Una llengua = una cosmovisió!

Per Gemma Manau Munsó
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Lisboa, Portugal, febrer 2008
Foto: © J.M. Lage

En els últims anys he tingut la sort de poder viure a diferents països d’Europa, en els quals, entre d’altres coses, he hagut d’aprendre les respectives llengües. Ara, per a mi, quan es parla de l’ecologia lingüística, aquesta expressió pren una nova dimensió.

El lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera afirma que les llengües són sistemes simbòlics que contenen visions del món, per la qual cosa la mort d’una llengua no solament comporta la desaparició d’un codi lingüístic, sinó de tota una manera de sentir, de veure i de construir la percepció.

Potser per això cada llengua té la seva originalitat, la seva unicitat! En portuguès hi ha una paraula que es considera una de les més difícils de traduir: és la paraula saudades. Si busquem la traducció en el diccionari, se’ns dirà que és ‘enyorança, nostàlgia, soledat…’, però per a un portuguès saudades és molt més que això; és un sentiment més profund, amb el qual, a més, tots els portuguesos s’hi senten identificats com a grup. Després de molts mesos ja a Portugal, penso que encara no arribo a copsar el sentit que per a ells té aquest mot, encara hi ha alguna cosa que se m’escapa! Potser és com el seny català, que és una paraula que es pot traduir, però amb la sensació que, sovint, les traduccions empobreixen el seu significat; el que per a nosaltres significa seny, es un concepte amb el qual també ens hi sentim identificats. Segurament són paraules que, com diu Moreno Cabrera, expressen una manera de sentir, jo diria fins i tot que responen a una manera de ser, a una manera de viure! A una cosmovisió!

De mica en mica descobreixo que malgrat que les llengües llatines són semblants, tot i que provenen d’una mateixa arrel i que sorgeixen d’un mateix llegat cultural, presenten grans diferències entre elles; fins i tot a voltes penso que s’aproximen a la realitat des de punts de vista diferents. En posaré un exemple. Hi ha una paraula molt curiosa, que és la que s’utilitza per a designar els primers estadis de vida d’una granota. En català aquest animaló es coneix amb el terme capgròs, en castellà renacuajo, i en portuguès girino. Cadascuna d’aquestes paraules fa referència a aspectes diferents del mateix animal. En català, capgròs ens indica la forma que té, mentre que en castellà, renacuajo ens n’assenyala la mida, i finalment, el portuguès, amb la paraula girino, ens dóna una noció del moviment de l’amfibi.

En cap cas el terme utilitzat per cadascuna de les llengües arriba a expressar la globalitat del que és aquest animal, i potser si volguéssim descriure’l, acabaríem fent referència tant a la forma, com a la mida i al moviment. Cadascuna d’aquestes llengües s’aproxima de manera diferent a aquesta realitat, que per altra banda també és complexa, i entre totes podem tenir-ne una visió més global.

És cert que la diversitat lingüística, a l’hora de comunicar-nos, pot esdevenir una dificultat, però al mateix temps és una gran riquesa que ens ajuda a conèixer la realitat d’una manera més àmplia i rica, que ens mostra que n’és, de complexa, i que ens fa veure que des del nostre únic punt de vista difícilment en podrem abraçar la globalitat.

M’aventuro a dir que entre les persones sovint passa el mateix. Cadascú de nosaltres tenim una cosmovisió diferent. Per una banda, com a éssers limitats que som, també tenim un coneixement limitat de les coses, i possiblement cadascú de nosaltres, a l’hora de tractar un assumpte, en tenim dades diferents; però per altra banda, molt probablement, també ens aproximem a la realitat de maneres diferents i amb sentiments diversos.

El fet que l’altre tingui un punt de vista diferent, com en les llengües, no és una dificultat, sinó una possibilitat de conèixer millor el nostre entorn. Potser si en comptes de veure la diferència com un obstacle hi intentéssim veure allò que ens aporta de nou sobre la realitat, el diàleg seria molt més fàcil.