Per Alina J. Bello Dotel
Col·laboradora d’Àmbit Maria Corral
Santo Domingo, novembre 2010
Foto: M. Angel
Per a la generositat dels éssers humans, la vida bona és una meta desitjada, però també ho és la bona vida. Si és cert que viure de manera que totes les nostres accions estiguin conformes a les normes de la bona convivència ha estat l’ideal clàssic, també ho és que en la societat industrial i postindustrial, aquest ideal s’ha barrejat i confós amb el de la bona vida, entesa com a accés a riqueses, luxes, comoditats i influències en la societat que van més enllà del que és raonable.
La vida bona és un estil de vida marcat per la senzillesa, l’honestedat, la frugalitat en el consum, la solidaritat amb els altres congèneres i amb el medi ambient. És també una vida de dedicació al treball, de servei a la societat, de conreu de la intel·ligència espiritual i amb l’alegria de viure.
La bona vida, per la seva part, està determinada per la sensualitat, en què la satisfacció de les necessitats està subjecta al plaer. Aquesta manera de viure eleva la percepció dels sentits a categoria de plaer i és alimentada constantment per l’estructura de la societat de consum. El seu lema és «tot val amb la condició de viure bé» i la norma que segueix és la del plaer pel plaer.
Una persona, família, institució o societat ha de detenir-se a pensar quin tipus de vida segueix: la vida bona o la bona vida. Perquè la seva permanència en el temps i la seva aportació a la construcció d’una societat millor per a tots serà diferent, segons si es desplega en l’una o en l’altra.
Qualsevol que tingui com a nord de les seves accions aparentar davant els altres, l’afany per les marques i els restaurants d’última moda, està centrant la seva vida en sensacions passatgeres i superficials. Mentre que aquelles persones, famílies i institucions que fomenten la solidaritat, la senzillesa, l’amistat i la frugalitat en la seva vida aporten molt o poc a la construcció de societats fortes, basades en pràctiques axiològiques duradores i, per això, estan transformant el món perquè sigui un lloc millor per a viure la vida bona.
Viure aferrats als valors és una necessitat que hem d’entendre, en especial en un món on sembla que les pràctiques individualistes i hedonistes ens han sumit en una de les majors crisis financeres de tots els temps. Les especulacions immobiliàries, les manipulacions financeres i el desmesurat afany de lucre dels CEO (sigla de Chief Executive Officer en anglès, o director executiu en català) de les grans corporacions del món, ens han obligat a tots a repensar el món econòmic personal, local i global.
Els governs de tot el món s’han vist en l’obligació de socórrer les grans transnacionals financeres que sense escrúpols han jugat amb el diner dels inversors per a beneficiar els seus executius.
L’afany de lucre instal·lat en les institucions de més alt nivell econòmic del món, ha portat com a conseqüència una crisi mundial sense precedents, carregada de desgràcia per als que componen la base de la piràmide social i de reforços per a la mala conducta dels grups de poder, que segueixen rebent suport econòmic dels governs, sense sancions i normes que posin fre a les ambicions desmesurades, que han sumit el món en una espiral de pobresa i misèria.
Urgeix construir un món on la vida bona prevalgui sobre la bona vida. On les persones siguin reconegudes pels seus valors morals, no pels econòmics. És peremptori crear estratègies educatives, empresarials, comunitàries, etc., perquè estructurem una societat millor, menys depredadora dels béns de tots i més curosa i solidària a l’hora de pensar a fer negocis amb els recursos de tots. Només així garantirem la pau social, la ciutadania de ple dret i la democràcia, de què tant ens enorgullim.