Per Rodrigo Prieto D.,
Màster en psicologia social.
Barcelona, maig 2009
Foto: A. Gupta
Una vegada més Internet sorprèn el món amb l’èxit d’una dels seus centenars de places públiques que ja congrega més de dos-cents milions de persones en tot el món: Facebook (www.facebook.com).
Aquesta plataforma va ser creada el 2004 per Mark Zuckerberg com un lloc de trobada per a estudiants de la Universitat de Harvard, no obstant això, ha tingut tant d’èxit que en els últims cinc mesos ha duplicat el nombre d’usuaris que havia anat acumulant en els seus quatre anys de vida.
Podem dir als qui encara la desconeguin que Facebook és una pàgina gratuïta de contactes d’Internet, en la qual els usuaris –una vegada inscrits– poden crear un perfil indicant algunes dades clau de la seva vida, que després serveixen al programa en què es basa la xarxa per a buscar altres usuaris amb els quals tinguin coincidències; d’aquesta manera permet connectar amb antics veïns i companys d’estudi o de treball i agregar-los com a «amics», és a dir, contactes personals que tenen accés a visitar el nostre perfil.
Així, Facebook ha possibilitat nombroses i sorprenents històries de retrobades entre vells amics que s’havien distanciat sense voler, per les circumstàncies de la vida, però que, malgrat els anys mantenen agradables records del temps compartit, en una altra època.
Encara que aquest és el principal «ganxo» pel qual molts dels usuaris s’inscriuen, aquesta xarxa ofereix molts altres serveis, com un mur d’anuncis, publicació de fotos, missatgeria, xat, tramesa d’emoticons i regals virtuals, grups d’afinitat, invitacions col·lectives, avisos d’aniversaris i dates importants, etc.; en suma, múltiples formats de comunicació que la converteixen en una completa eina de connexió social.
Els aficionats a aquesta xarxa asseguren que totes aquestes possibilitats permeten mantenir un contacte fluid i periòdic amb els amics, sense necessitat de passar-se hores escrivint correus electrònics. N’hi ha prou amb publicar en el propi mur de Facebook un fet significatiu, perquè tots els contactes s’assabentin ràpidament i reaccionin com creguin pertinent. Sostenen que per a algunes situacions aquest mecanisme pot resultar molt útil.
Veus d’alerta
La principal d’elles –compartida amb totes les xarxes socials online– és la privacitat. Efectivament, una vegada dintre, la pàgina principal de la xarxa ofereix una sèrie de «notícies» que reflecteixen els últims canvis de perfil realitzats per tots els contactes que es tenen agregats com a «amics». D’aquesta manera, en una sola pantalla és possible assabentar-se de la ruptura de la Laura i el Miguel, de l’últim viatge de la Valeria, de l’aniversari del Pablo o del canvi de treball de l’Alberto. I al seu torn, en les seves respectives pantalles d’inici els apareixerà qualsevol canvi que nosaltres fem en el nostre propi perfil. A través d’aquest mecanisme el volum d’informació personal que circula per la xarxa és enorme, la qual cosa la converteix en una rica pedrera per a curiosos i –en el pitjor dels casos– per a tota mena d’estafadors.
Els crítics de la xarxa també han engegat la veu d’alarma davant la proliferació d’usuaris menors d’edat i la desprotecció en què es troben davant la sempre present amenaça de manipulació o aprofitament sexual per part d’adults amb criteris deformats. Asseguren que els cinc mil milions de fotos d’usuaris ja publicades en la xarxa són una temptació permanent per a aquest tipus de persones.
Una pràctica que també ha sorgit a partir de Facebook i que ha despertat la crítica dels usuaris és la de certs empresaris que, abans de contractar un professional, investiguen la seva vida privada en les xarxes socials d’Internet; d’aquesta manera, poden assabentar-se de detalls que no consten en el currículum i que –a vegades, asseguren ells– descriuen molt millor els candidats que totes les seves dades laborals. Un informe del diari britànic The Times confirma aquesta crítica en assenyalar que un de cada cinc empresaris va utilitzar xarxes com Facebook per a verificar els antecedents de candidats a llocs de treball (http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/misc/newsid_7312000/7312341.stm).
En un àmbit més ampli, i de la mateixa manera que ha passat amb altres xarxes socials des dels inicis d’Internet, hi ha algunes veus que sostenen que Facebook està intervingut per la CIA, així com per altres diversos organismes de seguretat dels Estats Units. Alguns d’ells són els periodistes Walter Goobar i Tom Hodgkinson, del periòdic britànic The Guardian, que tenen diferents hipòtesis sobre els interessos ocults dels promotors econòmics de la companyia (http://www.waltergoobar.com.ar/frontend/contenido/tema.detalle.php?noticiaId=402). Un exemple que corrobora aquest plantejament és una notícia publicada en el diari La Nación, d’Argentina, en la qual sosté que el govern britànic va anunciar que planeja espiar i emmagatzemar informació de xarxes socials com Facebook i MySpace, com una estratègia de la seva lluita antiterrorista (http://www.lanacion.com.ar/nota.asp?nota_id=1112102).
Totes aquestes crítiques responen a diferents sensibilitats i fins i tot paranoies respecte de les noves tecnologies i la seva utilització; lamentablement la mateixa naturalesa global d’Internet impedeix corroborar-la, ja que el volum d’informació online és inabastable. Això no significa, però, que calgui ignorar-les, sense tampoc obsessionar-s’hi. Més aviat es tracta d’assumir una distància crítica, un punt mitjà entre el rebuig i el fanatisme absoluts que ens permeti aprofitar els avantatges que ofereixen les noves tecnologies, sense exposar-nos a riscos innecessaris.