Per Marta Miquel i Grau
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Santiago de Compostela, març 2010
Foto: M. Germain
«Volem ser lliures!!!» és una expressió que criden avui –sigui amb la seva veu o amb els propis fets– molts joves, però jo em pregunto: sabem què significa la paraula llibertat?
Molts pensadors s’han anat aproximant a aquest terme i ens han deixat frases com:
«La llibertat, Sancho, és un dels dons més preciosos que el cel ha donat als homes; no poden igualar-s’hi els tresors que tanquen la terra i el mar: per la llibertat, així com per l’honra, es pot aventurar la vida i s’ha de fer», de Miguel de Cervantes.
«La llibertat és aquella facultat que augmenta la utilitat de totes les altres facultats», de Immanuel Kant.
«No se’ns atorgarà la llibertat externa més que en la mesura exacta que hàgim sabut, en un moment determinat, desenvolupar la nostra llibertat interna», de Mahatma Gandhi.
«Si els homes no són lliures no podran estimar», de Alfred Rubio.
«La meva llibertat s’acaba on comença la dels altres», de Jean Paul Sartre.
I així podríem escriure una llarga llista. S’entén, doncs, que sent la llibertat una cosa tan bàsica i tan important en la vida de l’ésser humà, la reclamem a crits. Però també és cert que tota facultat ha de ser educada per a poder-se viure amb la major plenitud possible, i d’això no sé si en som conscients. ¿S’educa en les famílies, en les guarderies, col·legis, instituts i universitats –segons el grau que els correspongui– en l’exercici de la pròpia llibertat? La societat, ens educa per a això?
No és mai tard per a posar-s’hi, així que som-hi! I potser el primer que podem fer és acceptar la nostra realitat, reconèixer-nos tal com som, fins i tot amb aquells límits que formen part del nostre ésser, com deia un amic… «Però que bonic que és tenir la pell que recobreix la petitesa del meu cos enfront de les estrelles! Els límits de la meva raó, que sempre estarà envoltada per les vores del misteri, com ho està la qüestió: per què existeix alguna cosa en comptes de no-res? I quin goig que en el meu lliure albir pugui admirar i alhora triar entre les innombrables coses al meu abast!». Ser conscients d’això ens allunyarà del perfeccionisme irreal al qual ens aferrem tantes vegades.
Com a segon graó –podríem anomenar-lo així– hi ha el fet de ser conscients que la llibertat no pot ser un atribut merament individual, sinó que comporta una dimensió social i coresponsable amb l’altre. En una societat en què l’individualisme pren massa sovint les brides del nostre actuar, és important tenir en compte que perquè la nostra llibertat sigui responsable, intel·ligent i capaç de donar resposta i assumir en tot moment el que fa, ha de tenir un sentiment del que és comunitari i social. La llibertat acaba on comença la dels altres –com diu Sartre–; per tant, el nostre objectiu no pot ser altre que el bé comú.
I, finalment, i com a guia de fons del que pot ser una formació permanent de la persona i en concret de la seva llibertat, la bellesa. Però… a quin cànon de bellesa ens referim? Doncs a una bellesa entranyable, a una bellesa que no neix d’un referent únicament estètic, sinó del cor. És bonic guiar un cec perquè travessi el carrer? És bonic assaborir un menjar –encara que diferent del nostre– que ha estat cuinat per un aprenent de cuina d’un altre continent? És bonic estar a prop d’algú que ho necessita, encara que només sigui per a escoltar i sentir allò que està vivint i duu en el cor? És bonic preparar amb estima l’arribada d’algú, o preparar-se un per a arribar a un altre lloc diferent del que habita normalment?…
Penso que sí, és bonic i entranyable alhora, i aquest pot ser el sentiment que guiï la nostra llibertat. Potser per la constatació que la persona amb sentit del que és bonic i del que és lleig també té un criteri més clar del que és bo i del que no ho és. Reconèixer la importància d’aquest «concepte» –bellesa– i viure’l pot ser un puntal en l’educació de l’ésser humà. La llibertat, per a ser veritable, també ha de tenir bellesa.