Per Javier Bustamante i Enriquez
Psicòleg social
Badalona, juliol 2010
Foto: S. García
La notícia de la malaltia greu d’un familiar o d’un amic moltes vegades desperta infinitat de sentiments i records de moments compartits. És, potser, una actualització de la relació. Un portar a la memòria tot allò que ens uneix a aquest ésser estimat. Un rebobinar la història fins a arribar al moment present.
És llavors quan valorem la importància que té aquesta persona per a nosaltres: quan no està en tot el seu potencial o quan hi ha la possibilitat que deixi d’existir. Els éssers humans som proclius a viure la immediatesa de les coses, aquest és un dels nostres límits més naturals. De fet, necessitem mediacions per a ser conscients que vivim més enllà de l’instant present. Meditar és precisament reflexionar, donar voltes entorn d’alguna cosa, una idea, un sentiment, una qüestió. Meditar és, llavors, trobar les mediacions que ens uneixen amb una realitat concreta: això que es troba enmig de nosaltres.
Determinats esdeveniments de la vida ens serveixen de mediació, és a dir, estableixen vincles. Fets a primera vista molt nimis, com una frase, la lluentor del sol sobre un objecte, un so nou o familiar, un petit dolor o el sabor d’alguna cosa que ens agrada. O fets més transcendentals, com el naixement, la mort, la malaltia, conèixer una persona nova o descobrir un aspecte diferent en una persona coneguda.
Els nostres sentits també són mediadors entre la nostra persona sencera i la realitat que ens esdevé. Fins i tot, els nostres pensaments i sentiments també ho són, i creen una xarxa de relacions interna sobre la qual se sustenta la nostra vida quotidiana. Però succeeix que aquest mecanisme és tan tènue, tan sublim, que passa moltes vegades inadvertit. És aleshores quan passa alguna cosa que trenca la quotidianitat, que els mitjans que ens uneixen a la realitat es fan evidents.
La fragilitat d’una persona que estimo posa en evidència la meva pròpia fragilitat. I això ens uneix més fortament que, fins i tot, els llaços de la sang. Aquest sentiment a flor de pell es converteix en un mitjà per a acostar-me a l’altra persona i, com a conseqüència, a mi mateix. La sensació de buit que a vegades hi pot haver entre un mateix i la realitat que ens envolta, no és sinó la crida a descobrir els ponts que ens connecten amb l’univers.
Viure els esdeveniments, les relacions, les coses des de la immediatesa, és com anul·lar o trepitjar allò que ens uneix a l’entorn. «L’espai vital» que necessitem per a relacionar-nos amb el que ens envolta ens ajuda a contemplar-lo i a apreciar-ne les dimensions. En aquesta mateixa línia, també necessitem un «temps vital» per a comprendre i contemplar la nostra existència i la dels altres.
El temps i l’espai vital de cada persona són diferents. Respectar-los ens permet circular per la realitat d’una manera singular i gratificant. Ens ajuda, també, a percebre que sempre hi ha alguna cosa com a mediació en les relacions que cal cuidar i mantenir: sentiments, idees, històries, projectes comuns… Aquestes sacsejades que rebem al llarg de la vida i que ens recorden que la realitat és més que jo mateix, ens ajuden a habitar el temps i l’espai vital propi. En aquest temps i espai vital es desplega tot allò que per a nosaltres té valor i serveix de mitjà per a dir-nos que existim.