Per Josep Sabater
Escriptor
Canadà, novembre 2010
Foto: M. Alemany
Els temps de penúria es presenten en principi com a temps de pèrdua, sobretot d’ordre material. Pèrdua de la qual es pot seguir un cert malestar. No hi ha dubte que per a aquell que ha gaudit de bons moments econòmics i de benestar material –i si no ha viscut alegrement en la superabundància poc se n’ha faltat– trobar-se que, per les circumstàncies que siguin, ha d’estar-se de moltes coses i renunciar a gustos i capricis que abans potser donava per descomptats, pot produir un fort desassossec i fins i tot angoixa. I si no la pregunta «per què a mi?», sí: «per què ara, quan tot m’anava tan bé?». I, lògicament, aquesta pregunta en podria portar d’altres com ara: «Què ha passat? Podré sortir ben parat d’aquesta situació? Podré tornar a viure com abans?».
Molt probablement aquests interrogants no fan altra cosa que suscitar un neguit i incertesa personal de difícil resolució. Tanmateix, obren la possibilitat de replantejar-se la pròpia posició existencial davant la realitat. I veure’s a si mateix no com algú que només podria anar guanyant (benestar, riquesa, seguretats, plaers, conforts…), sinó com aquell que de la pèrdua d’un cert estatus social que creia il·lusòriament permanent o prou durador i estable, s’adona que tot el que es té es pot deixar de tenir. I que de la riquesa es pot passar a la pobresa en menys temps del que hom pensa. I, alhora, que l’individualisme materialista en què ha viscut fins ara, en realitat no aportava cap qualitat humana i ètica a la seva existència, per molt que fes coses i per beneficis que obtingués de les seves activitats. Podríem dir que un tal individu ha entrat en la dimensió fins al moment desconeguda i ben segur temuda de la precarietat. I que vulgues o no està obligat a pensar en nous termes ètics la seva pròpia realitat humana i el tot de la seva vida.
El seu ser, fer i actuar ja no estarà tan centrat en la idea monoliníal de creixement que apunta i aspira a la plenitud material i tecnològica, com al convenciment que la pròpia existència està marcada per la seva contingent presència en el món, que a la vegada l’«informa» de la seva condició d’ésser indigent i inacabat.
Velles i noves virtuts
Per una d’aquelles curioses paradoxes de la vida, de la precarietat economicosocial a la penúria només s’hi pot passar satisfactòriament –feliç trànsit?– quan hom es fa càrrec que la pobra riquesa del tenir empal·lideix al costat de la rica pobresa del ser. I aquell qui aprèn a viure des del que és i no des del que té (diners, èxit, poder, fama, etc.) es fa apte per a sortir de l’individualisme sense més entrebancs que els que el seu tarannà i manera de ser li posi. I, alhora, es disposa a ser més obert, sensible i sol·lícit a les necessitats dels altres. I a emprendre accions solidàries en pro d’aquests, especialment els més desfavorits i desvalguts.
I si a tots ens toca viure temps de penúria, no serà repetint i mantenint els mateixos patrons de conducta consumista, des dels quals podrem descobrir la dignitat d’una nova classe social i actuar, pensar, sentir i voler en conseqüència. Això és: viure alliberats de tota necessitat induïda pels mitjans i altres fonts d’influència i manipulació publicitària i comercial, i recobrar el sentit de la proporció i mesura entre el desig i la realitat, la necessitat real i la seva justa satisfacció. I guanyar distància entre la ficció virtual tot redescobrint la pràctica de les velles virtuts, tals com la prudència, la temprança, la fortalesa. I, alhora, saber viure des de les noves virtuts de l’empatia, la solidaritat i la cooperació, entre altres.
La dita «qui res no té, res no té a perdre» no fa justícia a la complexitat de l’ésser humà, en la qual un pot no tenir res i perdre-ho tot, tanmateix. I «tot» aquí, òbviament, no significa cap cosa extrínseca a la persona. Es refereix a allò més constitutiu a l’home: la seva dignitat i voluntat de viure. I, en darrera instància, no oblidem que hom també pot perdre’s a si mateix.
Actitud d’humil agraïment
Al meu criteri, qualsevol ètica pels temps de penúria que vivim –i viurem?– només dirà quelcom significatiu a l’home d’avui –i de demà– i tindrà autèntic valor si es fonamenta no en allò que aquest té, sinó en allò que el sosté. I, per tant, en allò que està més enllà d’ell mateix, en allò que el transcendeix. Alguna cosa en què l’home no pot deixar de comptar, per poc que el tingui en compte. Alguna cosa que li és sempre present, per poc que el tingui present. Que li dóna l’ésser i la vida, per poc que se n’adoni. I que és la font de la seva existència. L’única realitat que se sosté a si mateixa, bo i sostenint-ho tot, i davant la qual el que més s’escau a l’home és una actitud d’humil agraïment.
Qualsevol altra ètica de caràcter diguem-ne immanent sense buscar cap altre fonament fora de si mateixa, al meu parer farà curt a l’hora d’orientar i donar respostes pràctiques i fortes a les qüestions més candents, urgents i greus que es plantegen a l’home contemporani. I farà curt perquè aquesta mateixa ètica més light corre el risc de diluir-se i quedar-se descol·locada davant les problemàtiques i conflictes més seriosos i preocupants que afecten les nostres societats.
Que consti, però, que no estic defensant ni postulant una ètica heterònoma enfront d’una ètica autònoma. En el cas que ens ocupa, tant l’una com l’altra s’invaliden, en part, a si mateixes per excloents. El que té de bo l’una: la referència última a una instància moral superior a l’home, alhora el desimplica pel seu caràcter extrínsec. I el que té de bo la segona: la constant autoreferència a l’ésser humà com a agent, autor i actor moral, alhora el sobrecarrega amb uns deures i obligacions molts cops inassumibles. I no perquè no els pugui portar a terme sinó perquè, realitzant-los, es troba que segueix molt lluny d’autorealitzar-se humanament.
Davant d’això, la meva modesta proposta ètica per als temps que vivim seria reformular una moral triàdica, transautònoma, intraautònoma i coautònoma; és a dir, que es refereix alhora a l’home i al més enllà de l’home. O a l’home com aquell que està més ençà i més enllà de si mateix. Que existeix i es viu com a mortal i que, per tant, és finit, contingent i rebedor-deutor agraït del seu ésser donat, la qual cosa li confereix un plus ontoètic que el dota ensems de grandesa i petitesa, de conspicuïtat i d’humilitat.
L’home, vist sota el prisma d’aquesta ètica, és aquell que pot arribar a ser més, que pot aspirar a la perfecció, gràcies a l’ens que el transcendeix, i aquesta transautonomia ètica es tradueix en un estat interior obert i capaç de mirar cap endins i cap enfora, que és «cient» i «cons-cient», que té coneixement i ciència de si mateix i a la vegada es coneix amb l’altre. Que, doncs, té consciència.
No se m’acut francament una altra provatura ètica que pugui disposar l’home d’avui a sortir de l’individualisme sense perdre’s en cap forma d’alienant col·lectivisme o comunitarisme trivial, i que alhora el disposi a viure més centrat en el que és que en el que té. Que sàpiga fer-se més pobre de coses i més ric en relacions humanes, més lliure per a les accions solidàries i més conscient de la dignitat existencial que prové de saber-se contingent i precari. I assumir certes pèrdues materials de poder, influència, diners, etc., com a guanys i riqueses interiors. I que, en definitiva, es redescobreixi humanament vivint una praxi ètica més d’acord amb els temps de penúria enmig dels quals pelegrinem.