Per Rodrigo Prieto
Doctor en psicologia social
Barcelona, juliol 2010
Foto: Susan NYC
Tenim dret a la vida, a una família, a la nacionalitat, a l’alimentació, a l’educació, al treball, a la informació, a l’habitatge, a llocs… posats a enumerar drets podríem fer una llarga llista d’aquelles prerrogatives que mereixem pel sol fet d’existir i que fàcilment recordem, així com moltes altres per la nostra pertinença a determinats col·lectius, o pels rols que ocupem en una determinada comunitat, però, quins són els nostres deures.
En les societats actuals sembla que parlar sobre els deures estigui prohibit o ocult, perquè per a moltes persones són sinònim d’«obligació», «imposició», «compromís»… en qualsevol cas, d’alguna cosa que no es fa lliurement sinó perquè «toca».
Seguint la nostra sèrie sobre civisme, en aquest article plantejarem la necessitat de conjugar equilibradament els drets i els deures com a requisit bàsic per a una bona convivència en qualsevol entorn social.
Quan el 1789 l’Assemblea Constituent francesa va redactar la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, va marcar la fi de la monarquia absoluta i va inaugurar una nova època en la història de la humanitat, la dels drets de les persones. Avui, més de dos segles després, aquests drets constitueixen un potent paradigma que impregna completament la nostra manera d’entendre’ns a nosaltres mateixos i de relacionar-nos amb els altres. Això es tradueix així: que actualment tenim una enorme facilitat per a identificar i defensar els nostres drets, però una gran incapacitat per a reconèixer i respectar els nostres deures amb els altres i amb la societat a la qual pertanyem.
El filòsof José Antonio Marina afirma que això es deu a la permissivitat que caracteritza les societats actuals: «Vivim en una societat permissiva, després d’haver viscut durant gran part del segle XX en una societat autoritària o dictatorial. (…) la societat permissiva es funda en la llibertat i en els drets, mentre que la societat autoritària es funda en l’obediència i els deures. (…) Per a uns, els bons estan per una banda (llibertat i drets); per a uns altres, estan de la part contrària (obediència i deures).» (La Vanguardia, 6 i 13 de juny del 2009).
Dut a l’àmbit de la convivència social, és fàcil trobar múltiples exemples de com, en diferents situacions, som molt sensibles quan algú atempta contra el nostre dret a la llibertat d’acció, de decisió, d’expressió, de diversió, i un extens etcètera, però no som capaços d’adonar-nos quan atemptem contra aquests mateixos drets de les persones que ens envolten o bé ens molestem quan ens retreuen haver atemptat contra ells. En la nostra balança de valors sens dubte pesen molt més els nostres drets que els dels altres.
Per a conviure harmònicament cal equilibrar la balança. En l’àmbit social, en diferents contextos aquest equilibri és forçat a través de diferents normatives «cíviques» que estableixen el que es pot o no es pot fer en l’espai públic, alhora que defineixen sancions davant l’incompliment d’aquestes normes. Un exemple d’això és l’Ordenança de Civisme que va dictar l’Ajuntament de Barcelona l’any 2006 i que ha generat múltiples crítiques pel seu afany de controlar diverses pràctiques considerades innòcues per una part de la ciutadania. (http://w3.bcn.es/V04/Serveis/Ordenances/Controladors/V04CercaOrdenances_Ctl/0,3118,200713899_200726005_1_97367434,00.html?accio=fitxa).
En les relacions socials més pròximes les faltes de respecte als drets de les persones es dirimeixen en gran part a través de discussions, debats i converses que tenen més o menys èxit i en els quals es posen en joc les relacions de poder, les habilitats comunicatives (assertivitat) i la capacitat d’empatia de les persones implicades. Igual que en el social, moltes vegades aquest equilibri és forçat a través de diferents mecanismes com l’insult, la manipulació, el xantatge emocional, l’amenaça i fins i tot les agressions psicològiques o físiques.
En els dos casos anteriors el respecte dels drets dels altres és imposat. El repte seria arribar a incorporar la necessitat d’aquest respecte com un deure moral basat en el reconeixement de la dignitat i la igualtat de drets de totes les persones. Amb relació al «deure», Kant (1785) sostenia que «és la necessitat d’una acció per respecte a la llei», en aquest cas una llei moral, és a dir, una creença profunda en el valor positiu de la igualtat de drets.
En un esforç per promoure la consciència del deure, la IX Conferència Internacional Americana (celebrada a Colòmbia el 1948, el mateix any que l’ONU va dictar la Declaració Universal dels Drets Humans) va elaborar la Declaració Americana dels Drets i Deures de l’Home (http://www.cidh.org/Basicos/Basicos1.htm). El document es refereix a diversos temes que encara avui tenen total vigència, com, per exemple, una bona convivència social, l’atenció dels menors i de les persones grans, la participació, l’educació, etc.
En la mateixa línia, cinquanta anys més tard, l’ONU va proclamar el 1998 la Declaració de Responsabilitats i Deures Humans que «proposa sistemàticament i exhaustivament els deures i responsabilitats col·lectius i individuals que resultin necessaris per a la implementació efectiva i universal dels Drets Humans» (http://es.wikipedia.org/wiki/Declaraci%C3%B3n_de_Responsabilidades_y_Deberes_Humanos)
Així, en els seus 41 articles, el document descriu els deures que tots tenim amb relació al respecte a la vida, la participació, la defensa de les llibertats, la igualtat, la protecció de les minories, entre molts altres aspectes.
Reflexionar sobre els diferents postulats d’aquestes declaracions pot ser una bona manera de començar a exercitar la consciència del deure, ja que sens dubte ens aportaran interessants enfocaments sobre les diferents dimensions de la nostra vida i l’actitud que correspon tenir en cadascuna d’elles; així, a poc a poc aprendrem a assaborir i comprendre que el nostre principal deure és respectar els drets dels altres, amb la mateixa força i obstinació amb què defensem els nostres.