Per Natàlia Plá i Vidal
Doctora en Filosofia
Salamanca, maig 2009
Foto: M. Farmer
Milers d’edificis cauen a L’Aquila no tant per culpa del terratrèmol, com perquè havien estat construïts amb una barreja de ciment i sorra de mar. Fa dies que no sentim parlar dels monjos budistes del Tibet, però ells segueixen sofrint sota el poder xinès que els nega el reconeixement civil institucional que es deriva de la seva història i identitat. Des de Nicaragua arriben les veus de centenars, milers de nenes i dones que són raptades, violades, embarassades i maltractades al llarg de tota la seva vida per bona part dels seus conciutadans barons. Una gran part de l’Àfrica segueix morint-se de fam i malalties que, en molts casos, tenen tractament i cura, mentre s’experimenten fàrmacs i cosmètics a costa de la seva ja escassa salut. En qualsevol lloc del planeta trobem algú autoconvertit en un reietó del segle divuit que es creu per sobre dels seus congèneres, així que els utilitza, els manipula, els maltracta, en fa un zero a l’esquerra, en definitiva, no els deixa «ser». Seguim escoltant amenaces de mort i sofrint atemptats perpetrats sota qualsevol succedani ideològic que no entén que cap idea, per bona que sigui, no mereix la mort d’un sol ésser humà.
Podria continuar, perquè el retrat d’una humanitat malalta, que constitueix una societat mancada de salut, no és gens difícil de dibuixar una vegada i una altra, sempre amb diferents aparences. Només cal estar mínimament atent a les notícies i, de fet, al que succeeix al voltant nostre.
Cadascun d’aquests fets respon, almenys en bona mesura, al que des del realisme existencial d’Alfredo Rubio s’han denominat «malalties de l’ésser», «malalties òntiques». Ja abans, Viktor Frankl havia advertit que una vegada identificades, conegudes i divulgades les neurosis relacionades amb la sexualitat, sobretot gràcies a les teories freudianes, es començava a detectar en la societat de mitjan segle XX un nou tipus de crisi molt més profunda, una espècie de «neurosi existencial» que caldria atendre si pretenguéssim donar resposta a molts mals de l’home contemporani.
El temps així ho ha anat confirmant, malgrat que encara som lluny de saber-nos-en sortir. Hi ha una gran tasca d’investigació i divulgació pendent si volem abordar i resoldre de soca-rel aquestes fissures del nostre ésser que provoquen en nosaltres comportaments malaltissos; que trenquen amb aquesta definició global i harmònica de salut que proposa l’Organització Mundial de la Salut i que va molt més enllà de la mera absència de malalties físiques i psíquiques.
L’origen de les malalties de l’ésser és clar: un desajustament i desacomodament amb la nostra manera de ser limitada. Ens emmalalteix saber-nos i sentir-nos limitats; no ho encaixem, no ho assumim, ho intentem disfressar amb subterfugis variats.
No importa el que siguem, si una cosa o una altra, si més o menys –si és que es pot parlar en aquests termes–, perquè sempre serem limitats, i això no ens basta: o volem ser absoluts, o volem ser més perquè el que som no és suficient, o volem ser una altra cosa perquè la que som no ens fa el pes, o mereixem sofrir perquè considerem que un ésser limitat no pot sentir el plaer ni l’alegria, o deïfiquem alguna de les nostres capacitats o les nostres propostes sublimant el nostre anhel d’absolutesa…
Les malalties de l’ésser envaeixen totes les àrees de la nostra existència, des del concepte que tenim de nosaltres mateixos fins al que tenim dels altres, passant per tot el ventall relacional possible. Les malalties òntiques configuren aquesta societat humana que sembla haver-se tornat boja. Una bogeria que deteriora l’existència, unes malalties que, com que són de l’ésser, agredeixen, precisament, l’ésser dels nostres congèneres. Malalties que afecten el viure i el conviure.
Un últim apunt. Dècades enrere, a algú que tenia tendència a la tristesa, que plorava amb certa facilitat, a qui costava tirar endavant la vida, simplement el tenien per feble, per gandul, per poca cosa. Avui sabem que sovint sofreix la manca o desequilibri de certes substàncies químiques que li provoquen una depressió, que això és una malaltia i que és tractable. A qui bevia en excés, simplement li deien borratxo; avui sabem que en molts casos, l’alcoholisme, més que un vici, és una malaltia, i que en alguns casos fins i tot és induït per una certa inclinació genètica.
Mentre no sapiguem veure en certs comportaments de l’home i la dona contemporanis el que són, una malaltia de l’ésser, no en podrem ser responsables. Diagnosticant-los, més que jutjant-los i condemnant-los, tal vegada sabrem fer alguna cosa útil per ells i tractar-los amb les teràpies adequades. La qualitat de vida dels éssers humans i de la societat que junts conformem, milloraria considerablement.