El Dr. Alfred Rubio repetia sovint que aprendre a nedar seria una cosa important per a afrontar el segle XXI. Tots aprenem, des de molt petits, a caminar, a moure’ns sobre un terra sòlid, quiet, sobre el qual els peus se’ns arrapen bé. Aquesta sensació de solidesa ens dóna seguretat, cosa que ens permet funcionar, viure i fer un munt d’activitats.
Aquesta sensació només es trenca quan la terra, excepcionalment, tremola o ens hem d’adaptar a un medi líquid i no sabem nedar o no tenim amb què surar. Quan el terra es mou, les persones trontollem i tastem la dificultat de sostenir-nos en la vida.
Nedar no és el mateix que caminar. Quan caminem podem recolzar-nos, fins i tot enfilar-nos damunt del company de camí, sabent que l’altre ens sostindrà; tot dependrà de la seva força i del seu equilibri. Però quan nedem, si ens recolzem o enfilem damunt del company el podem ofegar. Quanta gent que s’ha espantat i lluitava per sobreviure damunt de l’aigua ha ofegat el qui venia a rescatar-lo. La por és un dels impediments per a nedar, sobretot si l’aigua es remou o sentim que hi ha alguna situació de perill.
Com ho hem de fer per a viure en una societat que es diu que ha esdevingut líquida? L’experiència ens diu que com més sòlides són les coses i més pes específic tenen, més risc tenen d’enfonsar-se i, per tant, la temptació és instal·lar-se cercant coses lleugeres, que no pesin, que no ens lliguin ni comprometin, creient que només així podrem sobreviure en la realitat que ens envolta. La societat líquida ens pot abocar a una vida frívola i superficial.
Com diu Zygmunt Bauman, en un escenari líquid, de fluxos ràpids i impredictibles, necessitem més que mai llaços forts i fiables d’amistat i confiança mútua. En cas que ensopeguem i caiguem, els amics són persones, amb la comprensió i ajuda de les quals podem comptar, i en el món en què vivim, ni els surfistes més ràpids ni els skaters més enèrgics estan assegurats contra possibles ensopegades.
Per altra banda, no podem passar per alt que tenim una vida efímera i mortal; vivim per a deixar de ser. I aquesta experiència vital ens pot fer viure com nàufrags enmig del mar de l’existència. Existir, sentir que som el que som, contingents, limitats, efímers, sovint ens fa sentir sols, aïllats, sense solidesa, amb la por d’anar-nos desfent com un terròs de sucre. És de les primeres grans sotragades de la vida. Ser per a deixar de ser ens pot generar angoixa existencial i pot abocar-nos a viure només per desfer el que ens envolta sense construir res sòlid. Aquest drama és el que viuen moltes persones quan es troben desassistides i abandonades per les persones del seu entorn. Tothom ha de sentir d’una manera clara i contundent que el seu ésser no és en va, que és important per als altres, i que en aquests altres hi pot trobar sosteniment. Sovint sentim dir al nostre voltant que hi ha crisi de valors, però tot i això, enmig d’aquest trasbals, hi ha persones que suren, és a dir, que destaquen.
Són aquelles que segueixen encarnant dia a dia alguns d’aquests valors que estan en crisi. Persones individuals, molt valuoses en elles mateixes, que formen grups socials creadors i conservadors de valors per a viure. Les persones individuals, si han de suportar massa pes, tenen el risc de trencar-se i enfonsar-se, per això són imprescindibles aquests grups socials per a sostenir moltes persones i situacions diverses. Aquests grups socials intermedis poden ser el lloc i l’espai on la gent pugui agafar-se per construir, amb solidesa, família, projectes, relacions, en definitiva, societat.
Jordi Cussó i Porredón