’hi ha prou d’existir”. Sembla gairebé una contradicció que el nostre bé més preuat, el més necessari, el més primigeni, el fonament del que som, que és la nostra existència, pugui ser tan fràgil, pugui haver estat tan poc probable!
N’hi ha prou d’existir perquè puguem emprendre el viatge, perquè puguem prendre la vida a les nostres mans i dirigir-la cap allà on vulguem; evidentment amb les limitacions pròpies de l’ésser humà, però ens pertoca a nosaltres desenvolupar al màxim la nostra vida des de la nostra llibertat, la nostra intel·ligència i la nostra capacitat d’estimar. I cadascú farà “un viatge diferent”.
No ens falta res per ser! Ho tenim tot per emprendre el viatge, ara ja sí, amb la profunda alegria de saber que som i que podríem no haver estat!