Per Marta Burguet i Arfelis
Doctora en pedagogia
Barcelona, maig 2009
Foto: Lecercle
A Àfrica diuen que els europeus tenim el rellotge i ells tenen el temps. Probablement, després dels propers dos minuts estimats per a la lectura d’aquest article, a uns se’ls hauran fet immensament eterns i d’altres tindran la sensació que acaben de començar. I no serà una qüestió de rellotge, perquè per a tots hauran transcorregut 120 segons. Més aviat dependrà d’aquests altres conceptes de temps –com el del món africà– que el terme grec també comprèn. En el món grec el temps comprenia, a més del cronològic –khrónos-, el kairós i lainos -oportunitat i intensitat. Tal vegada dependrà molt de la intensitat amb què visquem aquest espai.
Tenint en compte el temps com a valor a l’alça, sabem ja de l’existència dels bancs de temps on poder preservar i estalviar aquest valor cada cop més preuat. Agosarat és aquell qui afirma disposar de temps, perquè tot un allau de propostes per a omplir-lo li vindran al damunt, i probablement, a més, se li demanarà actuar en conseqüència: és a dir, actuar des de la serenor i la pau que aporta el fet de realitzar les coses amb temps.
A banda, partim de l’evidència que som éssers espaciotemporals. No existim fora d’un espai i d’un temps que ens limiten. Per tant, el temps és consubstancial a la nostra existència. Vist així, de temps, en tenim tot el que hi cap entre el naixement i la mort. Per tant, entès el temps com a plaer, és una cosa de què podem gaudir tota la vida. Què farà que sigui més o menys plaent aquest temps? Tot dependrà de l’ús que en fem. Potser ens haurem de repensar si la manera com decidim omplir aquest temps ens dóna plaer o no, ens és plaent o no. Apel·la, per tant, a una qüestió d’ús de la llibertat.
En la gestió del temps, no podem oblidar un temps per a pair i fer la digestió: digerir els continguts del que estem llegint, digerir la darrera conversa, pair les experiències fortes de la vida. Temps de gaudi, plaent. El temps biològic que destinem a la digestió és diferent per a cadascú, tenim ritmes biològics diferents. Mentre uns estem encara paint el primer plat, potser d’altres encara no han acabat de pair bé el dinar d’ahir… Em preguntaria si també hi ha un temps per a digerir els sentiments i les emocions, i si ens permetem aquest tempus; si està en funció dels ritmes emocionals diferents, de la intensitat dels impactes rebuts, de l’aprenentatge…
La saviesa popular ha reflectit de sempre la preocupació pel temps. Calderón de la Barca ho expressa amb aquesta eloqüència: «Afortunat és l’home que té temps per a esperar». Potser des d’aquesta eloqüència han sorgit propostes com les de les cittàslow –ciutats lentes- que proposen retornar a les urbs assossegades, amb conciliació del temps laboral, familiar i per a viure amb els conciutadans, desenvolupant aquest aprendre a viure junts. No en va Josep Pla descriu molt bellament, en el seu llibre El pagès i el seu món, com a pagès el temps no es viu d’una manera tan fragmentària com a ciutat, on tendim a fer-ne compartiments estancs.
D’aquest temps de pensar, de silenci, de pausa, de reflexió… és d’on podrà sorgir la pau en l’actuació ciutadana. De l’actuació immediata s’origina una resposta agressiva que porta fins i tot a la guerra. En reunions dels equips de treball d’alguns serveis municipals es posa sobre la taula la disfunció del temps laboral i el temps social. A voltes sorgeix la temptació d’oferir serveis d’urgències de vint-i-quatre hores per a atendre constantment les necessitats ciutadanes. Caldria qüestionar-nos: són urgents totes les necessitats humanes, o més aviat les importants disten de les urgents?
Personalment sempre m’ha estat un bon referent en l’ús del temps l’anècdota del Petit Príncep. Quan li qüestionen en què empraria el temps que podria estalviar-se d’anar a la font a beure aigua si consumís una píndola de la set, respon que l’invertiria a anar a la font a cercar-hi aigua.