Per Marta Miquel Grau
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Salamanca, juny 2008
Foto: Creative Commons
Barcelona, dimecres, ara ja un quart de dues de la tarda. Estic asseguda en una de les múltiples cafeteries amb xarxa Wi-Fi (accés sense fil a Internet) que té aquesta ciutat, gràcies a les quals puc aprofitar millor aquells moments que queden buits en la meva agenda –enmig de reunions, encàrrecs, visites familiars i coses variades– cada vegada que hi vinc.
La veritat és que avui no és especialment el millor dia de la meva vida. Potser és un d’aquells dies en què et lleves amb el peu esquerre i vas mig coixejant fins a la nit. Les qüestions que portes entre mans, la feina, les relacions… tot sembla molt complicat de torejar. Abstreta, transcorre el matí, i vas portant a terme les teves obligacions tan bé com pots, ateses les situacions tan variades i complexes. Tot això fins que decideixes aturar-te i seure.
La meva primera intenció era, ordinador a la mà, aprofitar el temps per treballar en algunes coses pendents, però el fet de tenir el cap i el cor ocupats per altres temes m’ho ha impedit. Em qüestiono, intento buscar solucions i dono unes quantes voltes a tot allò que em preocupa fins que en algun moment, gràcies a Déu, la meva atenció es veu absorbida per les converses dels que m’envolten.
Al meu davant, una professora intenta entaular un diàleg en espanyol amb el seu alumne principiant: dos adults que aprofiten aquesta hora de classe per compartir gustos, vivències i realitats personals amb entusiasme.
Una mica més lluny, dues noies amb feines relacionades amb el món artístic discuteixen amb força i en un to que crida l’atenció com poden encaixar les seves respectives maneres d’actuar davant d’una mateixa situació.
Enmig de tot això, un somriure còmplice amb una altra persona que sembla que contempla la mateixa situació que jo em fa pensar que en són, de diverses, les realitats de l’ésser humà. El peu amb què m’he llevat jo avui pot perdre realment tota la importància si som capaços de canviar la nostra perspectiva i la nostra manera subjectiva de veure les coses i de posar-nos en la pell de l’altre.
La realitat de cada persona és la que és, i no es tracta d’obviar-la, de crear-se un món paral·lel o d’evadir-la tafanejant el que els succeeix als altres. No! Però contemplar amb prudència i delicadesa la vida dels nostres coexistents també ajuda a relativitzar la nostra i a descobrir que són milions les persones que es lleven cada matí –amb un peu o l’altre. Fem un intent i tornem a començar.
«Barcelona, dimecres… La veritat és que avui no és especialment el millor dia de la meva vida…», però… com deu haver passat la nit aquell avi que van hospitalitzar ahir?, com li deu haver anat al David la seva entrevista de treball?, com deuen viure la delicada situació d’aquests últims dies la Fátima i el Javier?…». Intentar donar aquest tomb porta a sortir d’un mateix i a canviar el jo pel nosaltres, deixant de banda l’individualisme que sovint es cola en la nostra vida i en la societat. Des d’aquesta nova perspectiva, les situacions seguiran essent les mateixes i allò que ens preocupa seguirà present en el nostre cor, però la nostra manera de sentir-ho i de viure-ho serà diferent.
Tenir una visió més objectiva de les coses i valorar adequadament els pros i els contres de cadascuna de les situacions que ens toca viure –tant a nosaltres com a aquells que ens envolten– no és una tasca fàcil, però intentar-ho, una vegada més, pot ser un granet de sorra que afavoreixi la bona convivència i l’equilibri de la nostra societat. De segur així serà més fàcil poder passar d’aquests viure? momentanis a un viure! més apassionant i durador.