Per Caterine Galaz V.
Doctora en filosofia de l’educació
Barcelona, novembre 2009
Foto: Kibonaut
Els últims anys hem vist com els mitjans de comunicació s’han fet ressò de les suspicàcies o temors d’alguns sectors socials davant l’augment dels moviments trasnacionals de població. «Qui són», «què fan», «a què vénen» són les preguntes que es plantegen i que després responen a través de diversos missatges amb els quals, moltes vegades, contribueixen a consolidar un imaginari de diferència «radical» entre les persones que resideixen en un mateix territori i que tenen orígens diversos.
En general, els mitjans de comunicació tenen un paper molt important en la construcció de les imatges col·lectives sobre qualsevol tema. La idea de l’«alteritat» a través dels mitjans de comunicació reforça –al costat d’altres discursos– les actituds que la societat adopta sobre les persones estrangeres, per tant, tenen una gran responsabilitat en la consolidació d’estereotips i prejudicis sobre el «diferent».
Teun Van Dijck, en el seu llibre Racisme i anàlisi crítica dels mitjans (1997), assenyala que la major part del nostre coneixement social i polític, així com també moltes de les nostres creences emanen d’una sèrie d’informacions que llegim, veiem i escoltem diàriament en els mitjans de comunicació. Aquestes imatges reforcen un discurs que crea valors, configura actituds, judicis i comportaments sobre aquesta alteritat. En aquest sentit, els mitjans de comunicació funcionen com un circuit de poder quan són difusores de creences i permeten consolidar idees, moltes vegades, generant categories fixes i tancades, homogeneïtzant els grups culturals o certes persones a partir de la seva procedència nacional. Sovint aquests missatges ofereixen una idea de l’«altre» (estranger, immigrant, de fora, etc.) com algú que habita en les vores o en la marginalitat (de la ciutat, de la llei, de les institucions, del teixit social, etc.), per tant, fora del que considerem «normal» o legítim.
Interpel·lats davant una diferència radical entre «ells» (els immigrants) i «nosaltres» (els autòctons), podem fins i tot solidaritzar-nos temporalment amb les situacions socials de les persones que han migrat, però també podem oblidar-nos-en ràpidament, simplement canviant de canal. Avui podem lamentar la desaparició dels qui moren al mar mentre intenten arribar a la costa europea en una pastera i demà sentir-nos amenaçats o «envaïts» davant la notícia de diverses pasteres acostant-se a la platja. Hi ha una certa amnèsia mediàtica provocada, sobretot, per la «societat de la immediatesa» (Bauman, 1999) en què vivim, que, a més, té una escassa tolerància al dolor i és profundament hedonista. Per aquesta raó, davant de qualsevol fet o persona que qüestioni aquesta comoditat o ens en tregui, ràpidament reaccionem per ometre-la o oblidar-la.
Qui té la paella pel mànec?
El poder dels mitjans de comunicació no s’evidencia només per la gran quantitat d’informació que poden posar a la nostra disposició, sinó perquè, a més, tenen els codis per a donar «sentit» a aquesta informació. En altres paraules, els mitjans «construeixen» la realitat i ens ensenyen a llegir-la des d’un determinat punt de vista (el seu, per descomptat).
El sociòleg Alberto Melucci (2001) destaca que el control del que es diu i és acceptat com a «veritat» en els mitjans no està distribuït d’una manera equitativa, perquè queden al marge importants sectors socials. Només unes poques empreses i mitjans de comunicació poden informar a escala global i ho fan sempre des dels seus propis interessos (polítics, econòmics, religiosos, etc.). Paral·lelament, moltes altres perspectives queden excloses dels mitjans de comunicació, perquè no tenen els recursos –materials, socials i polítics– per a fer-se visibles.
El que avui es presenta com a «veritat» en els mitjans de comunicació sobre les persones o col·lectius immigrats no té en compte l’opinió d’aquestes mateixes persones, sinó que es parla «en nom seu» o bé se’ls dóna «veu» per a presentar-les com una mica «exòtiques» i de vegades –lamentablement– per a demonitzar-les. Llavors ens podem preguntar si és possible que els mitjans de comunicació actuals deixin de parlar de l’altre «cultural» (les persones immigrades) com d’algú amb qui és impossible el diàleg i, per contra, es comprometin a crear missatges respectuosos de la diversitat cultural.
Camí alternatiu
Per a respondre positivament a aquesta pregunta cal promoure discursos que reconeguin l’«altre» com a «legítim» i considerin la diversitat de procedència com un ingredient més de la comunitat somiada.
Avui, lamentablement, els mitjans de comunicació contribueixen a la consideració de l’altre com a «il·legítim», com «el convidat de pedra», com «el no esperat». Tenen una «capacitat d’hospitalitat escassa», com diria el filòsof Jacques Derrida (2000).
¿De quina manera els mitjans de comunicació poden ser agents de canvi en aquesta relació de diferència radical entre «ells» i «nosaltres»? Com promoure discursos socials i imatges que ens moguin a una trobada positiva?
La historiadora Mary Nash assenyala que les representacions culturals que transmeten els mitjans de comunicació no són fixes, sinó dinàmiques, històriques i mutables, per tant, canvien i poden re-elaborar-se. Afortunadament, alguns mitjans de comunicació (uns pocs de massius i molts d’alternatius) comencen a anar a contracorrent. També comença a veure’s l’altre «cultural» com un veí o ciutadà més. Si bé aquesta perspectiva és minoritària, comença a fer-se present en els mitjans. Apareix un principi d’igualtat, però, alhora, de reconeixement de les diferències puntuals.
Aquestes noves dinàmiques socials poden mobilitzar a accions de resistència de diversos sectors fins i tot d’altres mitjans de comunicació, a plantejar una visió alternativa sobre l’alteritat i la diferència, donant possibilitat a l’autorepresentació d’aquests «altres culturals», així com també a qüestionar la pròpia identitat social com una cosa estàtica.
En comptes de caminar mediàticament cap a l’enunciació d’identitats tancades, es tracta de fer-ho en sentit invers: parlar de la pluralitat d’opcions de les persones, de la constatació de les diferències i també de les similituds, evitant així que ens estanquem en idees universalistes sobre la globalitat de l’experiència humana.