Per Francisco Javier Bustamante Enríquez Psicòleg social Barcelona, febrer 2010 Foto: Redstamp.com
El 2010 és un any commemoratiu per a alguns països iberoamericans perquè marca el començament de la seva identitat com a nació independent respecte d’Espanya. Hi hagué diversos factors que van desencadenar els moviments d’alliberament. Després de la Revolució Francesa, el trànsit d’idees avantguardistes entre Europa i Amèrica es va fer més intens. Unit a això, també es donà la independència a les colònies que havien format els orígens dels Estats Units respecte a Anglaterra. I, si sumem el malestar social i les injustícies que hi havia a les colònies espanyoles, les bases estaven ben posades perquè hi hagués un aixecament popular. Abans de 1810 ja s’havien produït altres insurreccions en diferents punts del mapa iberoamericà, però el fet de caure Espanya en mans de les tropes napoleòniques va impulsar el procés.
El part fou difícil i lent en molts casos. Primer va venir l’organització clandestina dels diversos focus independentistes, després la insurrecció, les batalles, les preses de ciutats i pobles, les declaracions d’independència… fins a arribar a les signatures d’acords i tractats. Noms com Simón Bolívar a l’Amèrica del Sud, o Miguel Hidalgo, a l’Amèrica Central i del Nord eren promesa de llibertat i de justícia.
Un cop aconseguida la independència, els començaments potser encara van ser més durs que la mateixa lluita. Ara la batalla era contra la misèria, la desorganització, la inexperiència per a gestionar els assumptes interns i bregar amb la política internacional. Aconseguir una autonomia real fins avui no ha estat ni és fàcil per als països iberoamericans. Tampoc no s’ha aconseguit superar els vells esquemes colonials.
Dos-cents anys han transcorregut ja des d’aquest moment. Diuen els experts que una de les primeres paraules que maneguen els nens és «no». L’explicació és que quan un adult ofereix o demana alguna cosa al nen i aquest respon amb un «no», això implica un acte d’autonomia. És una manera d’autodefinir-se a partir del que no sóc. El procés d’independència i autonomia d’una nació és similar a aquest «no» infantil. Abans de saber qui sóc com a nació i com sóc, començo a definir-me pel que no sóc i intento valdre’m per mi mateix, encara que això em comporti morir-me de fam o ensopegar perquè vull caminar sol. Sempre sorgeixen polèmiques quan hi ha efemèrides a celebrar, perquè sempre hi ha posicions diverses sobre com es van produir els fets i qui els va suscitar. De totes maneres és important tenir present que un esdeveniment com la independència, no sorgeix d’una manera espontània ni es dóna aleatòriament en el temps. Recullo una frase del psicòleg social Pablo Fernández Christlieb que ens il·lumina en aquesta reflexió. «Les dates funcionen com a fites, com a punts de referència per on el pensament ha de seguir si vol trobar la seva memòria, i cada societat, cada grup i cada individu, té les seves dates significatives, les memorables, aquelles on hi ha guardades les seves experiències com a garantia d’identitat» (P. FERNÁNDEZ Christlieb, La psicologia col·lectiva un fi de segle més tard. Barcelona: Anthropos, 1994, pàg. 104).
Les dates, certament, són com aquestes boies enmig de la mar que van indicant esdeveniments. Les boies serveixen d’orientació per a arribar a un lloc determinat i solen ser visibles des de lluny. Perquè les dates compleixen també aquesta missió. Ens indiquen, en la llunyania del temps, que aquí va succeir alguna cosa i ha quedat com una marca en el camí. De les boies se’n fa un manteniment cada temps determinat: s’extreuen de la mar, es netegen d’òxid i d’incrustacions, es pinten i es retornen a l’aigua perquè segueixin complint la seva funció orientadora. Amb les dates passa o hauria de passar el mateix. La revisió històrica és una necessitat vital per a un país o grup humà. Conforme passa el temps, es pot adquirir més perspectiva de l’abans i el després d’un esdeveniment i de les seves repercussions en l’actualitat. Un bicentenari com el que celebren algunes nacions aquest any és una bona oportunitat per a rellegir el passat amb serenor, amb perspectiva, amb una mirada contemporània, però sense oblidar les circumstàncies espacials i temporals que el van suscitar. Fins i tot amb una profunda gratitud perquè, si els fets passats no haguessin succeït com van succeir, no s’haurien donat les condicions úniques perquè avui existíssim nosaltres.
En les dates memorables, com apunta Fernández Christlieb, hi ha guardades les experiències que garanteixen la identitat d’una societat, grup o individu. És important «obrir» aquestes dates per a desempolsar l’experiència, desentranyar per què es va actuar d’una determinada manera en el passat i si aquest tret és perenne en la nostra identitat col·lectiva. Som fills d’allò que va passar en la història; preguntar a la història és com acostar-nos als nostres pares i conversar-hi sobre el motiu pel qual van triar ser parella o sobre quines van ser les causes del nostre engendrament. Preguntes i respostes vitals que donen llum per a comprendre la nostra identitat.
Dèiem que la independència i l’autonomia d’una nació s’assemblen a aquest «no» d’autoafirmació del nen i fins i tot de l’adolescent. La pregunta ara seria si els llatinoamericans hem aconseguit sortir d’aquest «no» constitutiu que ens diu el que no som o el que no volem ser, o si ja hem començat a forjar el nostre jo compartit a partir del que sí que som o volem ser.
El 2010 és un bon any per als països que celebren la independència per a fer passos més ferms cap a una identitat més harmònica. Dir sí al passat, amb les seves llums i les seves ombres, ja que sense ell no seríem aquí els que hi som. Dir sí al present, amb els seus problemes i les seves riqueses, és l’única realitat sobre la qual podem incidir realment. Dir sí al futur, només podem fer-ho dient sí al present: som el que som i com som, si no, no seríem.