Per Mónica Moyano
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Barcelona, octubre 2009
Foto: Abhi
De pel·lícules amb la venjança com a tema de fons n’hi ha moltes. Sembla un tema atractiu i fins i tot romàntic, i omple els espectadors d’un desig «adrenalític» de prendre’s la justícia pel seu compte, venjant-se de tot i de tothom. Si traiem la irrealitat que comporta la ficció i analitzem la venjança en el camp de la vida quotidiana, veurem que no surt pas a compte.
Un exemple ens ajudarà a entendre-ho: un nen fa malbé a un altre nen el full del quadern en què està fent els deures que avui ha de donar sens falta a la professora. És tan gran la impotència que sent aquest, que no pot ni reaccionar. Quan torna a casa comença a pensar com venjar-se, perquè la venjança és l’única cosa que –segons li sembla– el rescabalarà de la ferida que ha sofert. En comptes de fer els deures que la professora li ha demanat que repeteixi, es dedica a pensar en un pla perquè el seu company pagui amb escreix –quant val?– pel que ha fet. L’endemà ja té el pla perfecte: li prendrà el quadern de tot el curs sencer i l’hi destrossarà. A la classe no està atent, només observa el seu company, a veure si es despista. El moment arriba i actua: agafa el quadern del company i l’hi destrossa. La professora torna a demanar els deures i ell no els pot presentar, perquè s’ha passat tota la tarda pensant en la venjança. A més, el seu company ha dit a la professora que no té el quadern perquè el seu company l’hi ha destrossat. L’escola convoca els seus pares per a una reunió urgent i resulta expulsat dos dies. Quant de temps perdut!
Aquest exemple portat a l’edat adulta a vegades implica camins sense retorn, temps perdut que no tornarà. Quines alternatives hi ha a la venjança? Com superar aquest ressentiment que creix en el cor quan algú ens fereix? Perdonar és l’ideal, encara que ningú no ens hagi educat per a això. Anar a veure els partits de futbol en els quals els pares encoratgen els fills a matxucar l’adversari que els ha pres la pilota, incloent-hi els insults, és prou penós. A l’escola no s’ensenya la llei del Talió directament, però l’absència d’una pedagogia del perdó indica que aquest buit fàcilment l’omplirà la venjança. I la venjança sempre excedeix l’afront sofert.
Perdonar és entès com a signe de feblesa. I potser en aquest punt ens equivoquem. Es necessita molt de coratge per a perdonar, amb el que comporta de començar de nou, de fer de qui ens ha ferit una persona a la qual s’obre una porta per a ser estimat. La venjança ens costa molt de temps i d’esforç i, pitjor encara, no ens satisfà. En una societat com la nostra, que busca el que és pràctic, per què existeix encara la venjança, tan poc pràctica com resulta?!