Per Mónica Moyano i Prieto
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Xina, maig 2008
Foto: S. James
Tinc un amic que té un costum poc habitual: quan arriba a casa es treu el rellotge. És més, quan entra per la porta, també deixa en una tauleta les claus de casa i el mòbil. Després de penjar la jaqueta i posar el maletí de l’ordinador a la taula, es canvia les sabates per unes sabatilles ben còmodes i se’n va a la cuina a preparar el sopar. Per a ell, arribar a casa és despullar-se temporalment de tot allò que el condiciona i li marca la vida.
Quan anem a visitar un amic també podríem adoptar aquest costum de treure’ns el rellotge. Però en realitat passa el contrari: quan arribem a casa de l’amic ja estem pensant en el que haurem de fer quan en sortim, perquè després encara tenim altres feines, altres plans. No és que la conversa amb l’amic ens avorreixi, no; és que estem tan ocupats… Ens resulta especialment incòmode fer visites a l’hivern, quan fem servir màniga llarga: que difícil que és mirar l’hora al rellotge sense aixecar-nos la màniga del jersei i quedar en evidència! En aquests casos preferim, tot just arribats a la casa de l’amic, localitzar un rellotge –ha d’haver-n’hi un!–, per exemple, el petit rellotge del reproductor de DVD. Tan bé que anaven aquells antics rellotges de paret que feien les campanades avisant-nos de l’hora! O també els rellotges dels campanars de les esglésies, que tocaven fins i tot els quarts. És clar que en aquella època el temps no escassejava tant com ara. En canvi, dóna la casualitat que l’estiu, període en què portem màniga curta, coincideix amb les nostres vacances, i és una època en la qual el temps és un bé abundant; ja no necessitem mirar tant el rellotge. A més, moltes vegades no portem rellotge perquè no ens quedi la marca del sol. Però exceptuant aquest curt lapse de temps que són les nostres vacances, la resta de l’any és el rellotge qui ens dirigeix la vida. N’és una mostra aquest tic de girar el canell per veure l’hora fins i tot quan no en portem.
Com a exemple d’esclava del rellotge tenim la pobra Ventafocs, que passava de bella dama a humil serventa en sonar les dotze de la nit en el rellotge del palau del príncep. Ja podia estar en el moment més romàntic del ball: en sentir les campanades, havia de córrer per no quedar en ridícul davant de tota la cort. Ella, amb les presses, només va perdre una sabata. Quantes oportunitats d’una bona conversa perdem amb les nostres presses!
En la cultura xinesa les bones converses necessiten temps. Les cases de te tenien aquest objectiu: els amics bevien te i conversaven hores i més hores. Quan una tetera s’acabava, afegien més aigua al te i continuaven la conversa. Què en podem obtenir, d’una conversa que dura una hora? El millor vi es deixa per al final, però amb un temps tan limitat gairebé no tenim ocasió d’obrir l’ampolla.
En la nostra societat actual, tan accelerada, el temps passa volant. Fins i tot en les vacances organitzem el nostre temps al segon, per aprofitar-lo bé. Només hi ha un cas en què succeeix exactament el contrari. Quan un està malalt, al llit, el temps passa molt lentament, ens aclapara. Beneïdes grips, que ens ajuden a recuperar la dimensió humana del temps!