Per Maria Viñas Pich
Treballadora social
Barcelona, juny 2009
Foto: J. Bosworth
D’unes dècades ençà, podem dir que ha canviat bastant la manera de concebre tot el que està relacionat amb l’engendrament, la natalitat, la procreació, en definitiva, amb el do de l’existència. La majoria dels de la generació que tenim ara entre quaranta i cinquanta anys, i les anteriors, no hem estat «planificats». Vull dir amb això que entrava dins les possibilitats del matrimoni dels nostres pares «que vinguessin fills». Quan i com? no es podia filar tan prim; venien i ja està.
Als adolescents i joves d’avui, se’ls denomina de diverses maneres. Hi ha qui els anomena la generació «Peter Pan», altres la generació «Einstein»… Monique Dagnaud, directora de recerca a l’Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials a París, anomena aquesta generació, la «generació dels Infants del Desig». Amb aquest nom remarca que els postadolescents i joves d’avui són fruit d’un «projecte», el dels seus progenitors; la seva vinguda ha estat programada, esperada. La seva vinguda és tan esperada i desitjada que està envoltada no tan sols d’atencions, sinó també de moltes projeccions.
Els adolescents i joves d’aquest estrenat mil·lenni són ben conscients que són fruit d’una decisió lliure dels seus pares. I això els permet reclamar: «No hem demanat pas existir, ens hi heu portat vosaltres. Ara…, què ens oferiu? És aquest el món a què ens heu abocat? Aquest és el món que ens voleu deixar?»
El filòsof i historiador francès Marcel Gauchet, en un article en què parla dels riscos existencials d’aquesta generació, escriu: «L’infant del desig és abocat a assumir, sota la mirada dels seus pares, la decisió de la qual procedeix».
Quants problemes d’autoestima, de maduresa, etc., tenen en el seu origen una despreocupació –o claudicació– per part dels adults de saber transmetre als adolescents que si bé desitjaven un fill (en abstracte), estan contents i feliços amb el que els ha «tocat» (el fill real i concret que ha nascut). I que l’estimen a ell o a ella en concret. Que si ara, als pares ens posessin davant d’una tómbola amb el tiquet del premi a la mà, d’entre tots els adolescents i joves que ens podríem endur… el triaríem a ell, a ell en concret!
Als adults, moltes vegades, i amb un xic de frivolitat, ens agrada repetir l’expressió: «Quan era petit, me’l volia menjar a petons; ara em penedeixo de no haver-ho fet!». Darrere d’aquesta expressió, s’amaga una no-acceptació de l’adolescència dels nostres fills. I ells ho perceben.
Alguns psiquiatres asseguren que hem passat del control de la natalitat a la pretensió del control del producte de la natalitat. I els que hi surten perdent en aquesta cursa són els adolescents; perquè és en aquesta etapa de la vida que es fa un pas important en autonomia, descoberta i afirmació d’un mateix.
La responsabilitat dels adults
Fa un parell d’anys, a la premsa de l’Estat es va escriure molt sobre la nena que amb set anys, feia més de mitja vida que no volia veure el seu pare. Sorgí llavors un terme nou als jutjats: La síndrome de l’alienació parental. I des d’aleshores es regulen també les possibles interferències que un dels progenitors pot causar en les relacions de l’altre amb els seus fills.
Psicòlegs i professionals de diverses disciplines fa anys que alerten –no tan sols avisen– que el més bàsic per a un nen no és que sigui estimat pel seu pare i per la seva mare. El més important és que el seu engendrament sigui fruit de l’amor autèntic que uneix (o va unir) els seus progenitors.
El que els adolescents necessiten més, no és que els mirem, els adulem i els consentim. De poc serveix això si no veuen i no «palpen» la unitat dels adults, l’harmonia i la solidaritat de la societat adulta a la qual són convidats a ingressar. Veure, tocar, sentir que els adults viuen la solidaritat, el perdó i tots aquells valors que permeten el desenvolupament de l’ésser humà. Això és el que possibilita que l’adolescent es decideixi a viure de cara al futur i deixi de viure encarat al passat, en una perpètua infantesa.
El nen pot entendre perfectament que els pares ja no viuen junts, que se separen. El que el nen no pot entendre i el fa trontollar, són uns pares barallats, que no s’estimen i que es fan la punyeta tant com poden i més –tant si viuen junts com si no. Això és el que destarota una persona i li impedeix créixer i madurar: que els adults no sàpiguen conviure amb harmonia, en mútua cooperació, etc. I això no es limita només a l’àmbit familiar, també en el terreny professional, laboral i públic.
Els adolescents i joves d’avui perceben un món adult que va a bufetades: la crispació en el món laboral i públic, el nivell d’insults en la política, la violència intrafamiliar, el desamor dins les famílies, a les escoles: pares i educadors ja no van a la una sinó que estan enfrontats, els adults en els grups de treball criticant-se i desautoritzant-se constantment, per no parlar de les guerres entre pobles i nacions. Els adolescents perceben una societat adulta on regna el desamor.
¿En quin espai social els joves tenen l’oportunitat de veure els adults en concòrdia, en franca estima cordial? ¿En quines instàncies de la vida els adolescents i joves tenen l’oportunitat de veure un grup d’adults donant un espectacle de confiança, de cooperació? Per obtenir eficàcia i resultats, hem apartat els amics del negoci, hem apartat la família del treball… On poden veure els joves un grup d’adults amics treballant junts per millorar el món? Si no ens espavilem a aconseguir que proliferin aquesta mena d’espectacles, difícilment els adolescents i joves s’entusiasmaran a entrar al món adult.