Per Natàlia Pla i Vidal
Doctora en Filosofia
Salamanca, gener 2008
Foto:  © J. Jurcic

No dono crèdit al que primer sento i després escolto.

Un anunci publicitari radiofònic promociona una escola que prepara esportistes d’elit. S’adreça a aquells pares que, segons diuen, no vulguin repetir els errors que van cometre amb ells, per a afegir com a colofó que aquesta escola és la solució per als pares que aspirin que els seus fills «els retirin».

Això em fa recordar episodis puntuals que hem conegut per mitjà de noticiaris, en què algun jove actor denunciava els seus progenitors per la manera com manipulaven les seves finances i la seva vida. I anant una mica més lluny, rememoro una notícia convulsiva en què un nen demanava «divorciar-se» dels seus pares.

He sentit dir a diverses persones que s’han sotmès als procediments legals per accedir a la paternitat d’adopció que una part de la formació rebuda hauria de ser obligatòria per a qualsevol tipus de paternitat, també la biològica. I és que la capacitació per a ser pare o mare no es pot reduir ni a un procés biològic ni a un de legal. Les raons per a la paternitat han de ser passades pel sedàs ben a fons, i això es forja amb la formació humana que es dóna a cada persona des de la infantesa.

Potestat i utilitat

Perquè el que hi ha en el fons d’això que comentem, i que pot ser quelcom més que una anècdota, és un model de relació humana basada en el poder i la utilitat.

És sabut que la paternitat s’ha utilitzat en diverses cultures i societats per a projectar sobre l’existència d’un altre ésser les aspiracions irrealitzades dels seus progenitors. Segurament molts de vostès o de les persones que tenen a prop ho hauran sofert en la seva pròpia carn, almenys com a tensió familiar a l’hora d’escollir estudis, professió, parella, forma de vida… Aquesta és la manera més o menys velada de potestat indesitjable, ja que la llibertat és, juntament amb la pròpia existència, el bé més primigeni de l’ésser humà, que neix amb ell. Els pares, com la societat, no són més que administradors d’aquesta llibertat en tant que subjecte d’educació, igual que ho són d’altres capacitats de l’ésser humà, com la raó mateixa o la capacitat d’estimar.

En el moment en què, a més, es parla obertament del fill com una inversió que sufragarà la nostra maduresa i vellesa parlem de la instrumentalització de l’individu, de la seva reducció a un mer objecte d’interès i utilitat. Sí, ho fem amb la màscara admesa socialment, i fins i tot ben vista, de la pràctica d’un esport, però si parléssim d’uns pares que viuen dels diners que guanyen els seus fills amb unes altres maneres de comercialització del seu cos… ja endevinen vostès com en diríem, d’això.

Redoblar l’atenció

No fa gaire una associació de defensa del consumidor denunciava els continguts de nombroses publicacions adreçades a adolescents perquè promovien estereotips masclistes, poc respectuosos amb la dignitat de les joves, ja que fomentaven actituds i comportaments supeditats a obtenir la consecució dels seus «objectius» masculins, a més de difondre un tipus de continguts sexuals clarament no formatius. No puc evitar relacionar tot això amb el que estem comentant.

La publicitat, fins i tot la dolenta, faria bé de rebutjar la brometa fàcil. Tots sabem que darrere de les afirmacions envoltades amb un somriure pretesament agut s’amaguen anhels que no gosem formular seriosament i en veu alta perquè, en el fons, sabem que són èticament reprovables. I malgrat això, els seguim acaronant en el nostre imaginari intern. El món de la publicitat és un lloc privilegiat per a la creativitat i l’enginy que hauria de servir per a la promoció de l’ésser humà, no per a la seva degradació.

No qüestiono si l’escola anunciada és o no és apta pel que fa a la formació «tècnica» d’aquests futurs esportistes; la desconec i, per tant, no la puc valorar. Però si l’hem de jutjar a partir de la publicitat que fa de si mateixa, el que sí que m’atreveixo a afirmar és que difícilment dotarà d’una formació humana adequada els individus que assisteixin a les seves aules i espais esportius. Per a ella només semblen productes als quals se’ls pot treure un rendiment econòmic. M’agradaria saber què sentirien molts joves esportistes d’avui en escoltar aquesta falca publicitària. I què senten molts pares, sincerament ocupats a vetllar pel desenvolupament dels seus fills i no a aprofitar-se’n; disposats a estimar-los quan guanyin i quan perdin, quan estiguin en actiu o quan decideixin deixar-ho, sia per incapacitat o perquè l’esport en qüestió ja no els satisfà.

Les persones són dignes de ser estimades perquè són, pel que són en elles mateixes i no pel que produeixen. Quina pena que haguem de recordar-ho a causa de l’anunci d’una escola…