Per Caterine Galaz
Doctora en Filosofia de l’Educació
Barcelona, juny 2009
Foto: V. Jacinto
Fa uns quants dies, caminant pel centre d’una de les ciutats occidentals en la qual suposadament està més avançada la perspectiva de gènere, vaig veure un home amb una samarreta que deia: «Si no t’operes el nas no somiïs estar amb mi». No vaig poder evitar pensar en la tirania encoberta que algunes persones pateixen sota ideals de bellesa de producció en massa.
Paradoxalment, fins i tot en societats altament pluriculturals i amb una manifestació àmplia de diversitat en molts sentits (de procedència, d’opció sexual, d’expressions culturals, etc.) en la qual s’hauria d’evidenciar una amplitud de criteris i gustos socials entorn de la bellesa, sobreviu un model que tendeix a l’homogeneïtzació i a l’establiment de fites no explícites de perfecció física que acaben vinculant-se amb l’acceptació o el rebuig social, a més de les gratificacions o sancions personals, fins al punt de comprometre sentiments i valoracions personals a partir d’aquest ideal físic (com se’n vanagloriava la samarreta).
Si bé aquesta tirania afecta homes i dones, la població femenina és la que segueix tenint una pressió més evident –atès que el neomasclisme és menys explícit que en altres èpoques. La bellesa corporal acaba associant-se a una sèrie de característiques i qualitats valorades positivament (harmonia, excepcionalitat, admiració, plaer, gràcia, fascinació, atracció), mentre que la lletgesa corporal –segons aquest ideal pervers– s’associa al contrari (al grotesc, a l’horrible, lamentable…), en definitiva, a tot el que està fora de la norma social exigible. El paràmetre estret de bellesa actual es vincula a l’èxit, encara que en la pràctica quedi lluny per a una gran part de la població. Tot sembla indicar que l’èxit material i psicològic està supeditat a l’exageració de les aspiracions físiques per sobre d’altres aptituds i característiques personals
Durant segles s’ha parlat de «la bellesa», que s’ha conceptualitzat i somiat, però no una d’específica i única, sinó diverses, segons en quin punt del món es consideri. Ja en el segle 22 aC, la Venus de Wilendorf fa al·lusió a aquest tòpic. Però el concepte de bell o lleig se sustenta en una sèrie d’aspectes històrics, econòmics, polítics i culturals que moltes vegades no tenim en compte. Sovint aquests conceptes acaben imposant paràmetres que, òbviament, generen exclusió dels qui no s’hi ajusten. Actualment, la bellesa és de consum, consum comercial principalment, com una gran part de les nostres tasques quotidianes, per tant, d’un sol ús.
Així es desdibuixa la riquesa de la diversitat, de l’heterogeneïtat, la reafirmació de la individualitat i la màgia de trobar aspectes sublims en l’altre, ell i ella, més enllà de l’estàndard mitjà. S’oblida la variabilitat a la qual al·ludia Voltaire: «Pregunteu a un gripau què és la bellesa (…) Us respondrà que la bellesa l’encarna la femella de la seva espècie (…) Pregunteu-ho al diable: us dirà que la bellesa consisteix en un parell de banyes, quatre urpes i una cua». Basta fullejar La Història de la Bellesa d’Humberto Eco per a visualitzar de quina manera s’ha anat construint en cada època històrica aquesta aspiració.
Ja no es tracta només d’assenyalar que aquesta obsessió occidental de l’època postmoderna sobre la perfecció física i estètica personal –i la consegüent primesa extrema– comporta problemes de salut (la bulímia i l’anorèxia en són exemples clars), sinó veure com èticament ens afecta en les nostres relacions personals i socials: una exclusió perversa, no explícita, dels qui no arribin a l’ideal de bellesa física proposat.
Aquestes relacions antiètiques es renodreixen dia a dia del consum mediàtic d’imatges estandarditzades i homogeneïtzadores de dones i homes. Això resulta una mica esquizoide, perquè és una meta a la qual no arriba la majoria de la població mundial, perquè precisament és una imatge etnocèntrica que mostra la projecció i aspiració d’un sol sector social sobre la resta de possibles expressions del considerat com a bell. I és que, en definitiva, no hi ha pas un únic tipus de bellesa física, sinó milers i diferents… depenent de la nostra heterogeneïtat.