Per Marta Burguet i Arfelis
Doctora en Educació
Barcelona, juny 2010
Foto: E. del Prado
És prou sabuda la constant violació dels drets dels infants, i es posa novament en relleu en saber notícies com les d’alguns infants que presencien violència de gènere a casa seva, i fins assassinats dels seus progenitors. S’han esmerçat esforços per garantir els drets dels infants, però, tanmateix, no s’ha aconseguit pas que fossin preservats arreu. Alguns especialistes assenyalen la importància d’acompanyar els drets dels corresponents deures perquè, al capdavall, que uns i altres tinguem drets que ens emparin implica que, alhora, tots tenim també uns deures en relació als altres. I aquest és potser un nivell de responsabilitat que hem descuidat, o si més no ha restat en l’oblit. Potser per allò d’espolsar-se responsabilitats i no donar la cara pel que ens fem els uns als altres.
En aquesta línia, un grup d’experts va elaborar aquest hivern al santuari de Montserrat el que van anomenar el Manifest de Montserrat, en què esmenten la prioritat de les necessitats no materials de la infància enteses com un dret humà a preservar. El manifest remarca que aquestes necessitats no tangibles són també prou reals i van orientades a la dimensió espiritual. Unes necessitats que ja quedaven paleses en la Convenció dels Drets dels Infants en el que fa referència a drets de caire moral, espiritual, social i cultural.
L’èmfasi que es posa a resoldre les prioritats materials, ben sovint fa que quedin en l’oblit aquelles de caire menys tangible, i per la seva mateixa essència no sempre són ateses.
El Manifest destaca la diferència entre dret espiritual i dret religiós, i recull en aquesta dimensió espiritual tot el que correspon a la identitat global de la persona, relacionada amb els valors, la seva manera de viure i el seu sentit transcendent.
En una societat en què es parla ja de construir noves maneres de ser i estar en el món, cal orientar aquestes noves maneres perquè no menystinguin cap part d’aquesta integralitat de la persona, i tot prioritzant l tenir, no minvin el vessant de construcció de l’ésser. Quan emmarquem els paràmetres de salut social en el benestar de la societat, hem de tenir present aquells indicadors que ens remetin al ben-ser de l’ésser en la societat. Uns indicadors que hauran de preservar el ben-ser d’aquesta franja d’edat infantil que esdevindrà el futur de la nostra societat, però no merament com a ciutadans futurs, sinó com a éssers presents que tenen ple sentit en la seva etapa evolutiva actual.
Heus aquí, doncs, aquest Manifest, una proposta més per a treballar el ben-ser com a prioritat més sòlida en la societat del ben estar, que per essència esdevé més efímer.