Per Natàlia Plá i Vidal
Doctora en filosofia
Salamanca, juliol 2009
Foto: Art
Ha tornat a passar (la història té aquesta mena de curioses coincidències que ens faciliten contrastar la vida). Fa anys van morir en pocs dies de diferència la princesa Diana de Gal·les i la Mare Teresa de Calcuta. Recentment ho han fet Vicenç Ferrer i Michael Jackson.
No es tracta de parlar de gent bona i gent dolenta, de qui és millor i de qui pitjor, de jutjar tendenciosament la vida dels uns i els altres. El maniqueisme que divideix el món en blanc i negre empobreix la riquesa —i la bellesa— de la realitat. Però ja n’hi ha prou, també, de caure en el relativisme del «tot és igual». Sobretot quan l’ésser humà tendeix a buscar referents entre els seus congèneres, models a l’hora de somiar i gestionar la pròpia vida. I perquè, com és ben sabut, la coherència de molts és extraordinàriament feble, i aquell que promocionem com a superhome en un moment donat, el convertim en un pobre desgraciat quan ja no ens és útil. Ja ho sabem, cultura d’un sol ús que es va estenent a totes les àrees de la vida, realitat virtual que menysprea la realitat concreta i efectiva…
Però segueixo. Més enllà del tractament mediàtic que han rebut uns decessos i els altres, interessa el tipus de perfil humà que mostren. Si prescindeixo de l’aparatosa disfressa dels diners i la fama, Diana de Gal·les i Michael Jackson se’m fan autèntics ninots trencats de la nostra societat. No vull victimitzar-los per culpar uns altres del seu voltant; cadascú té la seva part de responsabilitat en el que fa amb la seva vida. Però quan intentem mirar-los sense prejudicis, provoquen veritable commiseració perquè no semblen pas haver estat gent feliç ni plena. Ningú que hi sigui tot, amb una mínima capacitat de reflexió, no diria: «jo vull ser com ells». Atenció, que he dit ser i no tenir el que tenien ells…
El contrast es fa dramàticament gràfic quan confrontem aquest innegable mestre del pop amb el no menys inqüestionable mestre de la solidaritat.
Michael Jackson diuen que sofria la síndrome de Peter Pan, és a dir, no volia créixer, madurar, fer-se responsable…, o sigui, el prototip de molts dels joves adults d’avui. Per això vivia a Neverland, el país de Mai Més, una terra inexistent on no hi ha res que sigui de carn i ossos, ni que acabi de ser de debò, ni tan sols els afectes que s’hi viuen.
Vicenç Ferrer vivia a Anantapur, un lloc miserable de l’Índia ric en humanitat. I si alguna síndrome tenia, era la de la responsabilitat envers el sofriment dels seus germans en la vida, la gent de carn i ossos que nosaltres coneixem per estadístiques sobre la pobresa mundial i que ell coneixia pel nom.
No sé què feia viure Jackson ni què el va fer morir, però estic convençuda que a Vicenç Ferrer l’alimentava l’amor que donava i rebia en cada minut de la seva vida, i que la seva mort ha gaudit de la naturalitat d’arribar donant vida fins al final.
Epíleg
Acabo. Al meu entendre, Rafael Nadal ha jugat i guanyat un dels seus millors tornejos en aquesta passada edició de Wimbledon.
Sí, ja sé que, en realitat no l’ha jugat, i que, per tant, no ha revalidat el títol. Però, repeteixo, crec que ha guanyat el millor dels seus tornejos gràcies al seu bon joc, dotat d’una temprança i fortalesa difícilment assolibles. Quan algú és capaç de dir en públic, mirant de front, amb sobrietat i sense artificis, que «ha tocat fons mentalment», vol dir que es tracta d’algú amb una ment lúcida i fort precisament per assumir-la limitada i no deixar-se enganyar. És de campions saber parar perquè cap èxit a la llum del món no compensa l’experiència quotidiana del dolor físic que et pot consumir.
L’entorn humà és crucial per al desenvolupament de tothom. No som bolets aïllats; som éssers convivents que ens configurem els uns als altres, tant a través de l’amor com de l’odi, de la companyia com de la solitud, de la comunicació com de l’aïllament… Quan l’ambició i la vanitat et puguin torbar, és fonamental que els del teu voltant et recordin que tu, en la teva nuesa, ets el més important, i que t’estimen per ser qui ets i no pels teus títols, els teus discos, el teu glamour ni la teva capacitat de generar guanys per a tots.
«La meva única data és quan estigui bé», va dir, tallant, a la roda de premsa. Saps, Rafa? Jo crec que estàs molt i molt bé. T’esperarem a les pistes quan pugui ser. Però el que ens has donat fins ara ja ha estat un gran regal i té sentit en si mateix.